Vacunat ja amb la segona dosi i a punt de complir els 14 dies preceptius que m'han de permetre creuar alguna frontera per tornar a gaudir de cultura exterior en viu, faig memòria de les escapades internacionals que he fet en els darrers anys, mogut pel desig d'aplaudir el talent d'artistes que considero únics i, en alguns casos, llegendaris.
Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig descobrir que m'agradava el teatre, i precisament va ser veient Galileu Galilei, de Bertold Brecht, al Teatre Romea, en una de les escasses sortides extraescolars de la meva infantesa. Reveure-la, més de 40 anys després, interpretada pel gran actor Philippe Torreton -protagonista, entre moltes altres, de les excel·lents pel·lícules Ça commence aujourd'hui i L'équipier- va significar un retrobament amb l'origen de la meva experiència com a espectador de teatre.
Kenneth Branagh (Londres, 2003)
El meu viatge inaugural com a "fan" d'un artista va ser fruit de l'atzar. Però quan, tot passejant pel South Bank londinenc un matí d'agost, t'adones que Kenneth Branagh interpreta una obra de David Mamet -Edmond- al National Theatre, no pots fer altra cosa que agrair-ho als déus i córrer a demanar si en queden localitats per a la propera funció.
De Branagh no puc afegir cap elogi més que no hagi escrit ja en aquest blog (vegeu la crítica de Molt soroll per no res i els articles 5 Hamlets i Llarga vida a les sèries de la BBC); de Mamet, tan sols puc declarar que és un dels meus dramaturgs actuals de referència, de qui he gaudit a l'escenari peces com Un matrimoni de Boston, Oleanna, Una altra pel·lícula o Bitter Wheat, i a la pantalla, Casa de joc i Èxit a qualsevol preu. Edmond, obra sobre la deriva d'un yuppie en crisi existencial i sexual, va complir totes les meves expectatives artístiques i veure-la interpretada per una estrella internacional va fer-ne una experiència teatral única i addictiva.
Charles Aznavour (París, 2004 i 2015)
La chanson francesa clàssica sempre m'ha provocat un cert avorriment, tot i que alguns temes emblemàtics de Georges Brassens, Jacques Brel o Georges Moustaki m'agraden força. Charles Aznavour, però, era diferent: autor i compositor de les pròpies cançons com qualsevol dels que he esmentat, tenia també un peu en el terreny dels crooners anglosaxons, un sentit de l'espectacle que el feia molt més atractiu a les meves oïdes. Vaig descobrir-lo de petit, al domicili familiar, on mon pare escoltava les versions en espanyol dels seus grans èxits, i la seva peculiar veu ja no m'ha deixat mai més.
Tot va ser aprendre francès i adonar-me de la qualitat de les lletres d'aquest parisenc d'origen armeni perquè esdevingués un dels meus intèrprets preferits. Als meus ulls, la seva longevitat artística no feia més que aportar dignitat i coherència a un personatge multidisciplinari (actor, escriptor, militant) que vaig veure per primer cop al concert de celebració del seu 80è aniversari, el maig de 2004, tot un homenatge "d'estat" amb presència del president de la República i la participació d'artistes com Johnny Halliday, Liza Minelli, Vanessa Paradis, Patricia Kaas i molts altres que mostraven el seu sincer reconeixement al gran Aznavour. Uns mesos mes tard, l'admiració va vèncer la timidesa i vaig gosar demanar-li que em dediqués el llibre de memòries Le temps des avants, que va venir a presentar a Barcelona, convidat per l'Institut Français.
Onze anys després, el destí va fer que Aznavour es produís de nou (amb 91 anys) als escenaris parisencs mentre jo era a la ciutat. Com podia deixar perdre una oportunitat que intuïa que seria l'última?
Daniel Auteuil (París, 2008)
Daniel Auteuil és conegut a casa nostra sobretot per la seva divertida interpretació a Sortir de l'armari, però aquest actor té en el seu haver una carrera de més de 45 anys al cine, televisió i teatre. A banda de la comèdia esmentada, el seu talent em va captivar en títols com Un cor a l'hivern, Les voleurs, L'adversaire, Caché o La Belle Époque. Els seus treballs damunt d'un escenari són menys freqüents, per això veure'l interpretar una peça de Molière, L'école des femmes, un altre dels meus dramaturgs de capçalera, era quasi una obligació.
Isabelle Boulay (París, 2008 i 2011)
De sempre he sentit una feblesa pel Quebec. Però no és només per solidaritat nacional, sinó perquè aquesta petita nació francòfona té una vitalitat i talent culturals fora de dubte, una normalitat que, com a català, envejo. El primer cop que vaig veure i escoltar Isabelle Boulay va ser al concert del 80è aniversari de Charles Aznavour, i el seu timbre de veu i forma d'interpretar -a l'americana però en francès- van copsar la meva atenció. Vaig decidir conèixer-ne la trajectòria i vaig procurar-me alguns dels seus discos, entre els quals recomano un parell de directes: Au moment d'être à vous (2002) i Du temps pour toi (2005).
Chanson francesa, pop i country són els gèneres que combina amb mestria, evidenciant que el Quebec és un territori mestís i a cavall de dos continents. La seva desimboltura escènica la fa una artista ideal per a auditoris que permeten una certa proximitat amb el públic, com ara els escenaris del mític Olympia o el Casino de Paris, on he tingut el goig d'escoltar-la cantar.
Al Pacino (Nova York, 2011)
M'invento un titular que potser algun mitjà de comunicació nord-americà deu haver utilitzat: «Michael Corleone plays Shakespeare». El cert és que Al Pacino és molt més que el llegendari protagonista de la trilogia El padrí; a banda de les molt bones interpretacions en thrillers de la categoria de Serpico, Tarda negra, Scarface, Atrapat pel passat o Heat, el veterà actor és un amant declarat de l'obra del bard d'Stratford, com ho demostra el magnífic documental Looking for Richard, que ell mateix va dirigir, o la versió cinematogràfica d'El mercader de Venècia, on feia precisament el paper de Shylock, com a Broadway en aquest excel·lent muntatge de The Merchant of Venice.
Al Pacino no és un actor que s'hagi produït tant als escenaris com a la pantalla, per això em vaig embarcar cap a Nova York amb l'objectiu d'intentar veure'l. I dic "intentar" perquè sabia del cert que les entrades estaven exhaurides des de feia setmanes. Però els tres dies consecutius que vaig anar a fer cua a la porta del teatre una hora abans de la funció, aguantant estoicament els 0°de temperatura ambient, a l'espera d'una devolució o una revenda de preus raonables, van donar fruits.
Als pocs minuts de començar l'obra, en aparèixer en escena el personatge de Shylock sota les faccions de l'actor novaiorquès, el públic va esclatar en una sentida ovació, a la qual em vaig afegir tot i que em va saber greu per la resta de la companyia. Mai més he vist una reacció igual en un teatre. Però és que mai més he vist cap actor amb l'aura d'Al Pacino.
Cassandra Wilson (Nova York, 2011)
A Nova York es va, entre altres coses, per fer un exercici de reconeixement. Possiblement sigui l'única ciutat del món on tothom coneix el nom d'espais i locals d'entreteniment en els quals mai ha posat els peus. Un d'aquests és, sens dubte, el club Blue Note. Si, a més, hi actua una cantant de la categoria de Cassandra Wilson, no hi ha excusa per no comprar l'entrada i gaudir del seu talent vocal.
Vaig descobrir-la versionant a ritme de jazz alguns clàssics del pop com "Fragile", d'Sting, o "Love is blindness", de U2, bastant abans de veure-la en directe. No recordo si aquests temes van sonar al concert d'aquella freda nit de gener, però el que és segur és que la calidesa de la seva veu va desglaçar tot el públic present al petit i cèlebre club novaiorquès.
Zaz (Niort, 2013)
El colonialisme cultural en què estem immersos fa que sigui quasi impossible que els intèrprets musicals que no utilitzen l'anglès siguin coneguts fora de les seves fronteres lingüístiques. Sortosament no és el cas de la francesa Zaz, tot i que quan la vaig escoltar en concert a la ciutat de Niort (pels qui no l'ubiquin, està relativament a prop de La Rochelle) encara no havia esdevingut una artista "internacional".
Zaz és una cantant i compositora amb unes qualitats vocals excepcionals i un timbre molt personal, que es llueix en tots els gèneres que interpreta: pop/rock, chanson i jazz manouche. Amb la complicitat d'uns músics d'alt nivell, el seu espectacle va fer vibrar els prop de 3.000 espectadors que érem aquell vespre de novembre a la sala l'Acclameur.
Peter Gabriel (Berlín, 2014)
So és un dels meus discos preferits (vegeu l'article Discos de la vida) i l'oportunitat d'escoltar-lo en directe da capo no es podia deixar passar. Per què a Berlín? Doncs simplement perquè és Berlín.
Els nou temes del disc van sonar espectaculars, amb la banda original que els va enregistrar el ja llunyà 1987, i amb un Peter Gabriel en plena forma vocal i escènica, que va sorprendre l'auditori adreçant-se-li en un alemany fluït. El concert també va incloure algunes altres bones cançons de la discografia de l'intèrpret britànic, que va demostrar un cop més perquè és qui és en la història de la música pop, malgrat el pas dels anys.
Gérard Depardieu / Anouk Aimée (Peralada, 2014)
Ja sé que faig trampa, aquesta no és una sortida internacional, però en un article sobre els meus viatges rere les llegendes de l'espectacle no podia faltar una referència al tàndem de luxe que van formar Gérard Depardieu i Anouk Aimée per interpretar Love letters al Festival Castell de Peralada.
Aquesta emotiva peça del nord-americà A.R. Gurney posa en escena la correspondència creuada entre Andy i Melissa, un home i una dona que s'han estimat tota la vida però que han perdut l'oportunitat d'estar junts. Com a anècdota, sapigueu que l'inoblidable actriu d'Un homme et une femme, ha interpretat centenars de vegades el paper de Melissa, mentre que Andy ha tingut el rostres -i sobretot les veus- de Bruno Cremer, Jean-Louis Trintignant, Philippe Noiret, Jacques Weber, Alain Delon i Gérard Depardieu. No entraré a valorar les greus falles humanes, excessos i excentricitats d'aquest últim, però l'immens talent de l'intèrpret de Cyrano de Bergerac està fora de tot dubte i, sortosament, la grandiositat de l'artista transcendirà la petitesa de la persona.
Diana Krall (Marciac, 2016)
La canadenca Diana Krall té el cor dividit entre ser una jazzwoman i ser una crooner. En els dos terrenys compleix sobradament i depèn de cadascú en quina faceta la prefereix. Els cops que ha vingut a Barcelona ha ofert el seu repertori més "comercial", amb revisitacions d'estàndards de Sinatra, Jobim i Gershwin, però al bonic poble occità de Marciac, seu d'un festival de jazz que té els seus orígens al 1978, va mostrar-se en la seva versió més jazzística, lluint veu i domini del piano. El resultat va entusiasmar l'auditori.
Pascal Obispo (Carcassona, 2016)
Pop ballable i rock suau d'autor són els gèneres en què Pascal Obispo ha conreat la majoria dels seus èxits. Tot i tenir una llarga carrera que inclou també la composició per a altres intèrprets, aquest artista no ha tingut la sort de Zaz i immerescudament se'l desconeix fora dels límits de la francofonia.
El 2016 va publicar un àlbum intimista que va desconcertar els seus fans, Billet de femme, on musicava versos de la poetessa Marceline Desbordes-Valmore. Es precisament aquest disc el que va presentar en el marc espectacular del Festival de Carcassona. Però Obispo, conscient que el més esperat era el seu repertori "de sempre" va dedicar-li tota la segona part d'un concert en què tothom va acabar cantant, ballant i gaudint.
Ennio Morricone (París, 2018)
Em remeto al que vaig escriure el novembre de 2018 a El director, el músic i el cinema, i només hi afegiré: Grazie, maestro!
Clive Owen / Anna Gunn (Londres, 2019)
No conec gaire la trajectòria de Clive Owen però em va entusiasmar el seu treball al film Closer i, encara més, a la sèrie The Knick. Quant a Anna Gunn, només la tinc vista en el seu inoblidable paper d'Skyler a la magistral Breaking Bad. Sense treure'ls mèrits artístics, els motius per veure'ls en escena van ser, d'una banda, tornar un cop més a Londres per gaudir del bon teatre que s'hi fa i, de l'altra, assaborir en viu una de les peces emblemàtiques -The night of the iguana- del meu estimat Tennessee Williams, a qui vaig dedicar l'article Tennessee 110. Va ser un gran espectacle.
Fanny Ardant (París, 2019)
Des que la vaig veure per primer cop a la pantalla amb La femme d'à côté, un dels meus Truffaut preferits, vaig pensar que Fanny Ardant no era una actriu qualsevol. Una veu, una presència i una forma d'interpretar que he anat seguint al llarg de 40 anys de carrera (seva) i de cinefília (meva), i que m'han deixat records inesborrables en pel·lícules com La famiglia, La cena, Pedale douce, 8 femmes, Callas Forever o Lola Pater. Tenia pendent veure-la en escena.
Ja vaig escriure sobre l'espectacle Hiroshima, mon amour a l'article De la pantalla a l'escenari (1), i em reafirmo que va ser tot un goig veure Ardant interpretar l'adaptació en forma de monòleg del guió que Marguerite Duras va fer per al film d'Alain Resnais. Un bon exemple que menys és més quan hi ha una gran artista al capdavant.
Francis Ford Coppola (Lió, 2019)
L'interessant i desconegut -fora de França- Festival Lumière va concedir el 2019 el seu guardó de reconeixement a la carrera d'un gran dels grans: Francis Ford Coppola. De la seva filmografia m'agraden especialment les tres entregues d'El padrí, Apocalypse Now, Cotton Club i Dràcula de Bram Stoker, pel·lícules que han esdevingut autèntiques icones de la cultura popular del segle XX.
Presenciar l'emoció amb què Coppola va rebre el premi i com parlava de la seva trajectòria van ser moments que no tenen preu. Com també va ser impagable admirar, amb el seu autor a la sala, la versió restaurada del millor film de guerra que s'ha rodat mai.
Gillian Anderson (Londres, 2019)
Mai vaig ser fan de The X Files, sèrie que algun dia intentaré redescobrir. Per a mi, Gillian Anderson és, per damunt de tot, la protagonista de l'excel·lent The Fall (llegiu l'article Llarga vida a les sèries de la BBC). Veure-la emular Bette Davis en la versió teatral del magnífic guió de Joseph L. Mankiewicz, Tot sobre Eva, era prou temptador com per agafar novament un avió amb destinació a Londres. L'espectacle en conjunt em va encantar, com ja vaig escriure a De la pantalla a l'escenari (1), i la seva protagonista em va convèncer plenament com a dama de teatre.
John Malkovich (Londres, 2019)
Londres de nou com a aparador privilegiat del teatre anglosaxó, en aquest cas per un acte de devoció doble. Unes línies més amunt ja he declarat la meva entrega absoluta a la dramatúrgia de David Mamet. Em toca ara lloar l'immens talent interpretatiu de John Malkovich, que sens dubte ha participat en molts films que no se'l mereixen. Tant se val. De la seva filmografia, trio quatre títols que recordo especialment, i on desplega tots els matisos i ambigüitat que és capaç d'aportar a un personatge: The glass menagerie, Les amistats perilloses, Mary Reilly i L'ombra del vampir. A Bitter Wheat, l'actor nord-americà interpretava un repugnant productor, en la línia de Harvey Weinstein, i va brodar el paper.
Muse (Manchester, 2019)
La meva relació amb Muse és d'amor a "primera oïda", com explico a l'article Discos de la vida. Us preguntareu per què vaig anar a escoltar-los a Manchester. Possiblement perquè aquesta interessant ciutat anglesa devia ser el primer lloc on podia assistir a un concert seu. I quin concert!
Alexis Michalik (París, 2020)
Alexis Michalik és el jove prodigi de la dramatúrgia francesa. Té el do de crear peces de teatre que funcionen amb la precisió d'un rellotge i que combinen a la perfecció comercialitat i creativitat artística. Tot i que vaig descobrir aquest autor al OUI Festival de Théâtre en français de Barcelone de 2017, amb la magnífica Le porteur d'histoire, incomprensiblement, les seves obres no han traspassat fronteres, excepte la més francofrancesa de totes: Edmond. Potser per la fama mundial de Cyrano de Bergerac i gràcies a l'adaptació cinematogràfica de la peça (que va dirigir el mateix Michalik), al Regne Unit es va produir una versió en anglès, retitolada com Edmond de Bergerac,i que vaig veure a York el 2019.
Entusiasmat per aquestes dues obres, no vaig dubtar a confiar cegament en Intra Muros, que vaig veure a l'Off d'Avinyò de 2019 (vegeu l'article El gran teatre del mon: Avinyó i Edimburg), i vaig encertar de ple. Amb aquests precedents, no tenia excusa per no anar a París, aprofitant la treva sanitària del 2020, i veure una quarta obra de Michalik, Une histoire d'amour, en la qual, a més, interpretava un dels papers principals. Correcte com a actor però molt millor com a dramaturg, espero en candeletes l'oportunitat de gaudir de la seva cinquena creació, Le cercle des illusionistes.
Eric-Emmanuel Schmitt (París, 2020)
En diversos articles d'aquest blog he fet referència al treball literari d'Eric-Emmanuel Schmitt, i d'aquesta peça en concret, Madame Pylinska et le secret de Chopin, a La narrativa també fa teatre. Només afegir que el fan que soc va picar l'esquer de veure'l interpretar el seu propi text i, no us enganyaré, la curiositat per saber com se'n sortia va tenir molt a veure en la decisió d'anar-hi. El resultat va ser plenament satisfactori, i allà on l'ofici potser era just, quedava compensat sobradament per l'emotivitat sincera del relat autobiogràfic.
Philippe Torreton (Perpinyà, 2020)
Juny de 2021.