Hier encore j'avais vingt ans però enguany n'he fet 59, i per celebrar-ho m'he ofert el visionat del film Monsieur Aznavour, comprat per a l'ocasió. Que potser estic fent balanç de la vida i per això m'autoregalo un biopic? En absolut, però aquest gènere cinematogràfic és el més aplaudit per tot fan que en mereixi el nom i, com que sempre he estat un incondicional del desaparegut artista francoarmeni, tenia curiositat per veure quin retrat n'havien fet el slammer Grand Corps Malade i Mehdi Idir, realitzador habitual dels seus clips i concerts.
Els crítics -i també alguns espectadors- són en general escèptics amb els biopics, que titllen de "formulístics" i hagiogràfics, és a dir, que hi acusen una estructura previsible i simplificadora, quan no una operació de maquillatge o directament de falsejament de la vida de la celebritat a l'entorn de la qual gira el film. I no els falta raó. Però com que encara estic sota els efectes euforitzants del meu aniversari, m'he proposat que les línies que venen a continuació siguin una defensa de l'interès de les biografies filmades, sobretot com a passarel·la d'accés a la vida i, per damunt de tot, a l'obra d'icones de la cultura. No vull pecar d'ambició, i per això em sembla necessari aclarir que em circumscriuré als exemples d'aquest gènere que conegui de primera mà, que m'hagin agradat prou, i que hagin estat produïts per la indústria francòfona per retre homenatge a grans artistes musicals o escènics del seu àmbit lingüístic.
De biopics n'hi ha de diversos tipus. Els més habituals són els diguem-ne canònics, que es reconeixen per obeir a una estructura de relat cronològic que mostra l'ascens difícil, la consolidació i, de vegades, la caiguda/redempció del personatge en qüestió. Normalment són històries de superació personal, sempre agraïdes, malgrat que es mostrin les ombres de l'artista, les febleses, les contradiccions i els excessos que cinematogràficament el fan més creïble. Monsieur Aznavour s'inscriu de ple en aquesta categoria de biopics i aquells que ja sabíem detalls de la vida del cantant podem reconèixer l'encert -o l'error- en el relat. Gestat quan encara era viu l'artista, malauradament no va poder-se rodar fins després de la seva mort i s'ha estrenat molt oportunament coincidint amb el centenari del seu naixement. Tres coses m'han impressionat en aquest més que digne producte d'homenatge: primer, la prestació extraordinària de Tahar Rahim, que "clava" la gestualitat d'Aznavour, la forma de parlar i, fins i tot, de cantar, perquè moltes cançons les interpreta el mateix actor; segon, l'estructura narrativa que, tot i ser lineal, divideix la història en capítols temàtics titulats com algunes de les cançons més famoses del francoarmeni; i tercer, una prou acurada reconstrucció d'època, que va dels anys 20 als 70 del segle XX, i que té un puntal en la destresa dels responsables de maquillatge.
Sens dubte, un projecte com Monsieur Aznavour no hauria vist la llum si uns anys abans, al 2007, La Môme no hagués rebentat la taquilla francesa i internacional, gràcies en bona part a l'acuradíssima interpretació de Marion Cotillard com a Édith Piaf. Com tampoc s'hauria rodat Cloclo al 2012, un vehicle per recordar la gran estrella de la cançó francofrancesa que va ser Claude François, a qui el belga Jérémie Renier fa reviure amb convicció i credibilitat.
La recerca de la rendibilitat comercial sens dubte deu afavorir que la majoria de biopics siguin sobre figures d'un passat recent, dels quals encara es conservi viva la imatge i la popularitat. Tanmateix, hi ha biopics d'autor, que sovint opten per retrats d'èpoques pretèrites i desconstrueixen l'estructura narrativa habitual per fer-ne productes més arriscats i d'alta qualitat. Així, ens trobem amb dues meravelles com Tots els matins del món (1991) i Le roi danse (2000) en què els seus realitzadors, Alain Corneau i Gérard Corbiau, respectivament, aborden la relació al llarg dels anys entre els músics Jean de Sainte-Colombe i el seu deixeble Marin Marais, i entre el compositor Jean-Baptiste Lully i el rei Lluís XIV. Aquests dos celebrats films d'època destaquen per la minuciositat de la reconstrucció històrica, la fotografia i les excel·lents bandes sonores que els donen tot el sentit, sense oblidar que, en retratar personatges tan allunyats en el temps, alliberen els seus protagonistes de la recerca de la semblança i la imitació, elements connaturals al biopic convencional.
Un cas molt particular de biopic d'autor és el film Gainsbourg (Vie héroïque), del 2010, en què el realitzador Joann Sfar construeix un retrat totalment poètic i oníric al voltant de l'autor de Je t'aime, moi non plus. L'actor Eric Elmosnino hi fa una interpretació enlluernadora per la seva justesa, a banda d'assemblar-se a Gainsbourg més que el mateix Gainsbourg.
Una altra categoria de biopics són els que mostren un moment clau de la trajectòria d'un artista. Sovint són menys rigorosos que els que s'atreveixen amb la vida completa, perquè són exercicis de pura especulació, però en canvi són molt més lliures ja que el fet de focalitzar-se en un període concret trenca la cotilla narrativa habitual. Dins d'aquest apartat hi hauria produccions com Molière (2007) i Cartes a Roxane (2018) que, respectivament, inventen una història al voltant de la creació de les obres més conegudes dels dos dramaturgs, El burgès gentilhome i Cyrano de Bergerac.
Però la vida d'un artista també pot donar lloc a un biopic humorístic, com són Podium (2004) i Jean-Philippe (2006), que sense reconstruir cronològicament la vida de ningú aconsegueixen recordar i reivindicar, respectivament, Claude François i Johnny Hallyday.
El primer film ho fa resseguint la trajectòria erràtica d'un banquer mediocre que té una doble vida com a patètic imitador de Cloclo, interpretat amb moltíssima gràcia pel belga Benoît Poelvoorde: només diré que gràcies a aquest film vaig descobrir i aprendre a estimar la música de Claude François, un autèntic plaer culpable.
El segon títol posa en joc elements fantàstics per plantejar-nos com seria el món de la música si Jean-Philippe Smet no hagués arribat a ser mai Johnny Hallyday. Per a nosaltres no hauria passat res, però per als francesos hauria estat com si Elvis Presley no hagués existit. I això no ho pot admetre un fan tan acèrrim com el que interpreta Fabrice Luchini en un film molt divertit que, sense la participació còmplice i la voluntat autoparòdica del mateix Johnny no hagués tingut cap sentit ni la més mínima gràcia.
Acabo amb un cas particularíssim de biopic humorístic, Guillaume i els nois, a taula! (2013), que en realitat és l'autobiografia d'uns anys concrets en la vida de l'actor i realitzador Guillaume Gallienne. Els anys són els que van des de la infantesa fins a la joventut, un període marcat per l'ambigüitat de la seva identitat sexual i per la complexa relació amb la seva mare. Es tracta d'un film inclassificable, divertit i trist alhora, que el mateix Gallienne va portar a la pantalla a partir d'un monòleg teatral -del qual també és autor- i que tot rient explica molt bé què significa el concepte "noves masculinitats". Els biopics donen més joc del que sembla, i no només per als fans.
Abril de 2025.