Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d'El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les crítiques d'academicisme a la seva filmografia proferides per destacats membres de la Nouvelle Vague. Però el que havia de ser una lliçó de cinema de suspens i tensió psicològica, amb Serge Reggiani i Romy Schneider de protagonistes, es va convertir en l'infern personal i professional de Clouzot que, abandonat primer pel protagonista masculí i posteriorment víctima d'un infart, va haver de suspendre abruptament un rodatge que deixava rere seu hores i hores de metratge inèdit i la llegenda d'una obra fantasma.
Cronològicament, el següent cercle d'aquest avern impossible és L'enfer (1994). Tres dècades després que Clouzot hagués d'abandonar el projecte, Claude Chabrol va reprendre'n el guió portant-lo al seu terreny, és a dir, la crítica de la (doble) moral burgesa i l'anàlisi de la bogeria latent dels assenyats. Rodada just abans de la magistral La cérémonie, la proposta de Chabrol és un competent i subtil thriller psicològic, ben interpretat per François Cluzet i Emmanuelle Béart, però que renuncia a l'experimentació radical de Clouzot, que buscava una revolució formal per expressar la bogeria.
Caldria esperar 15 anys més per penetrar visualment al cobejat santuari maleït del mític realitzador, gràcies al documental L'enfer d'Henri-Georges Clouzot (2009), de Serge Bromberg i Ruxandra Medrea, que no pot tenir un títol més eloqüent. Durant dècades, el metratge rodat per Clouzot va romandre pràcticament inèdit ja que amb ell era impossible arribar a muntar una pel·lícula narrativa completa. Però el que sí permetia el material recuperat era fer una immersió en un procés creatiu tan fascinant com malaltís per recrear l'estat mental alterat del protagonista: imatges en blanc i negre i colors primaris, patrons geomètrics i efectes estroboscòpics, proves de càmera amb una Romy Schneider quasi nua sotmesa a tota mena d'experiments visuals per subratllar la seva cosificació en la ment gelosa del seu marit... Una base amb moltes possibilitats.
Però el documental no només rescata un material fílmic valuós sinó que també explica el drama rere les càmeres, la personalitat tirànica de Clouzot, la pressió del rodatge, els problemes amb els actors i, finalment, la malaltia del director que va posar fi al projecte. A través d'entrevistes amb testimonis de l'època i l'ús del so original del rodatge, Bromberg i Medrea construeixen un retrat complex del geni i la bogeria que van envoltar L'enfer original, ingredients essencials de la seva mítica.
El quart infern (fins ara) és l'adaptació gràfica del debutant Nicolas Badout, L'enfer (2025), que, tot i el canvi de suport narratiu, és la més fidel a l'original. L'il·lustrador ha tingut l'encert de recuperar el guió i els diàlegs del film avortat i fer-ne una mena d'storyboard que en recrea tot el cromatisme i l'experimentació visual, alhora que juga amb la distorsió d'uns rostres que, sense deixar de ser reconeixibles, evidencien amb força l'estat de degradació mental del protagonista masculí. L'enfer - novel·la gràfica és una molt bona relectura del clàssic nonat de Clouzot, ja que utilitza la llibertat del mitjà per crear la seva pròpia atmosfera opressiva i al·lucinant i, a més, li confereix una nova capa de significat gràcies a la sensibilització actual contra la violència possessiva i masclista.
Potser no hi ha un setè cel, però d'inferns anem ben servits, i com més ocults, malsans i polièdrics són, més ens fascinen artísticament.
Abril de 2025.