La famiglia mostra els moments clau en la vida d’en Carlo, des del dia del seu bateig fins a la celebració del seu vuitantè aniversari. Com si fos un àlbum, el film comença amb una foto presidida per l’avi del clan i es clou amb una altra instantània equivalent en què l’avi és en Carlo. Entremig, assistim a històries d’amor (possibles i impossibles), naixements, morts, l’adveniment i la caiguda del feixisme, la guerra, el triomf de la democràcia cristiana, èxits professionals i renúncies personals,... Dit d'una altra manera, som testimonis del transcurs de la vida.
Ettore Scola ens brinda una nova lliçó d’història italiana contemporània des de la més absoluta quotidianitat. Quasi un segle de vida d’una persona i d’un país transcorre sense moure’ns de la unitat d’espai que constitueix la casa burgesa del llinatge romà protagonista.
Els únics signes del pas del temps són els tràvelings al llarg del passadís de l'habitatge i els canvis d'indumentària dels actors. Scola ja havia utilitzat amb èxit aquest recurs espacial a La sala de ball (1983). Si bé en aquell cas va substituir els diàlegs per la música, aquí opta per una narració més convencional, sustentada en unes interpretacions magistrals. Vittorio Gassman, en un dels moments de més esplèndida maduresa artística, escomet el doble rol d’avi i de protagonista principal en la seva edat adulta. L’únic retret que pot fer-se a la presència de l'actor genovès és que ja era massa vell per interpretar un home en la quarantena, però la categoria del seu treball ho fa aviat oblidar; Fanny Ardant, per la seva banda, va oferir aquí el seu primer gran paper fora del cinema francès. Aquest duo està molt ben secundat per Stefania Sandrelli i per la breu, però determinant, intervenció de Philippe Noiret. El personatge que encarna l'actor francès dóna peu a un dels moments més divertits i absurds del film: Carlo (Gassman), un antifeixista manifest, per gelosia, perd els papers i acaba defensant la política italiana tan sols per contradir el seu rival francès, acabat de casar amb l’amor de la seva vida (Ardant).
Film de ritme pausat i reflexiu, La famiglia transmet, amb l’elegància i verisme característics del seu realitzador, la sensació que estem assistint a una seqüència de vida.
Hivern de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat