Fins i tot amb una cultura literària elemental, resulta difícil no reconèixer els noms d’Aquil·les, Ulisses o Penèlope, indrets mítics com Troia i Ítaca, i tota una munió de déus capriciosos i viciosos, presidits per Zeus. Pocs n'han llegit les fantàstiques peripècies narrades a La Ilíada i L'Odissea, però segur que molts n'hem vist alguna adaptació cinematogràfica, televisiva o fins i tot teatral. En el meu cas, el referent més clar -a banda de la sèrie de dibuixos animats franco-japonesa Ulisses 31 (1981-82)- n'ha estat durant molt de temps l'entranyable peplum Ulisses (1954), dirigit per Mario Camerini, on un jove Kirk Douglas encarnava convincentment l'heroi grec. Anys més tard, m'atreviria a veure un solo a escena on Eduard Farelo feia tots els papers de l'auca en l'adaptació contemporània Una Ilíada (2018), de Lisa Peterson i Denis O’Hare, un exercici que, en el fons, restituïa el caràcter oral dels poemes èpics homèrics.
El díptic La Ilíada i L'Odissea són les obres més antigues de la literatura europea que ens han arribat amb una estructura narrativa completa. Que tinguin 2.800 anys -segle amunt, segle avall- i que no se sàpiga si Homer va existir realment o és una mera identitat construïda a qui s'atribueix l'autoria d'ambdós poemes, no és excusa per no llegir-los en ordre cronològic, per la qual cosa he abordat primer les gestes d'Aquil·les per conquerir Troia i retornar Helena al seu espòs legítim. El darrer any d'una campanya que en va durar deu és el que Combel Edicions ha tornat a l'actualitat aquest Sant Jordi 2026, en un volum que destaca per la bona feina literària de Pau Sabaté i les magnífiques il·lustracions d'estil hel·lènic d'Arnal Ballester.
Guerra, quanta guerra que conté La Ilíada. Però el fet de centrar-se en un conflicte que ja ve de lluny i que continuarà —que ningú hi busqui el famós cavall de fusta, perquè aquests fets ens han arribat posteriorment de la mà del poeta llatí Virgili a l'Eneida— la fa extraordinàriament avançada en termes narratius. Quan escric això, penso en George Lucas començant La guerra de les galàxies pel capítol IV. El que continua sorprenent avui, malgrat l'excés de testosterona que destil·len les accions dels personatges, sobretot Aquil·les, és que l'obra s'acabi abans de la resolució final del conflicte bèl·lic, centrant-se en el retrat humà de l'heroi que, encara commogut per l'assassinat del seu amic/amat Pàtrocle per part d'Hèctor, accedeix, després d'haver-se'n venjat, a plorar amb el pare de l'enemic, Príam, una pèrdua conjunta que ressona avui dia: l'èpica antiga deixa de ser una successió d'escenes de gent matant-se per esdevenir un estudi insòlitament contemporani de redempció i homes trencats.
Com si es tractés d'un spin-off de la creació audiovisual contemporània, L'Odissea eleva a la categoria de protagonista un dels secundaris de La Ilíada i company d'Aquil·les, que no és altre que el rei d'Ítaca, Ulisses (Odisseu, en grec). La versió que proposa Combel del seu llarg retorn ja té prop de dues dècades (2008) i està narrada amb la riquesa d'estil del mestre Albert Jané. Vaig pensar que si aquest gramàtic i traductor va saber adaptar al català els insults i renecs del capità Haddock, el vers homèric no se li podia resistir. I ho vaig encertar: la seva versió de les desventures d'Ulisses té una exquisidesa de llenguatge i un alè heroic que m’han delectat com a lector. Només em queda el dubte de si els joves lectors a qui s’adreça aquest volum -especialment els d'avui dia- seran capaços encara d'entendre un català genuí i sense complexos de ser-ho. Les il·lustracions de Pep Montserrat, també fidels evocadors de l'estètica grega clàssica, puntuen amb encert una narració que atrapa des de la primera pàgina.
Es diu que els grecs ho van inventar tot i no és pas mentida, tan sols una exageració que té molt de veritat. Llegint aquests dos poemes èpics universals, encara que sigui amb l'ajut dels déus de la traducció i l'adaptació, és més que evident que van assentar les bases sense les quals no s'haurien escrit Tirant lo Blanc, El Comte de Montecristo, El senyor dels Anells o Joc de Trons, ni tampoc existiria el cinema de samurais, l'esmentada Star Wars ni Kill Bill. La Ilíada ens ensenya que la guerra és tragèdia i buidor, però també conflicte en el qual ens podem reconèixer; L'Odissea, que la vida és un camí ple de monstres i sirenes, d'amics i traïdors, on el que realment importa és la voluntat de tornar a casa. El gènere d'aventures i el fantàstic neixen a Grècia, on s'articula el mecanisme del suspens que encara ens manté clavats a la butaca o al sofà, tan embadalits com es quedaven els grecs davant de les paraules alades d'un rapsode.
Maig de 2026.