L’amor i l’entusiasme són contagiosos, n’estic convençut. La meva cinefília neix precisament d’aquests dos sentiments que François Truffaut va saber inocular al recull de crítiques Les films de ma vie, un volum que, des de mitjan anys 80, forma part dels meus llibres de capçalera. Quatre dècades més tard he reconnectat amb el meu jo postadolescent que descobria el cinema gràcies a un mentor qualificat, persuasiu i engrescador. En aquesta ocasió, el mestre es diu Quentin Tarantino i les seves ensenyances, Reflexions sobre cinema.
En el decurs de més de 400 pàgines l’autor de Pulp Fiction especula sobre cinema i el títol original del llibre, Cinema Speculation, ja ens n'avisa. Però no sobre tot el cinema, sinó només sobre aquell que va veure i viure durant la dècada dels 70 -entre els seus 10 i 20 anys-, aquell que el va formar i que és la base de la seva obra com a realitzador. Escriu, si se’m permet l’analogia, sobre “els films de la seva vida”, que també ho son una mica dels que hem nascut entre 1960 i 1975, i que l’han fet ser qui és en el panorama del cinema contemporani.
Amb un estil volgudament oral (bravo per la versió catalana de Núria Parés), però no per això menys rigorosament documentat (hi referencia més de 800 títols), Tarantino ens “parla” essencialment sobre cinema d’acció i violència, del que és de primera qualitat i té valors fílmics unànimement reconeguts, però també dels subgèneres i productes de sèrie Z, perquè tots li han donat lliçons de narrativa cinematogràfica ben apreses. Així, a les pàgines de Reflexions sobre cinema trobem capítols sencers dedicats a clàssics com Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, Sisters, Taxi driver o Escape from Alcatraz, però també, sense complexos, consagra pàgines i pàgines al cinema d’explotació més desvergonyit, amb subgèneres com el giallo, els “revenjamàtics” o els films de presons de dones... I no cal dir que, després de llegir les seves opinions, les ganes irrefrenables de veure alguns dels títols que esmenta escapen a qualsevol lògica.
L'assaig de Tarantino no és només una compilació de crítiques de cinema, tot i que hi fa anàlisis tan acurades que ben bé podrien ser-ho. Tampoc és una simple autobiografia emocional, encara que ens presenta l'educació fílmica del nen que va ser. I encara menys és el típic anecdotari al voltant d'uns quants títols icònics del cinema nord-americà, per bé que l'autor inclogui un munt de confessions i converses que donen una vitalitat captivadora al relat. Dit d'una altra forma, Reflexions sobre cinema és un llibre polièdric, el "llibre total" que els que estimem el setè art i l'assaig cinematogràfic hauríem volgut escriure i ens hem de conformar amb llegir. Deixant l'admiració i l'enveja de banda, gràcies a les seves pàgines he recordat i après un munt d'informació sobre pel·lícules i realitzadors que adoro, i també he descobert quatre realitats que ignorava:
En el decurs de més de 400 pàgines l’autor de Pulp Fiction especula sobre cinema i el títol original del llibre, Cinema Speculation, ja ens n'avisa. Però no sobre tot el cinema, sinó només sobre aquell que va veure i viure durant la dècada dels 70 -entre els seus 10 i 20 anys-, aquell que el va formar i que és la base de la seva obra com a realitzador. Escriu, si se’m permet l’analogia, sobre “els films de la seva vida”, que també ho son una mica dels que hem nascut entre 1960 i 1975, i que l’han fet ser qui és en el panorama del cinema contemporani.
Amb un estil volgudament oral (bravo per la versió catalana de Núria Parés), però no per això menys rigorosament documentat (hi referencia més de 800 títols), Tarantino ens “parla” essencialment sobre cinema d’acció i violència, del que és de primera qualitat i té valors fílmics unànimement reconeguts, però també dels subgèneres i productes de sèrie Z, perquè tots li han donat lliçons de narrativa cinematogràfica ben apreses. Així, a les pàgines de Reflexions sobre cinema trobem capítols sencers dedicats a clàssics com Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, Sisters, Taxi driver o Escape from Alcatraz, però també, sense complexos, consagra pàgines i pàgines al cinema d’explotació més desvergonyit, amb subgèneres com el giallo, els “revenjamàtics” o els films de presons de dones... I no cal dir que, després de llegir les seves opinions, les ganes irrefrenables de veure alguns dels títols que esmenta escapen a qualsevol lògica.
L'assaig de Tarantino no és només una compilació de crítiques de cinema, tot i que hi fa anàlisis tan acurades que ben bé podrien ser-ho. Tampoc és una simple autobiografia emocional, encara que ens presenta l'educació fílmica del nen que va ser. I encara menys és el típic anecdotari al voltant d'uns quants títols icònics del cinema nord-americà, per bé que l'autor inclogui un munt de confessions i converses que donen una vitalitat captivadora al relat. Dit d'una altra forma, Reflexions sobre cinema és un llibre polièdric, el "llibre total" que els que estimem el setè art i l'assaig cinematogràfic hauríem volgut escriure i ens hem de conformar amb llegir. Deixant l'admiració i l'enveja de banda, gràcies a les seves pàgines he recordat i après un munt d'informació sobre pel·lícules i realitzadors que adoro, i també he descobert quatre realitats que ignorava:
1- Los Angeles era un paradís cinèfil als anys 70, amb centenars i centenars de sales on es projectava cinema de tota mena i de tot el mon, una virtut que hagués atribuït a Nova York però mai a la ciutat californiana.
2- L'odi al cinema dels anys 50 i 80, dues dècades que Tarantino considera socialment ultraconservadores -hi estic d’acord- i que van donar els pitjors films americans de la història -opinió de la qual discrepo totalment.
3- L’existència dels auteurs anti-establishment i els movie brats, dues faccions de renovadors de Hollywood, uns més apocalíptics i uns altres més integrats, enfrontats en ideologia i estètica cinematogràfica, però responsables igualment del cine amb què ha crescut el Tarantino espectador i realitzador.
4- L’admiració cap a dos personatges que van marcar el jove cinèfil: el crític Kevin Thomas, l’únic que no feia fàstics al cinema d’explotació i que amb els seus escrits va dignificar-lo, i un tal Floyd, un trinxeraire negre que va viure rellogat a la casa materna, amb qui va compartir moltes hores de cine i televisió, i que és a l’origen del guió de Django desencadenat.
Reflexions sobre cinema és pur gaudi, especialment per als cinèfils que tenim més o menys la mateixa edat que l'autor i que, en certa manera, revivim la nostra infantesa, encara que perdem el fil en alguns fragments del llibre, quan Tarantino s'esplaia amb determinats films mai vistos a Europa o es recrea lloant actors i còmics de qui ignorem totalment la carrera i la importància. Però tant se val: ens quedem amb ganes d’un segon volum que, per evitar els seus odiats anys 80, pot dedicar directament a parlar del seu propi cinema.
Abril de 2023.
2- L'odi al cinema dels anys 50 i 80, dues dècades que Tarantino considera socialment ultraconservadores -hi estic d’acord- i que van donar els pitjors films americans de la història -opinió de la qual discrepo totalment.
3- L’existència dels auteurs anti-establishment i els movie brats, dues faccions de renovadors de Hollywood, uns més apocalíptics i uns altres més integrats, enfrontats en ideologia i estètica cinematogràfica, però responsables igualment del cine amb què ha crescut el Tarantino espectador i realitzador.
4- L’admiració cap a dos personatges que van marcar el jove cinèfil: el crític Kevin Thomas, l’únic que no feia fàstics al cinema d’explotació i que amb els seus escrits va dignificar-lo, i un tal Floyd, un trinxeraire negre que va viure rellogat a la casa materna, amb qui va compartir moltes hores de cine i televisió, i que és a l’origen del guió de Django desencadenat.
Reflexions sobre cinema és pur gaudi, especialment per als cinèfils que tenim més o menys la mateixa edat que l'autor i que, en certa manera, revivim la nostra infantesa, encara que perdem el fil en alguns fragments del llibre, quan Tarantino s'esplaia amb determinats films mai vistos a Europa o es recrea lloant actors i còmics de qui ignorem totalment la carrera i la importància. Però tant se val: ens quedem amb ganes d’un segon volum que, per evitar els seus odiats anys 80, pot dedicar directament a parlar del seu propi cinema.
Abril de 2023.