Una rodella, amb diverses fletxes clavades al cercle que circumda la diana, omple la pantalla. En uns segons, hi irromp una darrera sageta i encerta el bell mig. Així comencen la majoria de films de The Archers, la productora britànica formada pel realitzador Michael Powell i el guionista Emeric Presburger. Aquesta presentació és tota una declaració de principis, una forma visual de dir "no totes les nostres produccions són obres mestres, però sí pel·lícules que entren dins d'uns marges de qualitat". Després d'haver assistit a gran part del cicle que la Filmoteca de Catalunya ha dedicat als dos cineastes, no puc estar-hi més d'acord.
La retrospectiva projectada entre març i abril, que em prenc com un regal d'aniversari, m'ha fet descobrir la gran creativitat d'un tàndem cinematogràfic únic i de qui només coneixia Narcís negre i, la meva preferida, Les sabatilles vermelles. Certament aquestes són dues de les seves millors creacions, però la desena de títols que he vist en les darreres setmanes contenen alguna obra mestra més i, en conjunt, films molt dignes i entretinguts, amb moments memorables, aconseguits gràcies a imaginatives solucions visuals (quin goig de Technicolor!), un bon pols narratiu i, molt sovint, una direcció d'actors que voreja l'excel·lència. El fet que Martin Scorsese hagi declarat repetidament la seva admiració pels treballs de The Archers era ja una garantia que tan sols s'ha confirmat.
Les obres indiscutiblement més aconseguides de Powell i Pressburger són les produïdes entre 1943 i 1951, i en el meu rànquing particular situo en els tres primers llocs l'obra mestra Les sabatilles vermelles, l'onírica, espiritual i paranormal Una qüestió de vida o mort i l'inclassificable òpera-ballet The Tales of Hoffmann. Ben a prop estan, Narcís negre, La vida i la mort del coronel Blimp, un tractat sobre l'amistat, l'honor militar i l'amor tan discutible com cinematogràficament atraient, i Gone to Earth, una història d'eros i tànatos que recorda Duel al sol -amb la mateixa protagonista- i anticipa La filla de Ryan.
Menys reeixides però prou agradables de veure he trobat la comèdia romàntica antimaterialista Sé cap a on vaig, i les aventures d'espionatge Paral·lel 49 i L’espia de negre, dos productes propagandístics antinazis que, a banda del seu interès històric, continuen sent films de suspens molt aconseguits i menys maniqueus del que es podria esperar. En canvi, no m'ha acabat d'atrapar Un conte de Canterbury, una faula que he trobat massa naïf i que potser no es pot gaudir plenament sense conèixer el referent literari de Geoffrey Chaucer en què s'emmiralla. El gust de Powell i Pressburger per les gestes militars va estendre's més enllà dels anys de la Segona Guerra Mundial, amb títols com The Battle of the River Plate i Em reuniré a la llum de la lluna, pel·lícules poc personals però que he trobat suficientment entretingudes malgrat la meva indiferència confessa pel gènere bèl·lic.
Posant el focus en el cinema de The Archers s'aconsegueix, de retruc, un interessant retrat de l'enorme talent contingut en la indústria britànica dels anys 40 i 50 del segle XX, un període en què Hollywood no només eclipsava les produccions d'altres països anglosaxons sinó que es nodria dels seus actius. En aquest sentit, ha estat molt gratificant conèixer millor actors com Roger Livesey o Anton Walbrook, descobrir els primers treballs de David Niven, Deborah Kerr o Dirk Bogarde, i saber on es van formar futurs realitzadors com David Lean o Jack Cardiff.
La Filmoteca, amb molt bon criteri, ha inclòs al cicle alguns treballs de Michael Powell sense Emeric Pressburger, com el magistral pre-slasher Peeping Tom, un film avançat al seu temps i amb el qual va remuntar creativament. Tot i que ja l'havia vist anteriorment, no m'he sabut estar de gaudir-lo de nou, per primer cop en pantalla cinematogràfica i 35mm. Complir anys autoritza algunes indulgències.
Abril de 2023.