A totes les ciutats europees, els edificis que envolten el centre històric delaten l’època en què es van enderrocar les muralles perquè l’economia i la pressió demogràfica ho exigien. A Perpinyà queda clar que aquesta expansió va ser més tardana que a Barcelona, per exemple, i que va culminar ara fa just un segle, incorporant l’estètica del moment a les edificacions que poblarien els nous bulevards.
Per a una ciutat provinciana, com és la capital del Rosselló, no deixa de sorprendre l'audàcia de la burgesia local en optar per un estil tan nou, acabat de néixer a l’Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. I encara que a França la province no aspiri a la identitat sinó a convertir-se en un eco, més o menys digne, del que dicta la capital de l’Hexàgon, l'art-déco perpinyanès no és un calc del parisenc. Certament els edificis manquen de les dimensions imponents de la metròpoli, però això fa que s’ajustin a una escala molt més humana i, el que és més rellevant, hi incorporen un innegable to mediterrani que en molts casos no renuncia ni tan sols al maó vermell tan característic dels edificis històrics de la Catalunya del Nord.
Aquest patrimoni que com a conjunt he descobert tardanament, sens dubte enlluernat pels magnífics exemples d'arquitectura gòtica que té Perpinyà, fa més d'una dècada que el posa en valor l'Association Perpignan Art Déco, fundada per Philippe Latger, un home tan pluridisciplinari que es defineix com a enginyer cultural. Amb l'excusa d'aquest centenari oficial de l'art-déco a França s'imposa un "safari" fotogràfic a la capital rossellonesa, una ruta que ha de passar obligatòriament per l'eix que porta a l'estació de tren -avinguda del general de Gaulle-, per l'avinguda que va del Cinema Castillet al Palau de Congressos -bulevard Wilson- i per les immediacions de l'Arsenal i el Palau dels Reis de Mallorca. Quina bona ocasió per (ad)mirar amb nous ulls una ciutat amb no gaire bona reputació i per reclamar l'urgent restauració de molts edificis que la fan singular.
Març de 2026.