Per ideologia
En els darrers temps, hem assistit a una deriva inquietant de Meta, empresa matriu de Facebook i Instagram. L'acostament estratègic de Mark Zuckerberg al president Donald Trump i l'atenuació deliberada dels mecanismes de verificació han convertit aquestes plataformes en un ecosistema ideal per a la proliferació de discursos d'odi i la desinformació sistèmica. Si bé encara no s'ha arribat als extrems de l'X d'Elon Musk, xarxa que vaig abandonar tan bon punt aquest magnat va adquirir-la, hi percebo una renúncia a l'ètica en favor d'un pragmatisme lucratiu que erosiona els drets de determinats col·lectius i la democràcia en general.Un cas a part és LinkedIn, i no només perquè està vinculat a un altre gegant tecnològic, Microsoft. Mentre que altres eines de productivitat i plataformes de continguts de l'ecosistema fundat per Bill Gates han fet passos per adaptar-se a mercats lingüístics minoritaris com el català, la xarxa professional per excel·lència continua sense oferir la interfície en la nostra llengua, i no serà perquè no se li hagi reclamat repetidament i des de fa anys. Cert és que no arriba al nivell de menysteniment de Tripadvisor, que opera sota una mateixa lògica extractiva que s'aprofita del contingut que generem els usuaris i ens nega el dret a navegar en la nostra llengua, però en cap cas penso renunciar a la dignitat lingüística i nacional a canvi d'una connectivitat global mal entesa.
Si optés per continuar utilitzant aquestes plataformes, estaria avalant indirectament unes pràctiques que topen amb els meus principis. I si els estats són incapaços de posar fre als abusos dels oligopolis i no ens defensen com a ciutadans, només ens queda l'arma de reaccionar com a clients i deixar de consumir el seu mannà digital.
Per desinterès
El capitalisme digital no deixa de ser, en el fons, el vell capitalisme de sempre, disfressat de connexió gratuïta. Ho sabem però ho oblidem, enlluernats per les possibilitats d'alimentar el nostre ego i de combatre el tedi quotidià. Us faré una confessió: no crec en la comunicació si no hi ha res a comunicar, per això admeto que la majoria del que he publicat o compartit a Facebook, Instagram i LinkedIn té ben poc interès, o millor dit, només en té per a mi. Les fotos de la meva excursió a la Garrotxa o del meu dinar a les Terres de l'Ebre no valen més que les de qualsevol altre i no tenen més propòsit que fer ràbia als meus seguidors demostrant-los que bé m'ho passo. Però segur que algú em superarà exhibint una vida encara més "apassionant" i igualment previsible.Com tothom, vaig accedir a les xarxes per moda; després, m'hi vaig haver d'interessar i formar per motius professionals, però ara, després d'uns anys de mantenir-hi una presència passiva, m'he adonat que em resulta més útil rebre el butlletí digital d'un festival o d'un museu que no pas haver d'estar sobreexposat a hores de pantalla, esperant trobar un contingut que em convingui, presoner del scroll infinit i de la voluntat de l'algorisme.
Algú em dirà que aquest argument pot valdre per a Facebook i Instagram, però que LinkedIn és una altra cosa. Per a mi, però, no ha estat res més que una forma de tenir el CV en línia i rebre peticions d'"amistat" de desconeguts atrets més per la institució pública on treballo que no pels meus mèrits professionals. Una altra confessió: a la feina hi dedico només les hores laborables, la meva vida no és monetitzable.
El blog
El meu comiat de les xarxes majoritàries no significa que renunciï a expressar-me o a intercanviar idees, sinó que he triat, de forma exclusiva, un altre format per fer-ho. Quan vaig entrar a la facultat de periodisme, el meu somni era tenir una columna d'opinió al New York Times, però m'hauria conformat amb l'Avui. Aquell vell somni l'he complert dècades més tard a través del meu blog, on, des del 2015, exerceixo una modesta sobirania cultural sense contrapartida econòmica. Si en tingués, seria feina.
Aquí no he d'estar pendent de cap algorisme que determini quina és l'hora ni la periodicitat òptimes de publicació, perquè en el fons no m'importa si em llegeixen o no: el que vull és escriure, però no qualsevol cosa ni de qualsevol manera. El blog és un espai de temps lent, un lloc on les idees poden madurar, on el llenguatge es pot cuidar i on la reflexió i la inventiva poden perdurar -o simplement ser missatges en una botella- aliens a l'obsolescència programada de les plataformes d'ús massiu. Els millors moments que he passat davant d'una pantalla i un teclat han estat els que he dedicat a estructurar i alimentar aquest blog. Això ja és més del que m'ha aportat cap altre entorn digital.
El blog és la meva manera de dir que prefereixo intentar ser un autor que un usuari adotzenat que comparteix un mem que li han reenviat. És la meva forma de declarar que prefereixo expressar-me, com si fos un dietari personal, sense estar pendent de la quantitat de les reaccions. No desaparec; simplement he establert com a domicili fix un indret on no cal cridar per ser escoltat, perquè tampoc és tan important que t'escoltin. Si aquestes paraules us arriben, no serà gràcies a una campanya de màrqueting digital ni a un sistema d'aprenentatge automàtic que busca capturar el vostre temps, sinó que serà fruit de l'atzar.
I si en el futur la plataforma que m'acull em resulta massa contradictòria ideològicament, tornaré a saltar sense xarxes per refugiar-me en opcions de l'ecosistema digital que mantinguin una escala humana i facin del respecte i la responsabilitat les seves úniques prioritats.
Març de 2026.