Ganes de cultura

Hauria de ser un dret i una obligació que tot amant al teatre, almenys un cop a la vida, passés uns dies als festivals Off d'Avinyó i Fringe d'Edimburg . No penseu que són dos festivals d'estiu més, amb uns quants espectacles al vespre, que poden complementar la vostra visita a aquestes dues ciutats de patrimoni envejable. Tant la ciutat provençal com la capital escocesa estan absolutament bolcades als seus festivals de teatre, amb una quantitat increïble de petites sales que ofereixen programació des del matí fins a la nit. Dit d'una altra forma, si teniu pressupost i aguant, hi podreu veure almenys 5 peces teatrals per dia. La meva assistència a aquestes dues cites imperdibles ha estat incomprensiblement tardana, potser aclaparat per una oferta de dimensions sobrehumanes. No exagero gens si afirmo que els programes impresos de l'Off i del Fringe, amb més de 1.000 espectacles en menys d'un mes, s'assemblen més a una guia telefònica que no pas a la programa...

Federico Fellini era un gran admirador de Pablo Ruiz Picasso i, encara que mai es van arribar a conèixer, el realitzador italià va deixar constància en diversos dibuixos de les trobades somiades amb el pintor espanyol. L'exposició " Quand Fellini rêvait de Picasso " que acabo de visitar a la Cinémathèque Française explora aquest diàleg imaginari entre els dos artistes i serveix per fer un recorregut per temes i estètiques que tots dos compartien, com ara les dones, la sexualitat, el circ, l'Antiguitat o la dansa.  Si bé l'obra de Picasso em provoca un entusiasme tebi, que em permet reconèixer-hi la genialitat però poca cosa més, la filmografia de Fellini em desperta sentiments contraposats. En la meva memòria cinèfila hi ha dos Fellini , separats per la línia que traça la seva obra més coneguda: La dolce vita . Aquesta mítica pel·lícula constitueix un punt d'inflexió a partir del qual el realitzador de Rímini va abandonar el cinema realista per submergir-se e...

Jo que em creia al marge de les cadenes a les xarxes socials no només n'acabo de completar una a Facebook sinó que n'he ampliat la durada per voluntat pròpia. Si un amic cinèfil et desafia a publicar les teves 10 pel·lícules preferides de tots els temps només pots acceptar el repte presumint que en tens milers, però que intentaràs triar-ne una desena. Admeto el meu fracàs: n'he necessitat publicar 30. El repte original incloïa passar el testimoni a algú altre i impedia donar el títol del film i qualsevol explicació per la selecció. En aquest article, però, dedico unes línies a cada pel·lícula, tret d'aquelles sobre les quals ja he escrit en aquest blog, que tindran un enllaç a la crítica que en vaig fer. Els títols són en versió original i en català sempre que, segons  ésAdir , tenen versió en la nostra llengua. El planeta dels simis (1968) La millor pel·lícula de ciència ficció dels 60, com a mínim, amb perdó d'Stanley Kubrick. Només per l'impactant final, el ...

Succeeix que en ciutats amb un patrimoni històric tan ric i arxiconegut com el de Florència, les noves aportacions culturals de vegades passen desapercebudes. Penso que aquest és el cas de la magnífica  Fondazione Franco Zeffirelli , situada a la plaça de San Firenze, a dues passes del Palazzo Vecchio, la qual he visitat per atzar i amb poca concurrència. Franco Zeffirelli no ha estat mai un director que m'interessés especialment, potser per això no m'he endinsat en una filmografia, que la majoria de crítics consideren irregular. Tinc bon record, però, d'un parell d'adaptacions shakespearianes - Romeu i Julieta , amb una gran banda sonora de Nino Rota,  i Hamlet , on Mel Gibson feia dignament de príncep de Dinamarca- i d'una aproximació a la figura de Maria Callas en els seus darrers anys - Callas Forever , interpretada per Fanny Ardant i Jeremy Irons. No és casual que aquests títols siguin dels més reeixits, ja que contenen dos dels universos que més interessen al ...