Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024.
Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti, un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immunes a la dretanització del pensament i a la institucionalització de la insolidaritat i la xenofòbia.
En aquest mirall/detector d'ultradretans ocults, la intel·lectual sarda aconsegueix que els demòcrates, ens agradi o no, ens hi veiem reflectits més d'una vegada al llarg de la lectura, perquè el feixisme, com el pecat, pot ser "de pensament, paraula, obra o omissió". La millor part del llibre, la que li dona raó de ser, ve cap al final, a partir del capítol anomenat "Fascistometro", on proposa un test i unes claus per interpretar-lo pensats per detectar quant feixisme hi ha en els no feixistes, per treure a la superfície el "feixisme dels antifeixistes", que ja descrivia Pier Paolo Pasolini fa més de 50 anys.
Gràcies al seu humor absurd i esmolat, aquest peculiar manual d'instruccions ha estat un èxit de crítica i vendes que fins i tot s'ha adaptat als escenaris italians i catalans. Ara bé, encara que Murgia hagi aconseguit descriure amb lucidesa l'actual moment politicosocial europeu i les seves contradiccions, el seu missatge d'alerta només ha calat entre els que l'han volgut entendre. Ja se sap que feixistes, idiotes i fills de puta son al·lèrgics a l'autocrítica.
La majoria dels idiotes que poblen el recull que ha confegit Julià Guillamon no són, en aparença, tan perillosos com els que poden dur al poder un govern totalitari, tot i que potser poden votar justament al contrari de la seva ideologia perquè creuen que l'opció que realment desitgen guanyarà igualment... A banda d'alguns delinqüents que surten escaldats de les seves malifetes, la major part dels ximples capturats per la ploma de Monzó entre 2004 i 2023 contribueixen només a l'empobriment intel·lectual de la societat, son gent que no pensa i es deixa dur per modes i tendències imposades subreptíciament per no se sap qui, recitadors esforçats de mantres de la modernitat i del pensament positiu, i usuaris impertèrrits de la novaparla políticament correcta. Una característica els agermana: són idiotes que ignoren ser-ho i, en conseqüència, es consideren més espavilats que ningú. Un perill.
En soc conscient: el terme "fill de puta" fa un tuf misogin que tomba d'esquena. En defensa de l'epítet que el portuguès Alberto Pimenta va utilitzar al títol del seu llibre més traduït, Discurs sobre el fill de puta, només puc dir que és una obra escrita al 1977 i que en les llengües que conec es fa difícil trobar cap altre terme tan unànimement acceptat per referir-se a una molt, molt mala persona. Perquè d'això va el llibre, de la detecció i descripció d'aquells homes malvats (en aquest cas el masculí està majoritàriament més que justificat) que, a tot arreu i en tots els temps, han subordinat, alienat, explotat, humiliat, maltractat, torturat, massacrat -i molts altres verbs negatius més- els seus congèneres.
Aquest irònic discurs, que no se sap qui pronuncia ni davant de quina audiència, referma d'una manera risiblement didàctica allò de "Homo homini lupus est". La intenció i la forma d'aquest pamflet/assaig connecten amb el text de Michela Murgia, i potser per això també s'ha adaptat als escenaris. Pimenta, però, fa volgudament reiterativa la seva prosa -massa per al meu gust- per subratllar l'absurditat de tot plegat, és a dir, l'atrocitat que significa l'existència de dominants i dominats -amb els seus necessaris col·laboradors- i que algú hagi d'explicar-ho, per si encara no estava prou clar. Retinc com a missatge principal el que el mateix autor descriu com "el lema del fill de puta: que res no es perdi, que res no es creï, que res no es transformi". M'atreveixo a assegurar que, amb l'ajut de feixistes, idiotes i dels mateixos fills de puta, l'èxit de l'empresa està garantit.
Juny de 2024.