La trenta-dosena pel·lícula d’animació de la Disney narra la shakespeariana història d’un jove lleó -el príncep Simba- l’oncle del qual –Scar- usurpa el tron després d’haver assassinat el rei –Mufasa-. En Simba, convençut que és responsable de la mort de son pare, fuig del reialme i porta una vida despreocupada, regida per la divisa "hakuna matata" (en swahili, “fora problemes”). Quan s’assabenti de la veritat, ja adult, tornarà per revenjar-se i restablir l’ordre als seus legítims dominis.
El rei lleó és una de les darreres grans pel·lícules d’animació en 2-D, allò que abans s’anomenava, simplement, “dibuixos animats”. Malgrat la presència d’un bon grapat de cançons per a tots els públics i dels típics personatges simpàtics, elements que han permès reciclar la història com a vistós musical a Broadway i al West End, aquest film pot qualificar-se com un dels més adults de la productora creada per Walt Disney. De fet, ve a ser una adaptació sui generis de Hamlet, amb pinzellades d’Enric IV, que combina, de manera ambigua, ecologisme i conservadorisme. Com a prova de la maduresa del producte tenim que, per primera vegada en un film de dibuixos Disney, es mostra en pantalla la mort d’un personatge principal (la mare d’en Bambi, per citar un cas semblant, moria fora de camp). Igualment, està molt documentada l’ambientació africana i la paleta de colors, que evidencia les diferències entre el règim del legítim monarca i el de l’usurpador, és fruit d’un molt bon treball artístic.
Si bé El rei lleó és una de les fites de l’animació convencional, algunes escenes delaten l’ús incipient de les tècniques informàtiques. Unes tècniques que, tot sigui dit, han provocat un canvi de gustos en els espectadors que ha escombrat una estètica que quasi no havia variat des de Snow White and the Seven Dwarfs (1937). Escenes tan brillants com la consagració del cercle de la vida, o la mort d’en Mufasa, són d’una bellesa impactant, cosa que es pot apreciar encara més en la còpia en sistema Imax que s’ha projectat en alguns països. Per arrodonir el film, la seva versió original demostra, un cop més, amb quin respecte i professionalitat actors seriosos presten llurs veus a la fauna més diversa.
Hivern de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat
Si bé El rei lleó és una de les fites de l’animació convencional, algunes escenes delaten l’ús incipient de les tècniques informàtiques. Unes tècniques que, tot sigui dit, han provocat un canvi de gustos en els espectadors que ha escombrat una estètica que quasi no havia variat des de Snow White and the Seven Dwarfs (1937). Escenes tan brillants com la consagració del cercle de la vida, o la mort d’en Mufasa, són d’una bellesa impactant, cosa que es pot apreciar encara més en la còpia en sistema Imax que s’ha projectat en alguns països. Per arrodonir el film, la seva versió original demostra, un cop més, amb quin respecte i professionalitat actors seriosos presten llurs veus a la fauna més diversa.
Hivern de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat