Versionar cançons deu ser tan vell com la mateixa música i, si fem memòria, molts artistes han creat la pròpia interpretació de temes precedents, aportant-hi la seva personalitat i, en alguns casos, millorant l'original. ¿Com oblidar el "Suspicious Minds" dels Pet Shop Boys, el "Don't leave me this way" dels Communards, el "Tainted Love" d'Imelda May, o l'"Illes dins d'un riu" de Tomeu Penya? Quan acabeu de llegir aquest article us desafio a trobar el millor cover de la cançó més versionada de la història: "Yesterday". Només n'hi ha 1.600...
En els darrers anys proliferen les versions lounge de clàssics del pop/rock que acostumen a sonar a les llistes de reproducció de bars i establiments comercials substituint, per sort, un invent que només recordem els més vells: el fil musical. Alguns d'aquests covers són anodins i ni es noten, però d'altres criden l'atenció i ens fan cavil·lar per trobar a quina cançó correspon una melodia o una lletra que ens és estranyament familiar.
Jocs d'enginy i memòria a banda, hi ha grups musicals que han nascut per versionar perquè els seus covers són prodigis de l'arranjament i de la interpretació. Us parlaré de cinc artistes/bandes que m'han deixat bocabadat per la seva destresa en tractar la música com si fos plastilina i acabar convencent l'auditori:
>El chaval de la peca
Tot va començar com un gag en un dels programes d'Andreu Buenafuente, però el personatge paròdic creat per Marc Parrot el 1998 era tan divertit que valia la pena aprofitar-lo. El chaval de la peca versionava sense vergonya èxits de la cançó espanyola dels anys 60 i 70, des de la tonadilla fins al pop ye-ye, passant per la rumba: "El emigrante", "Mi carro", "Yo soy aquel", "Black is black", "Te estoy amando locament" i, sobretot, "Libre" van fonamentar aquest fenomen efímer però intens que va guanyar-se un públic fidel, nascut a la segona meitat del 60, que reconeixia en el repertori de l'artista la banda sonora de la seva infantesa. Del chaval de la peca queden tres discos -Artista internacional, Grandes éxitos i In person- i el record dels qui el vam gaudir en concert. Gràcies, Marc.
Aquest grup alemany de rockabilly va sorprendre tothom el 2009 amb l'àlbum Strike! on semblava que Elvis Presley, Carl Perkins i Jerry Lee Lewis s'haguessin reunit per cantar temes de Beyoncé, Lady Gaga, Robbie Williams o Rihanna. Desvergonyit i ballable fins a l'extenuació, aquest disc és una festa i alhora un homenatge nostàlgic a la història de la música popular del segle XX, vista amb humor i respecte des del segle XXI. Aquests tres músics d'Hamburg han continuat amb la fórmula, però amb menys impacte internacional. Si la situació ho permet, tenen gira a partir del juny pels països de parla alemanya.
Se'ns van ficar a la butxaca amb una espectacular -per minimalista- versió d'"Smooth Criminal" i a partir d'aleshores aquests dos violoncel·listes de formació clàssica -Luka Sulic y Stjepan Hauser- s'atreveixen amb tot: Nirvana, AC/DC, U2, Red Hot Chili Peppers... però també amb música de cinema, com és el cas de l'àlbum que us recomano. Vaig tenir la sort d'escoltar-los el 2017 quan presentaven l'espectacle Score, potser el menys "versionador" dels que han editat, ja que moltes de les bandes sonores que l'integren són de caire simfònic. L'edició en cd té un al·licient impagable: el dvd Score... and more, enregistrat a l'Òpera de Sidney, en el qual podreu gaudir també del seu repertori pop/rock, que és quan demostren el seu art pel cover.
Aquest disc és la banda sonora d'un musical del West End estrenat el 2019, però no us penseu que m'he equivocat: tots els temes són covers, molt ben fets i perfectament integrats en la trama. Des de fa anys, el teatre musical recorre a cançons d'èxit per aixecar espectacles on l'argument és el de menys però que tenen un públic garantit perquè la música triada forma part de la seva memòria. L'exemple més conegut i reeixit seria Mamma Mia, encara que la fórmula s'ha aplicat arreu: sense anar més lluny, Dagoll Dagom va atrevir-se amb un prou digne musical best of, Cop de rock, que recuperava cançons de Sau, Sopa de Cabra o Sangtraït, entre d'altres.
En el cas de & Juliet, com en l'espectacle català que he mencionat, no es recorre a cançons de cap intèrpret en concret, sinó de molts, que tenen com a nexe comú... Max Martin. Pels qui no el conegueu, aquest compositor i productor musical suec és l'home darrere d'èxits de Bon Jovi, Backstreet Boys, Britney Spears, Demi Lovato, Katy Perry, Ellie Goulding... I tots sonen en aquesta desacomplexada proposta que neix de plantejar un improbable what if al tràgic final de Romeu i Julieta: què passaria si ella no morís? Doncs que tindríem un musical tan divertit com aquest. Vegeu-lo quan aquest estiu es reposi a Londres, i compreu-vos-en el disc perquè l'amortitzareu.
El pianista i arranjador nord-americà Scott Bradlee va fundar el 2011 aquest col·lectiu musical que versiona èxits del pop/rock passant-los pel sedàs del swing, el jazz i el soul més clàssic. Aquesta banda, que aposta per "envellir" la música actual i que en certs moments pot recordar els també excel·lents Pink Martini, compta amb molt bons músics entre les seves files i amb múltiples cantants d'extraordinàries qualitats vocals. Com que són extremament prolífics, per començar, us recomano els recopilatoris The Essentials (2016) i The Essentials II (2018). Els títols fan honor al que hi trobareu, versions irreconeixibles, que juraríeu que van compondre's tal com sonen. I sonen molt bé. Segur que no podreu escoltar només un cop "Rude", "Halo" o "Creep". Per cert, també tenen gira europea agendada per la tardor.
Abril de 2021.