En la meva segona incursió a aquest petit gran festival m'ha semblat detectar un major interès per la política vista des d'una òptica sociològica, encara que potser he estat jo qui ha escollit inconscientment des d'aquest biaix. Bona tria, en tot cas, perquè, com deia al començament, la meva indignació augmentava amb cada nova projecció durant els tres dies en què he estat espectador de la 5a edició del FIFP.
D'Algèria he viatjat a Bòsnia i Hercegovina per reviure el drama de la guerra dels Balcans a través d'una sessió de speed dating. L'original L'home le plus heureux du monde (soc incapaç d'escriure-ho en bosnià) planteja la trobada entre un ex-franctirador i la seva primera víctima; aquesta cerca del perdó, d'una banda, i de l'amor, de l'altra, permeten a la directora macedònia Teona Strugar Mitevska qüestionar moltes absurditats humanes, amb un estil proper al documental i sense un bri de sentimentalisme.
El tercer títol del dia no ha estat un llargmetratge, sinó un capítol de Le bureau des légendes, sèrie de culte a França. Aquest relat de contraespionatge creat per Eric Rochant desvela l'existència d'agents infiltrats en països hostils als interessos de l'Hexàgon i planteja, en forma de thriller, els dubtes sobre la fidelitat dels retornats al país. Ben realitzat i interpretat per actors de nivell, com Mathieu Kassovitz o Mathieu Amalric, fa bona impressió i m'ha agradat descobrir-lo, encara que admeto que un sol episodi no m'autoritza a emetre una valoració justa de la sèrie.
De dones fortes, segures de la seva vocació i d'origen magrebí també parla el film Divertimento, amb què he començat la meva segona jornada al FIFP. La directora Marie-Castille Mention-Schaar narra amb bona mà la història real de les germanes Zahia i Fettouma Ziouali, decidides a convertir-se en directora i violoncel·lista, respectivament, a la França racista i classista dels anys 90 del segle XX. No és cap secret que ho van aconseguir creant l'orquestra a què fa referència el títol del film, una formació musical d'èxit que ha trencat barreres racials i socials. Les joves actrius Oulaya Amamra i Lina El Arabi estan molt encertades, ben secundades pel sempre solvent Niels Arestrup.
Es obvi que el Regne Unit de Thatcher no va ser un oasi de tolerància envers la diversitat sexual, però cal recordar-ho i més si es fa tan bé com Georgia Oakley a Blue Jean. L'actriu Rosy McEwen convenç com a professora d'educació física lesbiana confrontada als seus dimonis i als prejudicis d'una comunitat rural i conservadora, alhora que el film traça una evolució creïble de la protagonista cap a l'autoacceptació, que en cap moment cau en el discurs fàcil i bonista.
Un festival de cinema seria una simple successió de projeccions si no convidés les persones que han fet possible les pel·lícules que s'hi presenten. Evidentment el FIFP porta convidats, però també puja l'aposta atorgant diversos reconeixements a noms consagrats de la professió, i aquest 2023, el Premi d'Honor al conjunt de la carrera ha estat per al gran Vincent Lindon. Ovacionat per un auditori de més de 500 persones que l'hem rebut dempeus, l'intèrpret de títols tan memorables com Welcome, La crise, Toutes nos envies o Chaos, no ha pogut amagar una emoció que sens dubte ha estat compartida.
Després de l'homenatge a Lindon, la jornada no hauria pogut tenir millor colofó que el film Le marchand de sable, d'Steve Achiepo, una dura història de racisme social i econòmic, amb els pisos pastera al punt de mira, que mostra com la necessitat particular pot fer de l'explotat un explotador, traint la pròpia comunitat sense ser-ne ben bé conscient. Impactant.
Tercera i última jornada, encara que el festival s'allarga un parell de dies més. He escalfat motors amb el curtmetratge A Haircut, una eloqüent història de rebel·lia signada per Anran Zhao en què les noies d'una escola de la Xina contemporània es neguen a tallar-se els cabells i deixar-se uniformitzar. Sense pausa, m'he endinsat en el conflicte palestí des de l'òptica d'un grup d'adolescents amb Alam. Aquest correcte film de Firas Khouri evidencia que no tot el jovent està polititzat als territoris ocupats per Israel, però qualsevol motiu, com ara seduir una noia, pot fer prendre partit per un bàndol o l'altre.
