El 1995, l'actor i realitzador Mathieu Kassovitz va sacsejar França amb un cop de puny cinematogràfic titulat La haine. Era la primera vegada que es mostrava a la pantalla, amb realisme i cruesa, la tensió violenta entre el jovent desencantat dels suburbis "sensibles" de París i els policies cremats que hi estan destacats. Reconeguda amb Cèsars i premis a Canes, immediatament es va convertir en una pel·lícula de culte que, tristament, segueix sent tan actual com quan es va estrenar: entre aquest film i produccions de tema similar com Els miserables (2019) i Bâtiment 5 (2023), ambdues de Ladj Ly, s'han escolat tres dècades i l'únic progrés social és que el realitzador és negre. No és poca cosa, però les desigualtats socials persisteixen -o fins i tot han augmentat- i amb elles, l'odi.
Entre moltes altres coses, La haine és cèlebre per l'acudit que explica un dels personatges: "C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble de 50 étages. À chaque étage, au fur et à mesure de sa chute, il se répète sans cesse pour se rassurer : "Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien...". Le problème, c'est pas la chute, c'est l'atterrissage". Al final del film, a la vista del seu tràgic desenllaç, se sent en off el mateix acudit, però canviant "l'homme qui tombe" per "une société qui tombe". No se m'acut millor síntesi per retratar la deriva de França, una deriva que no es vol admetre i que en certa manera és mundial.
Però com que l'aterratge encara no s'ha produït, 30 anys després cal acceptar que "Jusqu'ici rien n'a changé" I, amb aquest subtítol clarificador, recuperar La haine i reconvertir-la en una producció musical no ha estat, doncs, una idea escabellada, i no només per la vigència de la situació que retrata, sinó perquè el film pràcticament no té música i, si n'hagués tingut, sens dubte hauria estat de rap. Des d'aleshores, aquest gènere s'ha consolidat com la banda sonora emocional de molt jovent francès, tant de les banlieues com de les capitals, i convidar els millors rapers i ballarins de hip hop del moment a protagonitzar la versió escènica per enriquir el mite urbà que va crear el film ha estat tot un encert. Com també ha estat una molt bona pensada implicar Mathieu Kassovitz en l'adaptació escènica la qual, tret d'algunes actualitzacions temporals, és fidelíssima a l'original.
L'aposta del productor algerianobretó Farid Benlagha, especialista de grans espectacles en viu, ha estat guanyadora indiscutible ja des de la seva estrena a París l'any passat i, pel que vaig poder constatar al Zénith Toulouse Métropole, el muntatge continua revalidant l'èxit en cada estació de la seva gira. I ho entenc: un argument de culte -que fa l'ullet al film de Kassovitz- interpretat amb convicció per tres joves talents que quasi fan oblidar els actors originals, acompanyats per espectaculars projeccions i sòlids números de rap i hip hop, fan que el conjunt sigui una experiència que deixa petjada.
París, 1942. Un grup d'amics s'han reunit per sopar amb motiu de l'aniversari d'una dels seus membres. Alguns dels convidats treuen profit de la situació política (un metge i un "emprenedor"); d'altres fan la viu-viu (un matrimoni de llibreters i un professor de filosofia); i un tercer grup ha sortit malparat de l'enfrontament entre França i l'Alemanya nazi (una vídua de guerra i un mutilat). Malgrat tot, de grat o per força, tots s'han acomodat a la situació amb una actitud que rubrica al cent per cent la sentència "jusqu'ici tout va bien". Però l'assassinat d'un soldat alemany a les portes de l'edifici capgira l'estabilitat en què viuen: l'oficial de la Gestapo de la zona decideix executar dos membres de la reunió com a represàlia. Com a "regal" d'aniversari a l'amfitriona, els proposa que els noms dels dos ostatges els triïn democràticament tots els assistents al sopar. I amb aquestes "regles" de joc, en què el premi és salvar la pell, cauen les caretes, l'amistat s'esvaeix i es justifica l'injustificable.
Vahé Katcha va ser molt hàbil barrejant les dosis justes de dilema moral, suspens, humor negre, costumisme i, sobretot, retrat de personatges. La seva experiència personal i familiar amb el genocidi armeni sens dubte va marcar la seva visió desencantada de l'ésser humà i, certament, va saber crear una obra de ritme intens i creixent, amb diàlegs punyents i carregats de tensió, i que juga amb la unitat de temps i espai per incrementar una atmosfera claustrofòbica i opressiva en què surt el pitjor de cadascú, especialment dels mascles del grup. Aquests ingredients són or en mans de bons professionals, tan bons com van demostrar ser els membres de la companyia Coeur et Jardin, que en res havien d'envejar els protagonistes de la versió cinematogràfica que Christian-Jaque va dirigir el 1964, i en la qual el català Adolfo Marsillach feia el paper del metge filonazi.
Tant La haine com Le repas des fauves són retrats esmolats de la condició humana i de la imperceptible línia que separa la justícia de l'arbitrarietat. Saben treure l'únic bon partit possible de l'odi: aconseguir que, mentre estem asseguts gaudint de l'espectacle, recordem que de la convivència al genocidi hi ha un pas i que, davant l'amenaça de nous autoritarismes no s'hi val enganyar-se dient "jusqu'ici tout va bien" i encara menys acceptar que "jusqu'ici rien n'a changé".
Abril de 2025.