El gènere distòpic ha donat grans títols a la literatura d'anticipació. A la ment de tothom estan els clàssics 1984, Un mon feliç, Fahrenheit 451 o el Conte de la serventa, obres que s'han fet encara més conegudes gràcies a les adaptacions al cinema i la televisió. Darrerament he llegit dues novel·les recents que imaginen un futur pitjor que el nostre present, les quals m'han deixat prou bona impressió com per dedicar-los unes línies en aquest blog.
El Test (The Test, 2019)
Aquesta novel·la breu del quebequès d'expressió anglesa Sylvain Neuvel, va publicar-la a principis del 2020 l'editorial Mai Més, consagrada a la literatura fantàstica. Els seus responsables es defineixen com freaks i aposten per una literatura «obertament feminista, integradora, compromesa políticament, ecologista, queer…». Benvinguts, doncs, a la nostra escena editorial, perquè si tot el que publiquen té la categoria i mala bava d'aquest títol que ressenyo, ja tenen en mi un nou lector.
El Test planteja una distopia migratòria en què el seu protagonista, l'Idir, se sotmet a una prova de civilització britànica per aconseguir-ne la ciutadania. El seu futur i el de la família depenen de les bones o males contestacions que sigui capaç de donar a un qüestionari de 25 preguntes. Però això només és "sobre el paper", perquè un gir inesperat el farà afrontar un altre tipus de respostes múltiples.
Amb un inici molt realista i un gir argumental que pot fer recordar a estones la magistral Cadres noirs, de Pierre Lemaitre, El Test es llegeix d'una tirada, sense respirar - la bona versió catalana de Marina Espasa no és aliena a aquest mèrit- però alhora fent reflexionar el lector sobre cap a quina societat anem. Sylvain Neuvel és un autor destre en gènere fantàstic, com ho demostra el reconeixement que ha assolit al mon anglosaxó amb la trilogia The Themis Files. Tant de bo la gent de Mai Més hi estiguin al darrere.
El Test planteja una distopia migratòria en què el seu protagonista, l'Idir, se sotmet a una prova de civilització britànica per aconseguir-ne la ciutadania. El seu futur i el de la família depenen de les bones o males contestacions que sigui capaç de donar a un qüestionari de 25 preguntes. Però això només és "sobre el paper", perquè un gir inesperat el farà afrontar un altre tipus de respostes múltiples.
Amb un inici molt realista i un gir argumental que pot fer recordar a estones la magistral Cadres noirs, de Pierre Lemaitre, El Test es llegeix d'una tirada, sense respirar - la bona versió catalana de Marina Espasa no és aliena a aquest mèrit- però alhora fent reflexionar el lector sobre cap a quina societat anem. Sylvain Neuvel és un autor destre en gènere fantàstic, com ho demostra el reconeixement que ha assolit al mon anglosaxó amb la trilogia The Themis Files. Tant de bo la gent de Mai Més hi estiguin al darrere.
Il blu delle rose (2020)
Es tendeix a associar el gènere distòpic amb la literatura anglosaxona, oblidant que un dels seus primers conreadors va ser el francès Jules Verne -com ho demostra la recomanable, i durant molts anys inèdita, novel·la Paris au XXe siècle- o que la nostra literatura també té un autor de talla apassionat del gènere, Manuel de Pedrolo. Ignoro si a Itàlia les contrautopies tenen una llarga tradició però tant se val perquè l'obra de Tony Laudadio que comento mereix tota l'atenció.Publicada per l'editorial milanesa NNEditore, Il blu delle rose és una novel·la que presenta un món hipertecnològic, desllorigat per un canvi climàtic irreversible, en el qual la ciència ha aconseguit detectar el gen responsable de la violència humana, una detecció que permet a l'estat exercir per llei un control de la natalitat des de fa 25 anys. La protagonista de la història i descobridora del gen, la científica Elisabetta Russo, després de superar un atemptat perpetrat per un grup opositor a la selecció genètica, anirà trobant zones d'ombra en la societat sense violència que ha contribuït a crear, les quals esquerdaran les seves certeses. I com cantava Bruce Springsteen, pietat per qui dubta d'allò que estava segur...
Actor i autor teatral, a la seva tercera novel·la Laudadio planteja qüestions majors, com ara els límits de l'estat, el dilema entre seguretat i llibertat, la separació entre el primer mon i la resta, la recerca de la perfecció física a qualsevol preu, o el binomi genialitat/imperfecció. El futur que dibuixa és inquietant perquè és creïble, com també és inquietant adonar-se, com la protagonista, que potser la ciència no és l'únic camí cap a un mon millor. Bones descripcions, una història plausible i un acurat aprofundiment psicològic fan d'aquesta obra una lectura més que recomanable que els editors catalans no s'haurien de deixar perdre.
Març de 2021.