Continuo endinsant-me en la descoberta del novè art, la qual m'ha portat recentment a llegir tres novel·les gràfiques de gran qualitat artística que, a més, tenen com a valor afegit l’acostament als rols de gènere des de perspectives diferents i alhora complementàries.
Mauvais genre (Chloé Cruchaudet, 2013-2016)
Basada en els fets reals recollits al llibre La garçonne et l’assassin (Fabrice Virgili i Danièle Voldmna), aquesta novel·la gràfica narra, a partir d’un judici i dos flashbacks, la peculiar història de Louise i el seu marit Paul, desertor de la primera guerra mundial que va passar una dècada travestit per no haver de viure amagat i evitar ser condemnat. El que comença sent una necessitat per salvar la vida acaba esdevenint una necessitat per viure la vida, a mesura que Paul troba plaer en el canvi d’identitat fora dels gèneres preestablerts, en la bisexualitat, en l’intercanvi de parelles i, fins i tot, en la pròpia prostitució. Una espiral de llibertinatge que arrossega una inicialment reticent Louise i que acaba amb crim passional.
Més enllà del morbo de la història, el còmic escrit i dibuixat per Cruchaudet és un retrat en blanc, negre i vermell, de l’horror de la guerra de trinxeres, de la disbauxa dels anys 20 del segle passat i dels rols socials de dones i homes en aquell moment històric. Però per damunt de tot, a través dels personatges i les seves accions ens qüestiona si l’hàbit fa el monjo, o millor dit, si el vestit fa la dona. I la resposta que ens donem no és altra que ser dona o ser home té molt de construcció social.
Es sabut que la cultura francòfona es deleix pels jocs de paraules i el títol d'aquesta obra n'és un clar exemple, ja que el mauvais genre fa referència, alhora, a la falta d'adequació amb el gènere social masculí / femení i a la baixa qualitat humana dels protagonistes, allò que aquí descriuríem com mala calanya.
Guanyador de diversos reconeixements, inclòs el premi del públic del prestigiós festival d’Angulema, l’àlbum es va reeditar el 2016 amb una separata que aprofundeix en la història real de la insòlita parella que el va inspirar.
Peau d’homme (Hubert i Zanzim, 2020)
Imagineu-vos un argument que creua Ningú és perfecte amb Víctor Victòria i va molt més lluny encara per qüestionar amb humor els rols de gènere, la masculinitat, les pràctiques sexuals d’homes i dones, el fanatisme religiós i la tolerància hipòcrita. L’acció d'aquest àlbum multipremiat se situa en una ciutat de la Itàlia renaixentista, on la jove Bianca, abans d’accedir a un matrimoni arranjat amb en Giovanni, vol conèixer com serà el seu futur espòs. Amb la complicitat de la seva padrina, la protagonista podrà conèixer el món masculí gràcies a una «pell d’home» (una clara referència a l’homòfona, en francès, Pell d’ase), la qual han conservat les dones de la família de generació en generació. Els descobriments, propis i aliens, que la noia farà gràcies a creuar a l’altra banda del mirall «convertida en home» la sorprendran en tots els sentits.
Els autors, Hubert Boulard i Frédéric Leutelier, dit Zanzim, aconsegueixen fer més pedagogia entre el gran públic amb aquesta divertida i trepidant novel·la gràfica que les institucions des de les seves campanyes de sensibilització. I tot és gràcies a una història que enganxa des de la primera vinyeta, un ús del color i el traç molt evocadors de l’època en què transcorre l’acció, i un molt intel·ligent sentit de l’humor que deixa el mascle merescudament malparat
En un idíl·lic París dels anys 1920, l'androgin Rose enlluerna amb la seva dansa el públic del peculiar cabaret Le Jardin, regentat per la seva mare i on tot el planter d'artistes són dones amb nom de flor. El talent del jove atrau l'atenció d'un habitual de l'establiment, amb qui iniciarà una relació, i paral·lelament també coneixerà una noia de la seva edat...
La que podria ser una història de bisexualitat i poliamor, l'autora d'aquest àlbum la resol amb un tractament de gran sensualitat i absència de sexualitat que sorprenen: Rose, amb nom de dona i criat en un entorn femení del qual no havia sortit fins als 19 anys, decideix amb tota normalitat vestir-se en femme a l'exterior, un fet que no estranya ni el seu admirador, ni la seva amiga, ni la societat parisenca. En cap moment de la trama es reivindica aquesta llibertat pròpia de la teoria queer, senzillament se li treu qualsevol tipus de connotació, arribant així a la posició més radical possible: cadascú es vesteix com es sent millor.
Atrapats per la bellesa dels dibuixos de Gaëlle Geniller, els lectors seguim una trama al final de la qual no sabrem si Rose vol viure com una dona, ni si la relació que manté amb el seu admirador és sexual o platònica, o si tan sols s'està qüestionant si li agraden els homes, les dones o tot... Res d'això és important perquè Le Jardin, Paris no parla de sexe, orientació o gènere, sinó de persones, de dansa, de flors, de bellesa, però sobretot de la llibertat de ser el que es vulgui.
Març de 2021.