Ma mare era una habitual de les botigues de segona mà, llibreries de vell incloses, les quals encara eren nombroses a les proximitats del Mercat de Sant Antoni a finals dels anys 70, i això li permetia perdre-s'hi quan "anava a plaça". Com a filla de la postguerra, la Paquita tenia la ferma convicció que els objectes tenien un valor que molta gent no hi sabia trobar i que per això se'n desempellegaven "per quatre xavos", deia.
No vaig prestar gaire atenció a aquestes dues novel·les que ella va decidir comprar-me, ni tan sols recordo si me les va obsequiar alhora o amb anys de diferència, però està clar que no era el meu moment per llegir-les, sobretot les aventures del correu del tsar, escrites en una llengua que encara desconeixia. Amb els anys he après a valorar i donar significat al gest d'una dona que no llegia mai però que va pensar en el seu fill com a receptor de dos llibres tan dispars, que m'han acompanyat en els diferents domicilis on he viscut i que han trigat dècades a ser llegits. Però els motius pels quals em va comprar precisament Història d'un gos i Michel Strogoff i no uns altres títols mai els vaig saber. I per això, ara que fa 18 anys que ella ja no hi és, me'ls invento.
A banda de ser una enginyosa novel·la psicològica que escruta la condició humana des dels ulls d'una bèstia, la novel·la "canina" de Jeroni Moragues (també conegut com Jeroni de Moragas), que "la mama" va trobar, ves a saber on, és una petita joia històrica de la literatura catalana de postguerra. Publicada el 1947, devia ser un dels primers llibres no folklòrics que el franquisme va tolerar, tot i que està escrita 12 anys abans per un eminent psiquiatre infantil, novel·lista ocasional i catalanista de pedra picada.
Aquestes consideracions no van ser les que van empènyer ma mare a fixar-se en aquest volum, perquè senzillament les ignorava, però m'aventuro a afirmar que el fet que a la portada, acompanyant el títol, es mostrés el dibuix d'un gos hi va tenir molt a veure: ella era una amant dels animals, diversos gats van poblar la seva infantesa i, ja mare, no només va transmetre als fills l'amor pels peluts de quatre potes sinó que va incorporar a la família dos gossos de raça semblant -un pastor alemany i un llop- i de nom coincident: Tom. L'adquisició d'aquesta Història d'un gos segur que en va ser un homenatge inconscient al qual jo em sumo conscientment.
L'altre motiu de la compra segur que va ser l'idioma del llibre. Analfabeta en la llengua pròpia per voluntat de la dictadura espanyolista, la mare era conscient del meu interès creixent pel català, una llengua que era inqüestionablement la de la família però que tant ella com mon pare temien defensar portes enfora, "per si gira la truita". El de Jeroni Moragues va ser un dels meus primers llibres en català fora de l'àmbit escolar i vull creure que amb ell ma mare em donava una consigna discreta però ferma per mantenir la identitat.
Amor als animals i fidelitat a la llengua. Aquests arguments no em serveixen per interpretar quina en portava de cap la Paquita comprant el gruixut volum amb les aventures de Michel Strogoff. Recordo que la coberta -avui desapareguda, com la del llibre anterior- era bonica, èpica, com ho són les diverses il·lustracions que en decoren l'interior. M'arrisco a hipotetitzar que, a més del gaudi estètic, ma mare es va deixar endur per la fama d'un autor -"Julio" Verne, com deia ella- que era el súmmum de l'acció i la imaginació, i que només coneixia gràcies a les nombroses adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. Ma mare era cinèfila sense saber-ho, i gràcies a la seva màniga ampla amb els horaris d'anar a dormir, vaig tenir accés des de ben petit al bo i millor del cinema clàssic que oferia la televisió pública espanyola en horari adult.
La compra de Michel Strogoff va ser una reacció cinèfila, però no només. De les múltiples versions per a la gran pantalla del clàssic "rus" de Verne, segur que ella tenia en ment la coproducció europea que va protagonitzar Curd Jürgens el 1956. L'actor alemany encaixava amb el tipus d'home que ella trobava interessant: alt i ben plantat, amb entrades... molt masculí. Sean Connery era el número 1, però l'evocació de Jürgens també justificava la compra d'un llibre en francès, si és que es va fixar en aquest detall. Però posem que sí, que va pensar que jo, inquiet com ja era, aprendria la llengua de Verne i faria de França un dels meus espais de referència emocional. Una mare les intueix aquestes coses, perquè com deia Norman Bates, el millor amic d'un noi és la seva mare. Especialment quan, com qui no vol la cosa, t'aplana el camí per gaudir de la cultura.
Maig de 2026.