Ganes de cultura

Els textos d'aquesta publicació havien de ser la meva aportació a un assaig a quatre mans que pretenia donar a conèixer Occitània als catalans. Les circumstàncies de la vida han fet que aquesta idea, de moment, no hagi passat de ser un projecte. Si mai es completa, preneu-los com una primícia. Si no, com un esborrany. Introducció Donar a conèixer Occitània no és fàcil. D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom. De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània. No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un...

Estupor és la reacció que provoca la lectura de la notícia sobre l'acte de cloenda del Correllengua 2003, publicada en l'edició telemàtica dels dos diaris de Perpinyà, L'Indépendant i Midi Libre, tots dos pertanyents al mateix grup mediàtic. En primer lloc, els dos rotatius nord-catalans cometen l'error de datar la manifestació el 7 de novembre, quan tothom sap que va ser el 8. En segon lloc, la incorrecció més greu és xifrar en unes 500 persones, citant com a font els organitzadors, l'assistència a un acte que qualifiquen paradoxalment d'«impressionant». Val a dir que la premsa sud-catalana que s'ha fet ressò de la marxa parla d'uns 5.000 manifestants. Jo que, modestament conec les dimensions dels carrers d'aquella ciutat i que era un d'aquests 500 o 5.000, segons com es compti, em decanto per la segona xifra. Superat l'astorament inicial, si som benèvols, pensarem que tant els redactors d'aquests mitjans com els seus caps de redacció pa...

Introduction et consolidation d’une langue.  Comme toutes les langues européennes parlées en outremer, le français doit sa présence au Nouveau Monde à la politique colonialiste entamée par la France depuis le XVIe siècle. Ainsi, suivant l’exemple d’autres puissances du Vieux Continent, le roi François I a envoyé le Breton Jacques Cartier à la découverte de nouveaux territoires pour bâtir un empire colonial français en Amérique du Nord. C’était l’année 1534, mais il faudrait attendre 1608 pour qu’un autre explorateur, Samuel de Champlain, fonde la ville de Québec et les premiers colons s’y établissent. Les nouveaux territoires ont été dénommés par le roi Henri IV « Nouvelle France » et ont intégré, au sommet de son expansion, cinq vastes territoires : le Canada, l’Acadie, la baie d’Hudson, Terre-Neuve et la Louisiane. La cruauté du climat et le péril indien n’attiraient pas les français à y émigrer, et pendant le premier siècle de présence coloniale les habitants n’ont pas dépassé l...