Avui, 12 de març, és un dia trist perquè ha entrat oficialment l'extrema dreta al Parlament de Catalunya. He escrit "oficialment" però potser hauria estat més acurat "obertament", ja que des de fa uns quants anys el discurs de l'odi, el foment de la xenofòbia i la reivindicació d'un nacionalisme agressiu, trets propis de l'ultraconservadorisme, han estat utilitzats de forma més o menys dissimulada per aquelles formacions espanyolistes que han volgut desacreditar el dret legítim d'aquest país a mantenir la llengua pròpia i a decidir el seu futur polític.
Des de fa dècades, les democràcies occidentals estan advertides d'aquestes derives irracionals i excloents, i un dels canals pels quals ens han arribat senyals d'alerta és el cinema. En aquest dia de trista memòria vull fer un repàs a quatre títols que en el seu moment em van sacsejar per la seva valentia i que, revisats uns anys després, considero que encara mantenen vigent el missatge i les qualitats cinematogràfiques.
Ultres (1991)
L'actor Ricky Tognazzi va sorprendre la crítica i els espectadors de tot Europa dirigint un parell de molt bones pel·lícules de denúncia politicosocial d'algunes xacres de la Itàlia del moment: L'escorta, centrada en el dia a dia dels membres d'un equip de protecció d'un jutge anti-màfia, i Ultres, que posa el punt de mira en la violència dels grups de tifosi d'alguns equips de futbol. Recompensada a Berlín i altres festivals, aquesta història no analitza l'odi institucionalitzat, sinó la seva manifestació més primària. Fanatisme, masclisme, xenofòbia, fidelitat cega a uns símbols, gregarisme, renúncia a la racionalitat i la responsabilitat individual... Es d'aquestes mateixes fonts que s'abeura l'extrema dreta política i, malauradament, la fórmula sempre funciona.
American History X (1998)
A través de la figura d'un neonazi penedit -magistralment interpretat Edward Norton- que intenta apartar el seu germà petit de la violència i el racisme, el director Tony Kay va oferir el retrat sense concessions d'una realitat que molts crèiem desapareguda als Estats Units de finals del segle XX. Que equivocats que estàvem! El sentiment ultradretà del supremacisme blanc que mostra aquest film no només perviu sinó que vint anys després ha estat un dels puntals electorals de Donald Trump qui, durant la seva presidència, ha contribuït a reforçar.
L'onada (2008)
A diferència dels altres tres films d'aquest article, L'onada no és una història de ficció, sinó que es basa en l'experiment acadèmic d'un professor d'institut -Ron Jones- a la Califòrnia de finals dels 60. El que havia de ser una classe pràctica sobre el nazisme va degenerar en la instauració en pocs dies d'un "règim" autoritari, la qual cosa posa en evidència la gran facilitat de l'ésser humà per obeir i adherir-se a consignes antidemocràtiques. Aquesta història real ha donat peu a diverses recreacions, com ara l'obra teatral L'onada, d'Ignacio García May, protagonitzada per Eduard Farelo. L'adaptació cinematogràfica que va realitzar Dennis Gansel va un pas més enllà, i a més de tenir el gran encert d'ambientar la trama a l'Alemanya del moment, explora subtemes tan interessants com el lideratge dels professors i la gratificació que per alguns individus suposa formar part d'un moviment més gran que ells mateixos.
Chez nous (2017)
L'extrema dreta política és un problema creixent per a la societat francesa des de mitjan anys 80 del segle passat, però s'ha tornat especialment perillós des que, el 2011, va suavitzar les seves formes canviant de nom (de Front National a Rassemblement National) i de líder (de Jean-Marie Le Pen a la seva filla, Marine Le Pen) per ampliar el seu electorat. El film de Lucas Belvaux retrata l'etapa actual del partit ultradretà, quan l'estratègia per captar adeptes es fonamenta més en l'amor a una certa idea nostàlgica de França i en la seguretat ciutadana que no pas en l'odi manifest envers tot el que ve de fora. I és per aquest desig malsà de tornar als "vells bons temps" que la protagonista acaba per adherir-se a uns principis que mai hauria considerat seus. Incomprensiblement, aquesta coratjosa pel·lícula és inèdita al nostre país, on només s'ha vist gràcies a l'Ohlalà! - Festival de Cinema Francòfon de Barcelona de 2018. Potser tampoc hauríem fet prou cas al seu advertiment.
Març de 2021.