al Teatre Nacional de Catalunya, protagonitzat per Joan Carreras i Nora Navas, el dia exacte del 110è aniversari del naixement de Tennessee Williams. No crec que aquesta coincidència sigui el senyal de res, però m'ha alegrat celebrar inconscientment l'efemèride retrobant-me amb una peça que m'encanta i que vaig veure per primer cop el 2019 a l'escenari del Noël Coward Theatre de Londres, amb un repartiment encapçalat per Clive Owen i Anna Gunn. De totes dues produccions, excel·lents en tots els aspectes, vaig sortir amb la mateixa impressió: que bon dramaturg que era Tennessee Williams!
Com la majoria de catalans de la meva generació, vaig descobrir el treball d'aquest immens autor nord-americà gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres teatrals, algunes de les quals, com Un tramvia anomenat desig i La gata sobre la teulada de zinc, formen part de les meves pel·lícules preferides per molt matisades i suavitzades que fossin aquestes versions per tal d'obtenir el vistiplau de la censura. La categoria dels realitzadors (Elia Kazan i Richard Brooks) i dels intèrprets (Marlon Brando, Vivien Leigh, Paul Newman i Liz Taylor) era ja una garantia en si mateixa però la grandesa d'aquests films és un intangible que va més enllà de la confluència de talents.
A una certa distància artística situo La rosa tatuada, De sobte, l'últim estiu, The Fugitive Kind, Dolç ocell de joventut, La nit de la iguana i The glass menagerie, que tot i ser films ben realitzats i interpretats, i pels quals sento un gran respecte, no arriben a emocionar-me com els anteriors.
El meu repte, però, ha estat gaudir d'aquestes creacions en el seu espai natural, damunt d'un escenari, i me n'he anat sortint. La meva primera experiència escènica amb el món de Williams va ser el 2008 al Théâtre du Grand Rond de Tolosa, on vaig assistir a una original, minimalista però efectiva posada en escena d'Un Tramway nommé désir. Una versió escenogràficament més espectacular, més madura, va ser l'enregistrament de A Streetcar named Desire que National Theatre Home va difondre pel seu canal de YouTube el 2020, una producció del londinenc Young Vic del 2014, amb Gillian Anderson fent de Blanche Dubois. Excel·lent.
Dos altres grans títols del dramaturg de Mississippí que he vist damunt d'un escenari són les versions catalanes de Gata sobre teulada de zinc calenta (Teatre Lliure de Gràcia, 2011) i El zoo de vidre (Teatre Goya, 2014). De la primera, una adaptació lliure d'Àlex Rigola, recordo les intenses interpretacions de Joan Carreras i Andreu Benito, però un resultat conjunt una mica irregular; i de la segona, em queda l'excel·lència de Míriam Iscla i de Dafnis Balduz, en una posada en escena clàssica i eficient com sap fer Josep Maria Pou.
No em cansaré de veure i reveure els personatges torturats de Tennessee Williams, ni de patir amb ells la repressió emocional i sexual que els imposen els entorns conservadors i claustrofòbics en què el dramaturg els fa viure. Ni tampoc en tindré mai prou d'uns diàlegs que colpegen l'espectador amb veritats difícils d'escoltar però dites amb una bellesa que sonen bé en qualsevol llengua. Williams, com Shakespeare, Molière, Wilde, Miller o Mamet són responsables que el teatre sigui una part importantíssima del meu bagatge cultural. Gràcies per haver escrit unes paraules que ens diuen tant.
Marc de 2021.
