Ganes de cultura

Tothom que hagi visitat Torí ha vist el Museo Nazionale del Cinema sense ser-ne conscient. Des de qualsevol punt de la capital del Piemont és perfectament identificable una cúpula quadrada coronada amb una agulla, situada al bell mig del centre històric: és la Mole Antonelliana. Aquest símbol arquitectònic torinès va ser construït al darrer terç del segle XIX per allotjar-hi una sinagoga i, posteriorment, va passar a titularitat municipal per fer-ne un monument a la Unitat d'Itàlia. Des de l'any 2000 ha esdevingut un monument al cinema, ja que n'allotja el museu nacional, creat als anys 50 del segle XX i que ha anat canviant de seu fins trobar en l'espectacular Mole Antonelliana el marc perfecte per acollir un fons d'una riquesa patrimonial única. Per què Tori, us preguntareu? Doncs perquè molt abans que Roma esdevingués el centre neuràlgic de la producció cinematogràfica italiana, arran de la construcció de Cinecittà pel règim feixista el 1937, els orígens i prime...

París ha estat escenari d'algunes seqüències d'acció memorables de la saga James Bond. No és estrany, doncs, que "James Bond 007. L'exposition", organitzada per la productora dels films de 007, EON Productions, i el Barbican Centre, hagi acabat fent una llarga estada a la capital francesa, concretament a la Grande Halle de la Villette. Amb més de 500 objectes originals de la sèrie —des dels emblemàtics Aston Martin fins als vestits més glamurosos de l'espia, dels seus enemics i, sobretot, de les seves "conquestes", passant pels gadgets més inversemblants—, aquesta espectacular mostra és una manera molt oportuna de celebrar el primer Bond cinematogràfic,  Agent 007 contra el Dr. No (1962) i el naixement d'una icona de la cultura pop, però també de rememorar el meu vincle amb un mite que m'ha acompanyat des de la infantesa. La meva relació amb James Bond a la gran pantalla ha estat un viatge que ha oscil·lat entre la fascinació inicial del nen...

Un mal de cap com el que no havies sentit mai et retorna a la consciència. Després, arriba el fred i amb ell, la certesa que estàs nu. Quan intentes abraçar-te per recuperar escalfor, t'adones que tens les mans lligades a l'esquena i t'estranyes de no haver-te fixat abans en la penombra que t'envolta. Ignores on dimonis ets i com hi has arribat, i aquesta incertesa et fa por, una por densa, que només es dilueix lleument quan t'alces d'un bot i comproves que tens mobilitat a les extremitats inferiors. Però no arribes a assossegar-te i el teu panteix s'accelera.  Empasses saliva, que té regust de sang, mentre els ulls se't van acostumant a l'entorn i ja perceps una certa claror. Fas petites passes, tímides, i busques desorientat en aquell espai ignot les tres dimensions que et permetin fugir. Amb el moviment el mal de cap et torna, persistent. Et preguntes si és ressaca, però ho descartes perquè saps que ets un bevedor experimentat, l'ànima de les ...

Els havia anat a espiar tantes vegades, però en aquella ocasió, la darrera en què es van trobar, crec que ella em va veure. Però tot va anar tan de pressa que potser li va quedar el dubte de si havia vist algú o tan sols ho havia imaginat. Era ben ximple, aquella noia, ara que hi penso, amb el seu nom ridícul –Crisantema- que em torna avui a la memòria amb la flaire de les flors que acompanyen una carta de comiat de la qual sóc destinatari. L'Àngel va començar-hi a sortir tot d'una, després que ens la trobéssim passejant pel centre un dijous, perquè era minyona, òbviament. Aquell xicot que ja no recordo com es deia, l'Àngel i jo mateix estàvem fent el servei i teníem la tarda lliure. De tots tres, l'Àngel era el més ben plantat i ella s'hi va fixar de seguida, es notava que perdia el món de vista per un galifardeu uniformat. I no li ho retrec, perquè jo també l'hi perdia, sense atrevir-me a admetre-ho. Per això vaig fer-me el milhomes i vaig demanar-li un bitlle...

Cap de les amigues de la noia maltractada no comprenia per què ella no denunciava a la policia aquell home d'ofici incert amb qui se n'havia anat a viure per fugir dels pares i que, poc a poc, l'havia aïllada de tothom. Cap de les amigues sabia que el maltractador, cada dia quan tornava a casa, feia per manera que la noia veiés com desava la falsa placa en un calaix, li ordenava abraçar-lo perquè notés el gruix de la pistola i les manilles, i li exigia que el tractés de 'senyor comissari'. Juny de 2016.

Durant 12 anys m'ha perseguit la sospita que el cas de l'apunyalament mortal d'aquell maleït escriptor buscabregues, en Christopher Marlowe, s'havia tancat en fals. Ara, tot just rellevat del càrrec de xèrif del comtat de Londres per edat, no em resignava a acabar els meus dies sense arribar al fons de la qüestió i, amb aquest objectiu, vaig aprofitar el meu retir del servei per anar a trobar l'únic home que, segons les meves perquisicions gens ortodoxes, me'n podia donar raó. Creuant a l'altra riba del Tàmesi, el meu carruatge va endinsar-se en un paratge on, a poca distància, convivien amb rivalitat un parell de teatres estables, el Rose, i el que jo buscava, el Globe. Al seu interior m'esperava una autèntica casa de bojos on, entre la cridòria general composta de cants i recitacions, desfilaven despreocupats de la meva presència falsos reis, soldats i bufons. Vaig engrapar un vailet vestit de donzella i li vaig etzibar: “Vull veure el teu patró, ara m...

Quan el metge li ha diagnosticat Alzheimer, l'impostor candidat al Nobel per la Pau ha comprès, amb la claredat d'una revelació, que només hi ha una sortida abans no comenci a oblidar les múltiples capes de proeses inventades i, entre contradiccions i remordiments, vagi apareixent la mesquinesa de la veritat: el premi haurà de rebre'l a títol pòstum. Maig de 2016.

La princesa, desesperada, va anar a trobar la fada padrina per explicar-li que son pare, el rei, li ordenava contraure matrimoni amb ell: -Al llit de mort de la mare, va jurar-li que tan sols es tornaria a casar si trobava una princesa que la superés en bellesa i virtuts- es va exclamar la donzella. -No pateixis: es farà enrere si li demanes que, com a prova d'amor, t'ofereixi la pell del seu ase màgic, aquell que caga monedes d'or- va assegurar-li la fada. Però el rei no va vacil·lar, i amb la pell del burro a les mans va reiterar les seves aspiracions incestuoses. El Partit Animalista del regne va donar el seu suport incondicional a la princesa quan va denunciar el monarca per explotació, maltractament i mort d'un dels 500 exemplars que quedaven al món de guarà català. Amb la instauració de la república, una silueta de ruc es va incorporar a la bandera. Abril de 2016. Inspirat per "Peau d'âne", de Charles Perrault.

-M'enganyes -va desafiar-lo ella trencant tota la màgia del darrer petó. -No, perquè ho hauria de fer? -va defensar-se ell descol·locat. -Perquè la teva història, de tan cursi com és, resulta increïble -li va etzibar-. Cap tio de la teva edat li respondria a la seva nòvia que la primera “dona” que va besar, en realitat, de dona només tenia la forma... perquè era una estàtua. -Una estàtua-font -va puntualitzar molest tornant-li a repetir la història-: Estàvem de colònies i ens van fer anar a caminar; al cap d'un parell d'hores sota el sol estava mort de set; quan vam arribar a aquell parc i vaig veure la font vaig amorrar-m'hi al broc, a la boca vull dir. Aleshores, aquella frescor, potser la insolació, no ho sé, tot plegat em va semblar una mena de petò refrescant. Ostres, va ser bonic, poètic fins i tot! -No sé què es pitjor -va respondre sorneguera-: un mentider o un “sensible”. -Què insinues? -va fer amb aires de milhomes. -Doncs que o bé m'enganyes per no dir-me...

Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà. L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala. Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns any...