Després d’haver estat exposat fortuïtament a un núvol de boira radioactiva, en Scott Carey comença a reduir-se progressivament. Cap metge no sap l’origen ni les conseqüències d’aquest procés degeneratiu que, en un dels seus estadis, el confina a viure en una casa de nines. En absència de la seva esposa, és atacat pel gat domèstic i, provant de fugir, queda atrapat al soterrani de la casa. Quan tothom el creu mort, la seva lluita per la vida en un món nou i inexplorat només acaba de començar.
Amb uns efectes especials prou dignes per a l’època i per al pressupost (ens movem en el terreny de la sèrie B), The Incredible Shrinking Man, de Jack Arnold, és, sobretot, un film argumentalment molt original. Al seu autor, Richard Matheson, es deuen els inspirats guions de Duel, L'home omega, les adaptacions que Roger Corman va realitzar sobre contes de Poe, i nombrosos capítols de La dimensió desconeguda.
El que, possiblement, sigui un dels millors títols de ciència ficció dels 50 –del qual, per cert, s’està preparant un remake- té la virtut d’abordar el gènere des d’una perspectiva metafísica, una nova òptica que no es generalitzaria fins a finals de la dècada següent amb les emblemàtiques El planeta dels simis i 2001: Una odissea de l'espai. L’heroi no s’enfronta aquí a l’atac de cap força provinent de l’espai exterior (sovint una metàfora d’una hipotètica invasió soviètica) sinó que l’amenaça prové del capgirament de la correlació de forces entre l’home i la Natura. Tot és relatiu quan es passa de mesurar 1,80 a uns pocs centímetres: un gat o una aranya poden ser més mortífers que qualsevol alienígena, alhora que un clau esdevé una espasa i un fil de cosir, una corda per grimpar fins al cim d’una caixa de fusta. L’ésser humà ja no és l’amo de l’univers, sinó una criatura més -feble, però astuta- que ha d’aprendre de nou a sobreviure i descobrir un medi que abans ignorava perquè, senzillament, no el percebia. La idea de l’existència de diversos mons amagats en el nostre, amb diferents lleis i prioritats, és certament interessant, així com també ho és la visió transcendental que adquireix el protagonista que, a mesura que es redueix, reafirma la seva existència.
Hivern de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat