Així l’havia escoltat fins ara, per delegació, amb l'espectacle The World of Hans Zimmer, que després de recórrer mig món va fer escala a Barcelona en dues ocasions, el desembre de 2019 i l'abril de 2024. Del primer d'aquells dos concerts em queda, a més de la sorpresa de la descoberta d'un compositor immancable, un doble CD de possessió obligatòria. Un parell d'anys després de la seva darrera no-visita, sota l'epígraf Hans Zimmer Live - The Next Level, el tòpic de la tercera oportunitat s'ha complert amb escreix: malgrat un repertori gairebé calcat, el músic alemany nacionalitzat estatunidenc ha decidit, finalment, substituir la seva imatge digital per una carismàtica presència física -i instrumental- davant del públic català, i aquest detall ens ha portat al deliri.
Soc un habitual dels concerts de música de pel·lícules, i això inclou tant els popurris que homenatgen els grans compositors, que sovintegen als nostres auditoris, com les projeccions amb banda sonora interpretada en directe, que també han esdevingut cites cinèfiles i melòmanes. Tanmateix, només en dues ocasions he pogut assistir a "cerimònies" en què el compositor dirigís o interpretés les seves creacions: la primera va ser a finals de 2018, amb l'irrepetible Ennio Morricone; la segona ha estat ara, amb Hans Zimmer. Certament, l'edat de Morricone afegia un plus d'emotivitat, però he d'admetre que tant el seu concert com el de Zimmer m'han reafirmat en la convicció que la música i el cinema són dos dels ingredients que més plaer m'han proporcionat en els meus primers 60 anys de vida.
La música de Hans Zimmer m'entusiasma, sobretot, per una versatilitat estilística que no trobo en altres compositors que, tot i ser grans creadors, tenen un deix massa reconeixible -i penso en John Williams i en els esforços que he de fer cada vegada que sento els primers acords de La Guerra de les galàxies, Superman o A la recerca de l'arca perduda per diferenciar els seus tres temes més coneguts-. En canvi, Zimmer sap ser èpic, aventurer, ètnic, romàntic, misteriós, industrial, minimalista, melòdic, simfònic, infantil... i molts adjectius que em descuido i que sens dubte podrien definir les més de 150 bandes sonores que ha compost. Amb una producció tan prolífica que només és equiparable a la de l'immortal Morricone, cada fan de Zimmer pot triar fins a trobar les seves preferides; les meves cinc són El codi Da Vinci, The Holiday, Hannibal, Gladiator (impensable sense la veu de Lisa Gerrard) i Origen.
Tres idees finals abans de posar-me a llegir el bellíssim catàleg que acompanya la gira The World of Hans Zimmer:
1) la simbiosi creativa entre alguns compositors i realitzadors és una constant en la història del cinema i la que constitueixen Hans Zimmer i Christopher Nolan és només equiparable artísticament a la de Bernard Herrmann-Alfred Hitchcock, Ennio Morricone-Sergio Leone i John Williams-Steven Spielberg;
2) el desaparegut mestre italià ha comparegut diverses vegades en aquest article perquè s'ho mereix, però sobretot perquè detecto en Zimmer no poques influències de la transgressió estilística i instrumental que Morricone va aportar a la música cinematogràfica;
3) algunes bandes sonores de Zimmer són millors que els films per als quals les va crear, que seran recordats -si ho són- per una música amb vida pròpia que supera les imatges. Només per això, continuaré escoltant les seves creacions en CD i en directe: tant si ens honra amb la seva presència com si no, si us plau, que continuï component.
Març de 2026.