Quan es comença a conèixer prou una ciutat és aleshores que se'n pot traspassar la superfície cultural. No parlo de submergir-se en la cultura alternativa, sinó de descobrir espais i esdeveniments que queden ocults a plena llum, eclipsats pels que són més cèlebres i massius. És amb la mirada inquieta del qui vol transcendir el que és més obvi —i que, a més, necessita refugiar-se de la pluja llombarda de mitjan març— que Bèrgam i Milà m'han sorprès amb un ventall que inclou cinema sense límits ni complexos, comunicació comercial de cinc estrelles, art contemporani que entra pels ulls i llibreries històriques en risc.
Entre Abbas Kiarostami i Louis de Funès
Que un festival sigui capaç de celebrar-se durant més de quatre dècades és una prova irrefutable de la seva qualitat, encara que el que realment m'ha motivat a descobrir-lo és la seva amplitud de mires cinematogràfiques. Efectivament, el Bergamo Film Meeting (BFM) —impulsat per la seva associació homònima amb un sòlid suport institucional— té prou cintura per homenatjar auteurs unànimement reconeguts -Agnieszka Holland o Abbas Kiarostami- i, alhora, actors molt populars -Tony Curtis o Louis de Funès-, sense necessitat de justificar-se. L'ampul·lós palau d'origen feixista que acull el certamen (el Palazzo della Libertà) no ens ha de confondre: com altres festivals que aprecio, el de Bèrgam sap celebrar el cinema en tota la seva diversitat i sense solemnitat, amb una mirada crítica i divertida alhora que el valora com a art i el gaudeix com a entreteniment.
Com sempre, els condicionants temporals intervenen en la tria, que acaba sent el que pots veure d'entre el que t'agradaria veure. Dit d'una altra manera: només he pogut assistir a dues projeccions, però quin parell!
He al·lucinat amb El cochecito, una comèdia negríssima i incòmoda, que hauria pogut dirigir Luis Garcia Berlanga però que va signar Marco Ferreri amb el segell inconfusible del guionista Rafael Azcona, i que incomprensiblement va esquivar la censura franquista. I seguint amb l'exploració de la foscor de l'ànima humana, m'ha meravellat per enèsima vegada Atracament perfecte, un dels millors films de la primera etapa d'Stanley Kubrick, l'ombra del qual s'allarga fins a cineastes contemporanis com Quentin Tarantino o Michael Mann.
Un apunt sobre Louis de Funès: l'elecció d'una imatge d'El gran restaurant com a cartell del festival no només denota un molt bon sentit de l'humor, sinó un compromís amb la reivindicació d'un còmic tan popular com menystingut per la intel·lectualitat cinèfila. Ignorava que el seu cinema fos tan conegut a Itàlia, i encara m'ha sorprès més escoltar com un grup de joves rondant la trentena comentava entre rialles diversos gags dels seus films. De Funès, definitivament, era tot un fenomen europeu.
Quan la perifèria és central per a la cultura
Hi ha dies en què cal fugir dels centres històrics de les ciutats, especialment un dissabte de pluja intensa, quan visitants i passavolants busquen aixopluc sota els atractius turístics més típics. A Milà, per tant, cal allunyar-se de les galeries Vittorio Emanuele i de tot negoci que hi estigui a prop. L'alternativa són els barris, fins i tot els més perifèrics, zones on la ciutat recupera una genuïnitat que no està renyida amb la modernitat que la distingeix.
A Sesto San Giovanni, municipi de passat industrial limítrof amb Milà, s'erigeix imponent la Galleria Campari on, amb el confort d'una visita en petit comitè, s'assisteix a una lliçó de comunicació comercial que val molt més del preu que costa l'entrada. Els italians del nord tenen la mà trencada en aperitius alcohòlics i en disseny publicitari, i qui no s'ho cregui ha de visitar l'antiga fàbrica del cèlebre licor vermell robí. Els millors artistes gràfics i creatius comercials hi han prestat els seus serveis, i fins i tot directors com Federico Fellini, Paolo Sorrentino i Matteo Garrone n'han dirigit espots que competeixen amb enginy, elegància i gosadia amb els d'una coneguda marca rival.
Amb més d'un segle d'història, Campari ha sabut transcendir el mer producte per esdevenir símbol de glamur, sensualitat i desinhibició, amatent sempre als canvis socials i dels hàbits de consum. Com altres marques italianes -penso concretament en el cafè Lavazza, el museu del qual vaig tenir el goig de visitar i fer-ne un post un parell d'anys enrere- és una icona nacional, i tot gràcies a haver sabut treure partit de l'auge de la societat del consum i de l'oci. Aquest aperitiu s'ha aliat amb el cinema, la moda, el disseny industrial i ha generat marxandatge digne d'estudi. He brindat a la salut de la seva creativitat amb la copa que el museu ofereix abans de finalitzar el recorregut de l'exposició; en el meu cas, ho he fet amb Crodino, el refresc sense alcohol que ha passat a formar part de l'univers Campari.
Fent frontera amb Sesto San Giovanni hi ha el barri milanès de Bicocca, igualment de memòria industrial i ara en plena expansió immobiliària, però també cultural. La prova en són dos equipaments punters i espectaculars per dimensions i ambició: el Teatro degli Arcimboldi i el Pirelli HangarBicocca. Al primer vaig tenir l'oportunitat de veure-hi el musical Notre Dame de Paris el 2022; al segon hi he entrat per primer cop per meravellar-me amb la monumentalitat aclaparadora de les torres de formigó d'Anselm Kiefer, la instal·lació permanent I Sette Palazzi Celesti.
Aquesta antiga fàbrica de trens, que la multinacional Pirelli ha reconvertit en centre d'art contemporani gratuït, rivalitza amb la més coneguda Fondazione Prada i és d'obligada visita per a tothom interessat en la transformació del paisatge urbà i en els nous usos d'edificacions de passat industrial, dues realitats que, com a barceloní, m'interprel·len. De la mateixa manera que també em parlen de tu a tu les set torres de formigó en ruïnes de Kiefer i m'evoquen -ignoro si l'artista ho pretenia- la fragilitat del nostre món.
La cultura no es liquida (o sí)
Com el personatge que interpretava Meg Ryan al film French Kiss, que deambulava per París sense trobar la Tour Eiffel tot i tenir-la davant dels nassos, en la quinzena de vegades que dec haver estat a Milà mai havia reparat en la llibreria Hoepli. I no és perquè sigui petita ni estigui allunyada del centre, ja que ocupa cinc plantes d'un edifici situat a menys de 300 metres de l'entrada posterior de les galeries Vittorio Emanuele. Ha hagut de ser la literatura, concretament la novel·la Rancore, una de les poques que Gianrico Carofiglio ha ambientat a Milà, la que m'ha descobert l'existència d'aquest històric establiment, fundat el 1870 pel suís Ulrico Hoepli, i ubicat al carrer que porta el seu nom.
Quina ha estat la meva desagradable sorpresa quan m'he disposat a visitar-la i m'he adonat que els seus treballadors estan en lluita contra els propietaris que volen liquidar el negoci de manera imminent. He dubtat si entrar-hi, no volia semblar un curiós mogut pel morbo del seu infortuni, però perdre'n l'oportunitat equivalia a menystenir una institució de la ciutat que aviat deixarà d'existir. Plena de pancartes reivindicatives -La cultura non si liquida, Hoepli: Patrimonio di Milano- i de clients solidaris, la llibreria estava de gom a gom i segur que ha fet més caixa que mai.
M'he pres una bona estona per recórrer cadascuna de les seves plantes i he pogut comprovar que no només està ben assortida sinó que ho està amb criteri. M'ha sorprès veure com, de cop, es podien cancel·lar 156 anys d'història, prescindir d'un negoci que a la vegada és una de les editorials de referència a Itàlia en l'àmbit acadèmic i tècnic, i consentir que el cognom Hoepli quedi tan sols inscrit a la placa del carrer que va acollir el somni d'algú que creia en el valor de la cultura. Tant de bo els prop de 100 treballadors que es guanyen la vida a la llibreria i l'editorial se'n surtin i aconsegueixin del consistori milanès la declaració de Bottega Storica, amb la protecció pública que això pugui comportar.
No podia anar-me'n sense endur-me un llibre de les seves lleixes, un testimoni del meu suport a una causa que també és la meva: trobar les variacions a un mateix tema que anomenem "cultura". El llibre que he triat havia de ser forçosament La disciplina di Penelope, novel·la que Carofiglio havia situat igualment a Milà com la seva reveladora seqüela Rancore.
Març de 2026.