He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff (Les amnèsies de Déu, 2005; La ballarina de Berlín, 2017; El diable es va aturar a Orà, 2022) i de Joan-Lluís Lluís (Els ulls de sorra, 1993; El dia de l'ós, 2004; Aiguafang, 2008), no només per l'inqüestionable talent narratiu que demostren sinó també per la singularitat nacional i lingüística que impregna les seves obres de ficció. Amb tot, el que m'interessa més de la producció de tots dos són aquells textos en què l'anomalia de ser "catalans francesos" els concedeix la posició de testimonis privilegiats d'una aniquilació lingüística i cultural. Es en atenció al senyal d'alarma que es desprèn del seu testimoniatge, vàlid per a tots els territoris de parla catalana (Països Catalans, per als nostàlgics), que vull dedicar les línies que segueixen a alguns dels llibres de no-ficció d'aquests dos nord-catalans que m'han colpit més fort.
Quan una llengua i una cultura són perseguides fins aconseguir-ne la substitució, aquells que encara les conserven i les viuen amb normalitat han hagut d'arribar-hi per camins poc ortodoxos i després d'un procés d'autoconeixement en què es barregen emotivitat, dubtes, contradiccions, indignació i, finalment, satisfacció. En aquest sentit són interessantíssims els testimonis que aixequen Bezsonoff a Un país de butxaca (2010) i Lluís a Els invisibles (2020). Les seves vivències personals els han fet "catalans practicants" contra pronòstic però, sens dubte, l'existència d'una Catalunya sud, on encara hi ha elements per no abandonar la militància lingüística, els ha servit de marc de referència i aixopluc.
Sense conèixer el passat, el present s'assimila a l'eternitat i es projecta irreflexivament cap al futur. En un territori que "abans de ser el que és, era una altra cosa", tenen tot el sentit llibres com Guia sentimental de Perpinyà (2015), de Bezsonoff, i Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), de Lluís. La capital del Rosselló va tenir una brillantor que l'annexió francesa va escapçar per reduir-la a ciutat de tercera d'un dels departaments més pobres de l'Hexàgon, a banda de la dissort lingüística que comparteix amb la resta de territoris originàriament no francòfons de la França actual. Des d'òptiques complementàries, els dos autors deixen ben retratada la petitesa moral de la grandeur.
La uniformització és, hipotèticament, garantia de control. Cal entendre aquells que es vol dominar i, sobretot, evitar que se sentin diferents. Això només s'aconsegueix prohibint la llengua dels conquerits i imposant la dels conqueridors. La història és plena d'exemples però he trobat ben curiós que els mals del multilingüisme, i la consegüent valorització del monolingüisme que se'n deriva, es remuntin... a la Bíblia. Qui s'hagués pensat que les polítiques uniformitzadores d'Espanya o França, o la defensa a ultrança de l'anglès com a llengua franca seguissin dictats divins? Doncs ha hagut de ser un escriptor nord-català com Joan-Lluís Lluís qui ho veiés clar i ho posés per escrit a Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüístic (2024), perquè la manca de llibertat només la poden assenyalar els més oprimits.
Sempre he estat d'acord amb la dita que un pessimista és un optimista ben informat i, després de quasi 40 anys de relació amb la Catalunya del Nord, crec tenir-ne prou informació de la situació lingüística -en part gràcies a aquests dos autors- com per ser raonablement pessimista. Si bé al tombant de segle es produïa un augment de la presència escrita de la llengua en el nomenclàtor de municipis i de vies públiques, en paral·lel s'assitia a un decreixement en l'ús oral i en l'edició, acompanyat d'un progressiu decantament polític del territori cap al xovinisme d'extrema dreta. Cal rendir-se a l'evidència: tant Bezsonoff com Lluís son nord-catalans i escriuen en català, però publiquen al Principat, que és on tenen el gruix de lectors. I el que és pitjor, aquests autors, que ja han entrat en la seixantena, no semblen tenir un relleu generacional. Si més no, de moment.
La situació de subordinació, substitució i folklorització lingüisticocultural que ha patit la Catalunya del Nord, que Bezsonoff i Lluís descriuen de forma minuciosa i vívida, ja és un fet al País Valencià i avança a bon ritme a les Balears i moltes zones urbanes de Catalunya. El context polític i social és diferent, els mètodes també, però la intenció i el resultat acaben sent els mateixos que perseguia el Rei Sol. Malgrat tot, més de tres segles després, la llengua que "repugnava i era contrària a l'honor" de França -i malauradament també d'Espanya, no ens enganyem- encara espeternega i no es deixa enterrar. En això, avui que em sento optimista perquè m'he acabat de llegir Deu lliçons per a salvar el català, de la malaguanyada i imprescindible Carme Junyent, hi vull veure un bri d'esperança.
Juny de 2024.