Podria posar com a excusa per aquest article que enguany es compleixen els 85 anys de l'inici de les emissions regulars de la BBC, però no em cal. La veritat és que he acabat de veure la cinquena temporada de Line of Duty i estic tan entusiasmat que vull fer un homenatge no només a aquesta sèrie sinó a unes quantes més que formen part de la meva memòria televisiva i emocional.
N'hi ha que neixen estrellats (1973-78)
Hereu de sapastres com els creats per Peter Sellers o Jerry Lewis al cinema, Michael Crawford va incorporar una candidesa al personatge de Frank Spencer que el fa encara més hilarant i entranyable. Les dues primeres temporades són magistrals, mentre que la tercera, tot i mantenir un bon nivell còmic, incorpora una certa mala fe al protagonista que en desdibuixa la bonhomia inicial. La versió original és de rebut, tot i estar prou ben doblada al català. I pels que vulguin seguir les desventures d'aquest inútil integral, sapigueu que el 2018 se'n va fer una adaptació teatral que dos anys després va quedar aturada per raons sanitàries. Aquest cop no va ser culpa d'en Frank.
Hotel Fawlty (1975-79)
Basil Fawlty és un altre sapastre il·lustre, però és tan mala persona que l'espectador no pot evitar alegrar-se de les seves desgràcies. Xenòfob, masclista, garrepa, misantrop, malcarat són alguns dels trets de la personalitat d'aquest hoteler inoblidable, creat amb mestratge pel gran John Cleese. Les dones de la funció són les que li acaben salvant els mobles, i fins i tot l'entranyable i descol·locat Manuel -espanyol de Barcelona a la versió original i mexicà a la versió catalana. El doblatge català mereix un aplaudiment, però en anglès guanya. I si voleu més Fawlty, des del 2017 també hi ha versió teatral.
Jo, Claudi (1976)
Possiblement va ser la primera sèrie que em va fer prendre consciència, als meus 10 anys, que per la televisió també es podien veure produccions de gran qualitat artística que no fossin pel·lícules de cine. Per primer cop veia "una de romans" on no hi havia ni acció, ni exteriors ni grans multituds, tan sols uns decorats d'estudi complidors, diàlegs captivadors, uns guions magnífics extrets de la novel·la homònima de Robert Graves i unes interpretacions excelses. Com oblidar el treball Derek Jacobi, Siân Phillips o John Hurt? L'imperi romà mai m'ha semblat políticament tan actual com en aquesta mítica sèrie que he revist periòdicament i que considero una de les joies de la meva devedeteca.
Sí, ministre (1980-84) i Sí, primer ministre (1986-87)
La sàtira més mordaç sobre la política que hagi vist mai està continguda en aquesta sèrie i la seva seqüela. Feta per la televisió pública sota mandat conservador, tot i que mai deixa clara la militància de l'incompetent Jim Hacker, és tota una lliçó de llibertat, sentit de l'humor intel·ligent i crítica al sistema. Guions finíssims i actors immensos, aquesta producció hauria de ser de visió obligatòria per a guionistes i aspirants a servidors públics. Alguns han volgut comparar-la a la sèrie Parlament, molt més recent i ambientada a les institucions europees. Quedeu-vos amb l'original britànic: riureu i pensareu més en el sentit de la democràcia.
Els joves (1982-84)
Un elogi de la incorrecció política i dels perdedors al Regne Unit de Margaret Thatcher. Amb aquesta sèrie, la Televisió de Catalunya va guanyar-me com a adepte no només per programar-la sinó també per doblar-la tant bé a la nostra llengua. Surrealista fins al límit, amb actuacions musicals intercalades perquè sí enmig de l'acció, és del més modern que recordo de l'època en què es va emetre. Potser avui hagi envellit estèticament, però la seva poca-vergonya resta intacta. Un altre dels meus tresors.
Agafem a parts iguals Ricard III de Shakespeare, el Príncep de Maquiavel i Jo, Claudi, i afegim-hi una essència Sí, ministre i Sí, primer ministre. El resultat serà aquesta meravella que va inspirar la nord-americana House of Cards. Divida en tres sèries que podrien veure's independentment però que milloren com a conjunt, assistim a l'ascens, consolidació i caiguda d'un ambiciós, pervers i immoral tory, que no coneix aturador en la seva escalada cap al cim del poder. Grans guions i interpretacions d'un altre món, on brilla amb llum pròpia el gran Ian Richardson, creant un dels personatges més repugnants de la ficció televisiva: Francis Urquhart. Imprescindible!
Salut i peles (1991-95)
No és una segona part d'Els joves ni un spin-off, però podria ben bé ser-ho. 9 anys després, dos dels seus creadors i protagonistes (i en algun capítol, tres) són els antiherois d'aquesta sèrie que comparteix amb l'original el mateix humor estripat i crític amb una societat tan competitiva i excloent com la britànica. Aquests immadurs loosers econòmics, socials i amorosos viuen històries tan surrealistes com a la dècada precedent, amb l'agravant que per edat ja no els queda cap esperança de millorar la seva situació. Patèticament hilarant.
The Office (2001-03)
Fer humor des de la incomoditat i la vergonya aliena més absolutes és el repte (guanyador) que van assumir Stephen Merchant i Ricky Gervais amb aquest mockumentary que ha marcat un abans i un després en la història de la televisió. Cap riure enllaunat que subratlli el gag, només l'espectador confrontat a situacions rodades de forma realista i matussera, que de tan dramàtiques provoquen un riure defensiu... però sobretot un personatge únic en el seu gènere: David Brent. Aquest egòlatra i pusil·lànime, que es creu un geni de la gestió d'equips humans però que en realitat és un cretí patètic, és la millor creació com a actor que mai ha fet Gervais, molt ben secundat per un repartiment (especialment Mackenzie Crook i Martin Freeman) que broda les tipologies humanes més grises que poden trobar-se en una feina tan anodina com és la comercialització de paper. La prova de l'excel·lencia i la universalitat de The Office en són la desena llarga d'adaptacions internacionals la més coneguda de les quals és òbviament la nord-americana, però hi ha opinions que afirmen que la versió alemanya, Stromberg, és més fidel a l'origial britànica. Caldrà comparar-les.
Extras (2005-07)
.jpg)
La mateixa parella creativa de The Office, Ricky Gervais i Stephen Merchant, va aixecar aquesta sàtira mordaç sobre el món de l'actuació, la fama i la hipocresia de la indústria de l'entreteniment. Descoberta arran del regal que em va fer un bon amic que viu a Londres, Extras ens submergeix en el dia a dia d'Andy Millman (Gervais), un figurant que aspira a ser una estrella i que per això no dubta a demanar una oportunitat a les celebritats reals amb qui comparteix rodatge (Kate Winslet, David Bowie, Samuel L. Jackson, Daniel Radcliffe, etc., interpretant-se a si mateixos amb una sorprenent capacitat d'autoparòdia). L'humor, de nou, beu de la incomoditat i la vergonya aliena, però amb un punt més tendre i melancòlic, especialment a la segona temporada. Una mirada cínica i brillant que retrata la frustració del talent no reconegut i la superficialitat de la fama.
Wallander (2008-16)
Aquesta adaptació televisiva en anglès de les novel·les del suec Henning Mankell no és aliena a l'èxit de les produccions escandinaves de nordic noir, com les excel·lents The Killing o Bron/Broen. Rodada a Suècia i amb alguns actors d'aquell país, aquesta coproducció internacional aposta fort per la solidesa dels relats en què es basa i per una interpretació rica en matisos del gran Kenneth Branagh. Cada capítol funciona perfectament com a tv movie independent, però la visió serialitzada afegeix el plus de l'evolució psicològica d'un personatge atractiu i complex.
Sherlock (2010-17)
Si sou dels que penseu que ja s'ha escrit i filmat tot sobre el mític detectiu creat per Arthur Conan Doyle, passeu de llarg. Si no, veieu i gaudiu d'aquesta sèrie que revisita i reinventa les més famoses aventures de l'inquilí del 221 B de Baker Street, traslladant-les al segle XXI a l'escenari del Londres de l'arquitectura high-tech. Només per l'excelsa composició que fa Benedict Cumberbatch del detectiu ionqui i autista ja val la pena. Més motius? El Watson de Martin Freeman, però sobretot el psicòtic Moriarty que crea un Andrew Scott inspiradíssim. I als nostàlgics del Holmes victorià, els creadors de la sèrie -Mark Gatiss i Steven Moffat- els reserven un capítol sorpresa fora de carta. Tot està connectat.
The Hour (2011-2012)
Guerra freda i periodisme d'investigació són els ingredients d'aquesta bona sèrie que malauradament no va tenir ni l'acollida ni la continuïtat que es mereix. Interessants guions d'Abi Morgan, ajustades interpretacions del trio protagonista (Dominic West, Romola Garai i Ben Whishaw) i una ambientació d'època impecable, aquesta és una producció molt recomanable per als qui creuen encara en la premsa com a vigilant dels abusos de poder.
The Fall (2013-2016)
Barreja de nordic noir i thriller de psicòpates ambientat a Irlanda del nord, aquest drama policíac us mantindrà enganxats al sofà durant les seves tres temporades i se us farà curt. La basa més forta de la producció són uns personatges protagonistes molt ben construïts -una aparentment freda inspectora i un assassí en sèrie, als quals Gillian Anderson i Jamie Dornan aporten tot el seu bon ofici actoral, i uns guions que juguen amb l'ambigüitat i intercanviabilitat de la relació entre caçador i presa.
Top of the Lake (2013-17)
La BBC va aixecar aquest thriller psicològic feminista amb la seva filial a Nova Zelanda i Austràlia, BBC UKTV, obra dels guionistes i directors Jane Campion i de Gerard Lee. Es tracta d'una producció gens típica, on la intriga policial no ho és tot sinó que serveix per mostrar personatges, ambients i relacions humanes desviades. La segona temporada, deslligada argumentalment de la primera, perd una mica de força, però en conjunt continua sent una molt bona i original ficció televisiva.
La infàmia (2017)
Aquesta mini-sèrie és un compendi dels valors que s'acostumen a atribuir a la BBC: independència política, servei públic, creativitat artística... En només tres capítols, la directora Philippa Lowthorpe aixeca una implacable denúncia a les falles de tot el sistema de protecció social del Regne Unit, explicant una història real d'abusos a noies menors vulnerables de diverses ciutats del país, perpetrat per una organització mafiosa pakistanesa, amagada rere restaurants de menjar ràpid. Amb tocs de films de Ken Loach, intriga policial i cinema de judicis, la sèrie és realment dura i brillantment realitzada i interpretada pel conjunt del repartiment, i en particular pel trio de joves actius protagonistes. Un must see absolut.
Line of Duty (2012- )
El meu darrer goig televisiu és aquest potentíssim drama policíac del qual em queda pendent de veure la sisena temporada, ja estrenada però encara no disponible al nostre país. El seu creador, Jed Mercurio, és un mestre en la construcció d'uns arguments atraients, amb girs inesperats però plausibles, un ritme trepidant i una absència de judicis morals que sempre és d'agrair. També broda la creació d'uns personatges humanament creïbles, compromesos obsessivament en fer de policia de la policia sigui quin sigui el cost personal. I què dir dels actors que els donen vida? Senzillament perfectes, vegeu-los, patiu amb ells, enfadeu-vos amb ells, desespereu-vos amb ells en ser testimonis de la imperfecció humana. Segons The Telegraph, és a la llista dels 80 millors programes de la història de la BBC. Em complauria que la resta de títols d'aquest article també hi fossin.
Juny de 2021.