En Michele, jove napolità llicenciat en lletres, està complint el servei militar a la ciutat costanera de Civitavecchia, prop de Roma. Un bon dia, rep la visita de son pare, en Marcello, reputat advocat romà, disposat a passar el dia amb ell. Tots dos han viscut molt de temps allunyats, especialment després del divorci amb la mare del jove.
En Marcello, per reconciliar-se amb son fill, l’omple de regals –entre ells, un cotxe i un apartament- i ha planejat al detall el seu futur immediat. L’únic regal que de debò li fa il·lusió és un vell rellotge de l’avi ferroviari, però l’actitud invasora i excessiva del pare irrita en Michele, que s’ha creat el seu petit món a Civitavecchia, on pensa establir-se definitivament.
El punt àlgid de desencontre entre pare i fill es produeix quan en Marcello s’entesta a conèixer i interrogar la Loredana, noia amb qui en Michele manté una relació sense compromisos. Després d’hores de discussions, reconciliacions i nous retrets, en Marcello, enfadat, se’n va a esperar el darrer tren cap a Roma. En Michele va a trobar-lo i, conscients que cap dels dos no farà canviar l’altre, pare i fill s’abandonen a un joc infantil amb el rellotge de l’avi.
Lluny de les obres en què retrata la història italiana del segle XX, amb Che ora è? Ettore Scola va voler elaborar un film intimista sobre la incomunicació generacional, sustentat exclusivament en els diàlegs i en les excel·lents interpretacions de Marcello Mastroianni i Massimo Troisi. Aquí es mantenen, tanmateix, algunes de les constants del realitzador, com ara la unitat de temps –una dia de permís- i d’espai –Civitavecchia-.
No hi falten, tampoc, les referències sociològiques que transcendeixen l'anècdota de les desavinences personals dels protagonistes. El pare representa la generació de la postguerra, la del miracle econòmic, aquella que Scola ja havia radiografiat críticament en els seus guions per a les comèdies de Dino Risi, i que és responsable de l’estat de desigualtat social en què es troba actualment Itàlia. El fill, per contra, personifica el canvi de mentalitat d’un jovent que no fa grans proclames ideològiques ni vol capgirar el món, però que valora la felicitat personal per damunt de l’èxit econòmic.
El carisma humà de Mastroianni i Troisi, dos actors tan diferents i tan complementaris, fa d’aquest film un moment cinematogràfic irrepetible. Les seves interpretacions van ser premiades amb la Coppa Volpi ex-equo a la Mostra de Venècia del 1989.
Hivern de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat