Tanmateix, la pandèmia ha provocat un fenomen que no puc desaprofitar: museus i sales d'exposicions han esdevingut indrets exclusius, reservats només per a alguns "agosarats" -o irresponsables- als quals no ens fa res estar a prop d'uns pocs desconeguts que, amb el rostre cobert, gaudim d'espais que normalment estan de gom a gom i que ara estan buidats, com són el Museo del Cenacolo vinciano, el Museo teatrale alla Scala o l'ADI Design Museum - Compasso d'Oro, el triplet que ha donat sentit a aquesta nova incursió a Milà.
No negaré que aquesta visita a la capital llombarda contenia una mica del desig de reeditar l'experiència de fa tot just un any a Roma, quan la comoditat de la buidor de la ciutat eterna també m'evocava totes les distopies imaginables, i molt concretament The Last Man on Earth, on Vincent Price combatia els zombies pels carrers de l'EUR. El 2021, però, no és el 2020, i els turistes-zombies ja som uns quants més, disposats a assaltar els llocs més sagrats de Milà. I per sagrat, l'Ultima Cena, l'obra mestra de Leonardo da Vinci que custodia l'església Santa Maria delle Grazie, una cita que sempre havia ajornat perquè s'ha de reservar amb una antelació que soc incapaç de preveure.
No soc expert en pintura, però plantar-se davant d'un dels frescos més cèlebres de la Història esdevé un moment d'una solemnitat rara, que només es produeix molt de tant en tant, una solemnitat a la qual contribueixen la limitació del nombre de visitants per hora i les mesures de control ambientals. Pel que he llegit, la tècnica utilitzada pel genial pintor fa que aquest mural sigui particularment vulnerable, cosa que no han aconseguit pal·liar restauracions posteriors no prou adequades. En tot cas, m'ha emocionat contemplar una escena que exemplifica el Renaixement en tota la seva esplendor i que la cultura popular ha fet encara més immortal -sobretot gràcies a la paròdia cinèfila de l'il·lustrador Renato Casaro- per bé que sigui tan fugissera com la nostra pròpia vida o la salut del planeta.
Potser perquè durant uns quants anys vaig treballar a l'Institut del Teatre, tinc feblesa pels museus d'arts escèniques. Recordo com vaig arribar a gaudir veient els treballs escenogràfics de Franco Zeffirelli a Florència, com explicava a l'article que vaig dedicar a la seva fundació, i descobrir ara el més que centenari fons del Teatro alla Scala era una proposta més suggeridora encara.
Penetrar al Museo Teatrale alla Scala és fer un viatge en el temps que evoca la importància cultural i política de la lírica per al projecte del Risorgimento. Alhora, satisfà la mitomania dels qui, com jo, difícilment assistirem a una representació operística en aquest espai —a causa dels seus preus astronòmics—, però que tanmateix no renunciem a respirar el mateix aire amb què la Callas o Pavarotti van fer vibrar les seves cordes vocals.
Un cop saldat el deute amb la pintura i la lírica, només em quedava fer un salt fins al segle XX per agrair als déus un dels assoliments culturals de la Itàlia del nord: el disseny. Per fer-ho, em calia entrar al seu temple laic, l'ADI Design Museum - Compasso d'Oro. En aquest cas, potser encara més que en les meves dues visites anteriors, no sabria dir si és més sorprenent el contingut o el continent, ja que soc un enamorat de la recuperació d'edificis industrials per a finalitats culturals i aquest equipament és tot un encert en la reutilització d'espais. Una panoràmica del millor disseny industrial i gràfic italià dels darrers 70 anys, acompanyada d'un espai dedicat a les creacions de l'empresa Kartell -que el nom de ressonàncies nòrdiques no ens enganyi, perquè és italianíssima- fan que el visitant surti entusiasmat d'haver-hi entrat i s'assegui a la magnífica cafeteria del museu, per fullejar algun dels irresistibles llibres que es poden adquirir a la botiga.
No vull tancar les línies dedicades a l'ADI sense mencionar els més de 2.000 objectes premiats o seleccionats des de la creació del guardó Compasso d'Oro el 1954 que s'exhibeixen al museu. Entre ells, hi ha el FIAT 500, tant l'històric com el revisitat, que condueixo amb orgull des del 2017. Sens dubte tinc una connexió emocional amb el disseny italià que em farà tornar i tornar a una ciutat que ja forma part del meu paisatge i que a cada viatge m'estimo més.
Agost de 2021.