A punt d'entrar en la seixantena, el festival de cinema de Perpinyà Confrontation es manté en prou bona forma. Tant és així que s'ha capbussat en mars, rius, llacs i piscines per poder batejar-ne la 59a edició amb un títol tan ambivalent com suggeridor: De l'eau au cinéma. L'element líquid ha estat, doncs, motor narratiu o protagonista destacat d'una programació -de la qual només he fet un tastet in situ de dues pel·lícules- que en cap cas podria considerar-se cinema aigualit.
No tinc proves que el pressupost del festival s'hagi reduït des que el Rassemblement National governa a la capital nord-catalana, però sent-ne l'ajuntament un dels principals patrocinadors sospito que la decisió de concentrar pràcticament tota la seva activitat a l'Arsenal, seu de l'organitzador Institut Jean Vigo, obeeix a una necessitat d'optimització de costos. Però quan es tanca una porta, se n'obre una altra, ja que per aprofitar les possibilitats d'aquest complex cultural, que consta d'un cinema (la sala Marcel Oms), d'una sala de concerts (La Casa Musicale) i d'un espai polivalent a l'aire lliure (l'antic convent dels Grands Carmes), els responsables de l'esdeveniment han tingut la bona pensada d'ajornar les dates de celebració de l'abril al juny per convertir-lo en una mena de festival de cinema d'estiu, mediterrani, en què les projeccions a la fresca són el vaixell insígnia.
Lamento haver-me perdut la inauguració del festival amb la projecció de L'étrange créature du lac noir (en català La dona i el monstre), una entranyable sèrie B que va ser la meva primera experiència en 3-D fa més de 30 anys. Per sort, el consumidor de cinema d'entreteniment que encara soc s'ha pogut rescabalar amb 20.000 lieues sous les mers, adaptació de la novel·la homònima de Jules Verne que ignoro si és gaire fidel a l'original literari però que encara fa de bon veure. Aquesta icona del cine d'aventures sosté un missatge ecologista avant la lettre que la fa actual i eleva el medi marí a la categoria de paradís utòpic enfrontant-lo a un mon de la terra ferma on ja al 1868 era difícil que els humans visquessin en harmonia entre ells i amb la natura.
La que considero la millor pel·lícula de Walt Disney en "real life", que es diu ara, deu la seva immortalitat al convenciment i la generositat de mitjans amb què es va produir: els millors efectes especials del moment, filmació en Technicolor i Cinemascope, i sobretot un equip artístic de primera línia, amb un quartet inoblidable d'actors -James Mason, Kirk Douglas, Peter Lorre i Paul Lukas- i un inspirat realitzador tot terreny com era Richard Fleischer. No podia, doncs, deixar d'assistir a la projecció d'un clàssic que tenia arraconat en els records d'infantesa i que és el responsable directe de la meva aversió a menjar potes de cefalòpode. Espero que els nens amb qui vaig compartir la sessió, que tot sigui dit es van portar prou bé, no sortissin de la sala de cinema amb la mateixa aprensió.
M'he saltat a propòsit el passi de Marius et Jeanette, ja que tenia massa recent el visionat a casa d'aquesta amable comèdia proletària amb què el marsellès Robert Guédiguian va fer-se un nom en el panorama del cinema d'autor. A l'endemà, aquest realitzador era l'encarregat de presentar el film d'un altre provençal il·lustre i de qui enguany es commemora el cinquantenari de la mort: Marius, de Marcel Pagnol (amb l'ajut tècnic d'Alexander Korda). En aquest títol fundacional de la "Trilogia marsellesa" que el va fer cèlebre mundialment, el mar és sinònim de l'amor a l'aventura i de l'absència de compromís social i familiar. El dilema està servit.
Del meu interès pel Pagnol dramaturg ja vaig deixar testimoni a l'article "Excèntric Pagnol", captivat pels muntatges teatrals de Marius i Fanny que acabava de veure al Théâtre du Pavé de Tolosa. Em faltava comprovar com se'n sortia el Pagnol cineasta. Amb interès arqueològic m'he aproximat, doncs, a l'adaptació a la pantalla del seu primer èxit teatral i en aquest talkie primitiu (just dos anys abans, el 1929, es va rodar el primer film sonor francès, Les trois masques) he descobert un producte prou digne tècnicament però amb una realització massa deutora del seu origen teatral; Korda brillaria molt més en la seva etapa britànica, encara que aquí aporta troballes cinematogràfiques interessants, com ara la filmació en exteriors i llum natural, i interpretacions molt fresques dels comediants provençals Raimu i Fernand Charpin. Serà un plaer, si l'ocasió es presenta, veure'n els dos capítols següents -Fanny (1932) i César (1936)- preservats i rejovenits també per la tecnologia digital.
El meu tast de Confrontation acabava aquí perquè 200 km més al sud me n'esperava un altre, en aquest cas gastronòmic. Però que no m'hagi embarcat a veure més pel·lícules no vol dir que no apreciï que s'hagin inclòs en la carta de navegació d'aquest festival d'aigua i cinema títols com Arròs amarg, Tauró, Deliverance, El nedador, L'Atalante o Niàgara. Estimats, vistos i alguns revistos recentment, des de les seves diferències estilístiques i temporals, aquests films sempre m'han ajudat a mantenir el rumb camp al bon cinema.
I abusant ja de les metàfores aquàtiques, acabo amb un missatge en una botella virtual que llanço a la immensitat de la xarxa: donat que el Confrontation és el festival cinematogràfic degà de les dues Catalunyes, quin encert no seria celebrar-ne el 60è aniversari amb una retrospectiva de cinema (en) català? En una propera publicació em comprometo a proposar-ne uns quants títols. Del sud i del nord, de terra endins i de mar enllà, perquè no sigui dit.
Juny de 2024.