El TGV surt de la Gare de Lyon i m'extreu de París, on una vegada més -la trenta-tresena, si el meu arxiu de viatges és correcte- acabo de passar uns dies dedicat a algunes de les meves ocupacions predilectes: vaguejar pels carrers, visitar exposicions, anar al cinema i al teatre, i tafanejar en unes quantes llibreries. París ha esdevingut un espai recorrent des del 1986 i ja fa temps que he deixat de fer-hi turisme per intentar descobrir-lo com si hi visqués. Una quimera, certament, perquè unes jornades de plaer no equivaldran mai a la vida real, ni a París ni enlloc. Sí que puc afirmar, però, que per haver recorregut molts dels seus districtes, haver-m'hi allotjat i haver-hi viscut experiències dispars, tinc una idea realista de la grandesa i la misèria que conté una ciutat única, prototip extrem de la contradicció humana, que malgrat tot és una part irrenunciable del meu paisatge emocional.
Soc plenament conscient que París s'ha construït en detriment d'altres realitats, les quals inclouen nacionalitats, regions i ciutats franceses, territoris colonitzats arreu del mon i, sobretot, gent del passat i del present. París és fruit d'una desigualtat mantinguda en el temps, és l'obra d'un procés de segles d'abús de poder, d'inversions esbiaixades, de centralisme i de construcció d'un relat històric que s'ha imposat amb èxit al mon, a França i a la mateixa ciutat. L'estat del benestar i una nova concepció de la dicotomia capital/províncies han pal·liat algunes d'aquestes desigualtats, substituïdes ja per unes altres tant o més greus, que es podrien englobar sota l'asèptica etiqueta d'"exclusió social", un contenidor de drames humans que la capital francesa comparteix amb la majoria de metròpolis del mon occidental.
Aquest "paràgraf crític", redactat a 300 km/h, m'alleuja prou com per continuar l'article parlant bé de la capital francesa, en particular d'unes institucions culturals que malden per universalitzar la creativitat en tota la seva pluralitat i de les quals sóc un assidu visitant: el Musée d'Orsay i la Cinémathèque Française. Art i cinema, concretament Edvard Munch i les pel·lícules d'espies, son dos dels meus interessos de llarga durada que les exposicions Un poème de vie, d'amour et de mort i Top Secret han satisfet plenament.
Edvard Munch i Henrik Ibsen son dues figures que admiro i envejo per la seva capacitat de fer cultura universal mantenint-se fermament noruecs, tot un repte en un moment en què Noruega formava part de la corona sueca. A banda d'aquesta meva bona predisposició per anar més enllà de l'arxiconegut Crit, la mostra sobre Munch m'ha descobert un artista obsessiu que retreballava obres prèvies fins a la sacietat i m'ha fet fixar, un cop més, en com son d'estrets els vincles entre els desordres mentals i la genialitat creativa. Malauradament, un excés de públic dificultava la visita òptima de l'exposició i, egoistament, he enyorat les limitacions d'aforament dels temps de pandèmia.
.jpg)
Menys concorreguda estava la mostra Rosa Bonheur (1822-1899), un regal del museu als soferts visitants amb el qual es reivindica justament l'obra d'una artista oblidada però singular, tant per la seva tècnica, d'un realisme corprenedor, com per la temàtica de la major part dels seus treballs, consagrada al món animal. Valors artístics a banda, la pintora va ser un personatge decisiu per a la emancipació social de la dona, en particular dins del mon de l'art, i s'ha d'agrair al Musée d'Orsay aquesta iniciativa per situar-la al lloc que li correspon.
Sent un confés apassionat de les dobles vides, no podia perdre'm una exposició sobre l'espionatge i les seves relacions amb el cinema. Aprofitant el 60è aniversari de vida cinematogràfica del menys espia de tots els espies, James Bond, els comissaris Alexandra Midal i Matthieu Orléan han concebut un recorregut per un gènere tan canviant com ho son les aliances politicomilitars i que, al llarg de més d'un segle, ha donat obres mestres i subproductes de baixa estofa, cine comercial i d'autor, trames ben travades i actioners sense cap ni peus, retrats seriosos i paròdics d'un ofici absurd, heroic i miserable. En aquesta ocasió els barcelonins estem de sort perquè Top Secret té previst instal·lar-se al CaixaFòrum, coproductor d'aquesta interessant mostra que, tanmateix, he trobat lleugerament inferior a anteriors propostes de la Cinémathèque Française.
En arribar a Nimes el TGV perd les dues darreres sigles i deixa de ser à Grande Vitesse per esdevenir un simple tren tramvia. La desacceleració i les nombroses parades que queden em concedeixen el temps suficient per finalitzar l'article amb un paràgraf dedicat a tres "privilegis" més de la ciutat, que incomprensiblement desconeixia encara. Dos d'ells tan sols els esmento -la Librairie Gallimard i el cinema independent Le Saint-André des Arts- per dedicar més atenció al tercer, l'imponent Théâtre du Châtelet i l'obra amb què m'he acomiadat de París en aquesta ocasió: 42nd Street.
Construït a mitjan segle XIX, el Châtelet va ser concebut amb la sumptuositat d'un teatre d'òpera per acollir els muntatges escènics més espectaculars de l'època, les anomenades féeries. Dansa, concerts i operetes -Luis Mariano hi va triomfar amb Le chanteur de Mexico- van ocupar-ne l'escenari fins que als anys 70 del segle XX va passar a mans municipals i va esdevenir el Théâtre Musical de Paris per acollir produccions dignes de Broadway o el West End, com aquesta espectacular versió de 42nd Street. La posada en escena del clàssic cinematogràfic del 1933 -del qual ja havia vist una molt bona adaptació teatral enregistrada a Londres- opera com una màquina del temps ben greixada que transporta el públic 90 anys enrere, a la Gran Depressió, gràcies a uns intèrprets creïbles i a unes coreografies i escenografies de nova creació, que aconsegueixen sense cap problema mantenir intacte l'esperit d'una època. La nova proposta d'aquest emblemàtic teatre per a finals del 2023 és la molt temptadora West Side Story... Tot i haver-la vist en dues ocasions al damunt d'un escenari (a Nova York el 2010 i a Torí el 2016), possiblement no me'n sabré estar. I si puc, tornaré a anar-hi en tren, que em deixa temps per escriure.
Gener de 2023.