Aquest testimoni diferit és, per a alguns, una decisió oportunista, a remolc del moviment Me Too; altres, en canvi, hi veuen la maduració necessària perquè les autores hagin pogut digerir i elaborar literàriament unes experiències tan traumàtiques com les que narren. No entraré en aquest debat, però sí que vull remarcar, d'una banda, la notable qualitat literària d'ambdós títols i, de l'altra, una nova coincidència que trobo cabdal: les dues autores/víctimes descriuen un depredador sexual, òbviament mascle, que ha viscut amagat a la vista de tothom fins ara, quan algú, en primera persona, s'ha vist amb cor de destapar les seves vergonyes. Però eren realment vergonyes fa 30 anys?
Le consentement ens ofereix el relat minuciós de com un prestigiós escriptor cinquantenari (Gabriel Matzneff), amant confés de les relacions entre homes madurs i menors, sedueix una noia de 14 anys (l'autora del llibre), amb el beneplàcit propi i també el vistiplau matern. Com el títol ja avança, no hi ha ús de la força, sinó de la seducció, de la capacitat de fascinar una jove intel·lectualment i, com no, sexualment. El que es detalla és un acte consentit, per tant, lliure, tot i que posteriorment la història deriva cap a la manipulació i l'assetjament exercits per l'adult sobre la menor. El debat, però, es centra en si som realment lliures quan no tenim tots els elements per decidir amb llibertat, un debat que podríem portar a moltes altres esferes de la vida, com ara el de la participació política.
A La familia grande, en canvi, Camille Kouchner juga a desorientar el lector, descrivint un entorn familiar quasi idíl·lic, un espai de retrobament i llibertat, modern, però que a mig llibre s'evidencia fals i incapaç de donar resposta i protecció als membres que més la necessiten: els menors. El punt d'inflexió es produeix quan el germà bessó de la narradora li confessa els abusos sexuals perpetrats pel seu padrastre (el constitucionalista Olivier Duhamel), quan el noi tenia 13 anys. La demanada de silenci per part de l'abusat converteix també l'autora en víctima, i els seus esforços al llarg dels anys per trencar l'omertà familiar només serveixen per enemistar els fills amb la seva progenitora, afegint així una capa més de dolor a una història que qüestiona el sentit de la família com a institució.
En el context post-maig del 68, que es va allargar fins a mitjan anys 80, quan molts dels que hi van participar van entrar a formar part de l'establishment, el tipus de relació que descriuen tant Springora com Kuchner eren vistos -i tolerats o encoberts- com un signe d'obertura de mires, com un trencament de les barreres morals imposades per la tradició. Aquest suposat alliberament sexual dels/de les joves de la mà de madurs experts es considerava com un guany que la generació adulta oferia als/a les adolescents del moment, que paradoxalment són qui ara, 30 anys després, donen tota una altra visió de com van viure aquells fets.