Barcelona, 28 d'abril de 2023. Estadi Olímpic Lluís Companys. 20.58 h. Al crit de One, two, three, four!, Bruce Springsteen donava el tret de sortida al seu espectacle. A l'espectacle musical, em refereixo, perquè el circ mediàtic ja feia dies que durava, com és habitual a cada visita a casa nostra del rocker de Nova Jersey. En aquesta ocasió el rum-rum havia adquirit encara majors proporcions per la presència entre el públic de celebritats de la política i el cinema nord-americans i, també cal dir-ho, per l'edat venerable del líder de l'E-Street Band. Però obviant tafaneries que no aporten res, cal rendir-se a l'evidència que Springsteen continua sent una llegenda viva del rock show amb un públic guanyat d'antuvi.
El Boss, com molts artistes longeus, el millor musicalment de la seva carrera ja ho ha deixat enrere, però, per a mi, té almenys una quinzena de cançons molt bones, que sempre em ve de gust tornar a escoltar. Sens dubte, és un fenomen sobrevalorat, però això sovint passa quan s'accedeix a la categoria de llegenda. Tanmateix, un paio de 73 anys que fa un concert de dues hores i tres quarts amb tanta professionalitat i energia, capaç d'encegar milers de persones d'edats i procedències diverses, mereix tot el meu respecte. I sempre parlant en català: al llarg del concert Springsteen va repetir diverses vegades "Catalunya, Barcelona, us estimem", una declaració d'amor on algun periodista d'ordre va entendre, malgrat l'excel·lent qualitat de so, la paraula "Espanya", qui sap si enganyat pels cants de sirena portats pel vent de Ponent.
Soc un fan de Bruce Springsteen? L'he vist en directe dos cops (el 2012 i ara) i la seva presència ocupa un espai considerable a la meva mediateca: 10 àlbums, un recopilatori de grans èxits, un single en vinil, dos concerts en DVD -Barcelona i Londres- i una autobiografia pendent de llegir. Del seu repertori m'agrada particularment el que va publicar entre 1980 (The river) i 2002 (The Rising), però em costen una mica els seus àlbums dels 70, que molts consideren els millors. Potser sí que en soc fan, però de nivell mitjà, i més atent a la llegenda que a la música.
En un concert, però també en tota creació artística, et pots enamorar o estimar, és a dir, pots descobrir un nou talent que et sorprèn o bé retrobar-te amb el repertori d'un vell company fidel que ha posat banda sonora al viatge de la vida. Amb Bruce Springsteen s'identifiquen i tenen un punt de trobada centenars de milers de persones d'arreu del món per a qui moltes de les seves cançons son himnes, personals i col·lectius, construïts sobre unes lletres i unes músiques que tenen l'habilitat de combinar actitud, força i poesia. El seu repertori, i sobretot els seus espectacles, demostren que, en aquest mon hiperconnectat i virtual, on el consum cultural no pot ser més individualitzat, l'últim espai de comunió són els concerts, on encara cantem plegats fins a l'afonia i ballem aliens a tota distància de seguretat. El nom de la gira, que és també el del seu darrer àlbum, no pot ser més eloqüent: Only the strong survive.
Maig de 2023.