Propera parada al més aviat possible: qualsevol llibreria barcelonina amb oferta de narrativa en italià. El lloc va ser la Central de Consell de Cent i el llibre, ben assessorat per la dependenta, Rancore, una de les poques novel·les que l'autor de Bari ha ambientat a Milà.
L'efecte d'aquella primera lectura va ser fulminant. Tant, que quatre mesos després la llista ja s'ha ampliat amb cinc títols més: de la brevetat fragmentària de Passeggeri notturni a la intimitat nocturna de Le tre del mattino, passant pel caràcter aspre de La disciplina di Penelope —preqüela de Rancore—, la crònica de Viaggio in Italia i la mirada retrospectiva d'Il bordo vertiginoso delle cose. Carofiglio s'ha convertit, sense discussió, en la meva descoberta literària de l'any. Un enamorament sobtat, un colpo di fulmine, que no és el primer que pateixo i que segur que no serà l'últim.
El més curiós d'aquest enlluernament és que s'ha produït completament al marge dels fonaments que han donat a Carofiglio la condició de fenomen global de la novel·la negra. L'autor italià és internacionalment conegut per les seves dues sèries de llarg recorregut: la de l'advocat Guido Guerrieri —la joia de la corona del legal thriller europeu— i la del cap dels Carabinieri Pietro Fenoglio, totes dues ambientades a Bari. Doncs bé, confesso que encara no he llegit ni una sola pàgina de cap entrega de les dues sagues. He arribat a ell a través dels seus camins secundaris, i potser per això la troballa ha estat més neta. Aquesta mitja dotzena de llibres devorats en quatre mesos m'ha permès radiografiar un escriptor polifacètic, de qui ja he descobert tres cares:
La disciplina di Penelope i Rancore demostren que Carofiglio no necessita els seus personatges masculins de sempre ni recórrer a la realitat delictiva del sud d'Itàlia per construir una atmosfera asfixiant. Penelope Spada, aquesta exmagistrada milanesa, dura, esquerdada i assetjada pels seus propis dimonis, té una profunditat psicològica que s'allunya de qualsevol tòpic del gènere. Es quedarà en el díptic actual o acabarà sent una sèrie? Molts ho agrairíem.
El rigor de Carofiglio en l'observació i la seva traça per convertir-la en trama narrativa o dietari té una doble explicació que va més enllà del seu passat com a magistrat. Té a veure, penso, amb el sistema educatiu italià, que a diferència del nostre, manté un respecte reverencial per l'expressió oral. Allà, els esami orali són el pa de cada dia des de la infantesa fins a la universitat. Els estudiants no només han d'acumular coneixements, sinó que han d'aprendre a exposar-los en públic, a argumentar sota pressió i a dominar la retòrica com una eina quotidiana.
El resultat d'aquest entrenament és una seguretat expressiva envejable. Escoltant Carofiglio a Barcelona, la diferència amb autors locals es feia dolorosa. És inevitable sentir una certa vergonya quan compares aquesta facilitat de paraula amb la mediocritat oratòria de tanta gent de casa nostra que, precisament, viu d'expressar-se en públic —polítics, opinadors o divulgadors— i que sovint són incapaços d'enllaçar tres frases subordinades sense ennuegar-se amb crosses lingüístiques, castellanismes o incoherències de registre. Carofiglio escriu com parla perquè prové d'una cultura on la paraula dita té un pes i una responsabilitat, i això es nota, s'agraeix i li fa guanyar nous lectors alhora que fidelitza els vells.
Ara se m'obre al davant el territori inexplorat de les seves grans sagues amb Guerrieri o Fenoglio, a més de la resta d'una producció enorme que ja supera de llarg els trenta llibres entre ficció i assaig. M'entusiasma i alhora m'inquieta pensar que em queda tant per llegir; potser ja no ho faré amb el desfici i la urgència de la primera descoberta, però em quedo amb la immensa satisfacció d'haver incorporat un nou autor de capçalera a la meva ja prou llarga llista de favorits.
Maig de 2026.