Homenatjar Luis Buñuel en el 40è aniversari de la seva mort és una oportunitat que filmoteques i centres culturals d'arreu no haurien de deixar passar. La Cineteca Bologna i la Filmoteca de Catalunya van per feina i aquest abril ja mostren el respecte degut al cineasta aragonès amb propostes fetes des d'òptiques diferents i totalment complementàries.
Els bolonyesos, a més d'estrenar una còpia restaurada pels laboratoris L'immagine ritrovata de la magistral Él, programen el cicle Il Messico di Buñuel (10-24 d'abril), una retrospectiva que inclou alguns dels meus títols preferits de la filmografia del geni de Calanda, complementada amb una petita mostra fotogràfica. La proposta catalana és més ambiciosa, ja que Univers Buñuel (27 d'abril-31 de maig) conté una selecció d'obres mexicanes i franceses, acompanyades de documentals sobre el realitzador, pel·lícules que el van influenciar i l'exposició de nova creació "El somni de la llebre".
Em vaig reconèixer com a cinèfil paral·lelament al descobriment de l'obra de Luis Buñuel, a mitjan anys 80. "La Filmo" i els cinemes d'art i assaig van tenir un paper determinant en la meva educació cinematogràfica, però va ser Televisió Espanyola, amb un interessantíssim cicle monogràfic, la que va convertir-me en un "buñuelià" convençut i ferm defensor de la seva etapa mexicana. La visió setmana rere setmana dels films que el cineasta exiliat va dirigir per a la indústria asteca va obrir-me els ulls a un grapat de melodrames i comèdies molt dignes, i a diverses obres mestres que he anat revisant periòdicament, com son Los olvidados, Él, Ensayo de un crimen -que acabo de reveure a la Cineteca Bologna- Viridiana i El ángel exterminador.
Tal com van fer Fritz Lang i Douglas Sirk, fugitius de l'Alemanya nazi que van reinventar amb excel·lència les seves carreres a Hollywood, Buñuel va escapar de l'Espanya franquista i va saber trobar a Mèxic les escletxes que li permetessin viure del cinema i alhora expressar el seu geni dins dels límits de la comercialitat. Sempre amb un punt de surrealisme, que no és aliè al tarannà mexicà, va aixecar una obra que aprofitava al màxim les contradiccions d'una societat masclista i conservadora, amb tants dimonis i passions que necessàriament havia de tenir present Déu a tothora. L'esperit de Buñuel connecta, doncs, amb el del neorralisme i la commedia all'italiana, amb un talent equiparable a les millors realitzacions de Vittorio De Sica, Mario Monicelli, Luigi Comencini o Dino Risi.
No sabria dir si va ser allò que anava veient setmanalment a la pantalla de TVE el que em va portar a llegir sobre Buñuel o bé van ser les lectures les que em van dur al cinema i anys després al DVD per completar una filmografia tan insòlita com captivadora. Sigui com sigui, el meu interès per la seva obra es va veure incrementat per dos dels llibres més preuats de la meva biblioteca cinematogràfica: l'assaig Luis Buñuel, de Freddy Buache, i les memòries Mi último suspiro, sorgides de les converses entre el realitzador i Jean-Claude Carrière, el seu guionista habitual entre 1964 i 1977.
Malgrat estar concebudes amb molta més llibertat creativa, propiciada pel culte al cinema d'autor, les realitzacions franceses de l'aragonès mai m'han despertat el mateix interès que les mexicanes. Admeto el valor avantguardista i provocador de Le chien andalou i L'âge d'or, però del cinema que va fer a partir de la segona meitat dels anys 60 només Belle de Jour continua pertorbant-me, en el millor sentit, i em fa una certa gràcia El discret encant de la burgesia. Potser els homenatges que vindran -així ho espero- des de França em permetran apropar-me, des de la maduresa cinèfila, a aquesta part de la filmografia d'un sardònic anticlerical que agraïa Déu per haver-lo fet un descregut.
Abril de 2023.