Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood, tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma.
D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura -Les loyautés, Les gratitudes, Les enfants sont rois- que no pas les d'autoficció -Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit, que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle.
Però si he esperat cinc anys a llegir D'après une histoire vraie la culpa és de Roman Polanski. Quan el 14 de març de 2020 tothom comprava paper higiènic per aguantar el confinament acabat de decretar per la covid-19, jo vaig anar a la Llibreria Jaimes a fer provisió de lectures, sabent perfectament que no atacaria immediatament la novel·la de Delphine de Vigan de la qual feia sis mesos que n'havia vist l'adaptació cinematogràfica, Basada en fets reals, perpetrada pel polèmic realitzador francopolonès. En el seu moment, el film em va semblar un thriller psicològic correcte però rutinari, d'aires hitchcockians, que reprenia un tema prou gastat com és la dominació progressiva camuflada d'admiració. Dit d'una altra forma, una barreja de Tot sobre Eva, Plein soleil, El servent i Misery, que no igualava cap dels seus il·lustres referents.
Tot i que Roman Polanski és un director que m'agrada força des dels seus inicis i de qui aprecio el tarannà pertorbador (de la seva filmografia m'entusiasmen especialment Repulsió, La llavor del diable, Chinatown, Bitter Moon i La mort i la donzella), amb el que acabo d'escriure queda clar que m'ha convençut molt més el llibre que la seva adaptació a la pantalla. El motiu no és altre que la novel·la de Delphine de Vigan té un doble nivell de lectura que al film no recordo que quedés prou clar ni que s'explotés prou bé: la història de l'escriptora seduïda per una fan que s'acaba extralimitant, en la versió de Polanski, es presenta de forma massa realista i plana, mentre que el text de de Vigan juga amb destresa i constantment a l'equívoc de si l'assetjadora no serà un alter ego creat per l'estat de depressió postèxit d'una escriptora en plena crisi creativa. A més, la narradora francesa sap treure un bon partit al debat sobre el boom de l'autoficció, que la implica de ple, servint-lo en forma de diàlegs apassionats i profunds sobre la creació literària, posats en boca de la protagonista, Delphine, i la seva doppelganger, L (en francès pronunciat com el pronom personal del femení singular, elle).
Tinc una gran debilitat pels directors de cinema erudits i no tinc cap dubte que Quentin Tarantino n'és un. Com ell, realitzadors del nivell de François Truffaut, Bertrand Tavernier, Peter Bogdanovich o Martin Scorsese han sabut construir una carrera personal i diferenciada tot retent homenatges tàcits als seus mestres i les seves influències creatives, sense caure mai en el parany de la còpia. Això quan no s'han abocat directament a l'assaig cinematogràfic o al documental per transmetre el seu amor pel setè art (i aquí no em puc estar de lloar l'excel·lent documental Made in England: The Films of Powell and Pressburger, presentat per Scorsese).
Tornant a Tarantino, si es repassa la seva poc prolífica carrera com a director, s'arriba a la conclusió que cadascuna de les seves nou pel·lícules és un homenatge al cine de gènere de què es va nodrir quan era un jove espectador. Però la que serà la seva penúltima obra, si compleix amb la paraula donada, té un interès especial, ja que Once Upon a Time in... Hollywood és l'única que té un corresponent en forma de novel·la que el mateix realitzador va reelaborar a posteriori per publicar dos anys després del film, al 2021. La proximitat entre la visió del film i l'adquisició del llibre és la meva disculpa per haver-lo llegit quatre anys més tard.
La gràcia de la novel·la Hi havia una vegada a Hollywood, molt ben traduïda al català per Núria Parés Sellarès, és que Tarantino hi explica la mateixa història que a la pel·lícula però d'una forma totalment diferent, proposant un final alternatiu i donant més profunditat als personatges sense perdre la marca de fàbrica que el caracteritza. La versió "en paper" conserva intactes els diàlegs esmolats i brillants, i també les referències a tots els subgèneres de la cultura pop, però amplia el relat amb subtrames i escenes que complementen el retrat acuradíssim del Hollywood de 1969 que el film ja proposava amb mestria visual. Evidentment, el tema de la família Manson i l'assassinat de Sharon Tate, truncat tant a la pantalla com al llibre, hi mantenen un pes importantíssim tot i que el clímax de violència del film queda en simple anècdota a la novel·la.
Però la connexió amb Roman Polanski va més enllà de l'assassinat de la seva esposa. Tarantino és un gran coneixedor del Hollywood de finals dels anys 60 i principis dels 70 i, posant en escena el director francopolonès mostra com la indústria americana, en plena crisi, s'obria a les influències que venien d'Europa, tant de la banda del cinema d'autor com del cinema d'explotació del qual l'espagueti western n'era el paradigma. Polanski representa el nou Hollywood dels autors que, pocs anys després capitanejarien Francis Ford Coppola i Martin Scorsese, entre molts altres.
Es inevitable no veure en la novel·la Hi havia una vegada a Hollywood els ecos d'un altre llibre de Tarantino, Reflexions sobre cinema, al qual ja vaig dedicar l'elogiós article Els films de la seva vida (i ja de la meva). Ja sigui per via dels personatges o fent de narrador omniscient, i barrejant títols reals amb d'altres inventats, l'autor mostra les seves fílies i fòbies cinematogràfiques i televisives, i se'n fot dels actors amb ínfules així com de la resta de fauna hollywoodiana.
Dos personatges de la novel·la m'han robat el cor: el doble d'escenes d'acció Cliff Booth, heroi de guerra, assassí i aficionat al cinema d'art i assaig; i l'actriu infantil Trudi Fraser, acèrrima practicant del mètode i futura protagonista -en la ficció- d'un film d'un tal Quentin Tarantino amb el qual arribarà a ser candidata a l'Òscar. Una petita llicència d'autoficció en una novel·la que és, abans que res, una lliçó de cinefília amb homenatges a les pel·lícules de samurais, als westerns televisius, als actors alcoholitzats, a Bruce Lee, a Steve McQueen i, per suposat, a Roman Polanski.
Abril de 2025.