Jo que em creia al marge de les cadenes a les xarxes socials no només n'acabo de completar una a Facebook sinó que n'he ampliat la durada per voluntat pròpia. Si un amic cinèfil et desafia a publicar les teves 10 pel·lícules preferides de tots els temps només pots acceptar el repte presumint que en tens milers, però que intentaràs triar-ne una desena. Admeto el meu fracàs: n'he necessitat publicar 30.
El repte original incloïa passar el testimoni a algú altre i impedia donar el títol del film i qualsevol explicació per la selecció. En aquest article, però, dedico unes línies a cada pel·lícula, tret d'aquelles sobre les quals ja he escrit en aquest blog, que tindran un enllaç a la crítica que en vaig fer. Els títols són en versió original i en català sempre que, segons ésAdir, tenen versió en la nostra llengua.
El planeta dels simis (1968)
La millor pel·lícula de ciència ficció dels 60, com a mínim, amb perdó d'Stanley Kubrick. Només per l'impactant final, el guió de Rod Serling i Michael Wilson ja millora la novel·la original de Pierre Boulle en què es basa. Charlton Heston, perfecte.
Una jornada particular (1977)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 23.12.06.
La femme d'à côté (1981)
L'últim gran títol de François Truffaut, compendi de tots els que va dedicar a l'amour fou. Fanny Ardant i Gérard Depardieu van brodar els seus papers d'amants abocats a un destí tràgic.
Ascensor cap al cadafal (1958)
Per Jeanne Moreau, per Maurice Ronet, per Miles Davis, pel París de finals dels 50 en blanc i negre: el millor de Louis Malle.
Pulp fiction (1994)
Quentin Tarantino potser té millors pel·lícules, però aquesta conté ja tot el que m'agrada d'ell. Els seus diàlegs s'haurien d'estudiar a les escoles de cinema.
Rocco e i suoi fratelli (1960)
Un dels films que m'han impactat més com a espectador i el meu preferit de Luchino Visconti. Alain Delon i Annie Girardot, inoblidables malgrat el doblatge, van donar vida com ningú als desarrelats del miracle italià dels 60.
Un americà a París (1951)
George i Ira Gershwin, Gene Kelly, Leslie Caron, la pintura fin de siècle i el París recreat als estudis de la MGM: Who could ask for anything more?
Cinema Paradiso (1988)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 04.09.06.
Cyrano de Bergerac (1990)
Adaptació modèlica a la pantalla d'un text captivador, etern, per a una interpretació inoblidable de Gérard Depardieu.
Ningú no és perfecte (1959)
Les pel·lícules tampoc són perfectes, però aquesta comèdia sobre els rols de gènere s'hi acosta molt, malgrat el pas dels anys. Billy Wilder era un guionista i director com pocs, capaç d'escriure els diàlegs més frescos i de treure el millor d'uns intèrprets de luxe.
La finestra indiscreta (1954)
Em resulta impossible dir quin és el millor Hitchcock, però sens dubte aquesta intriga que desvetlla el voyeur que tots portem dintre figuraria al meu pòdium. Res grinyola en aquesta obra mestra, model per al cinema de suspens.
Nelly et Monsieur Arnaud (1995)
Claude Sautet era un bon narrador d'històries sobre relacions humanes, sense afegir-hi res més que el necessari. Aquesta és la meva preferida, entre altres coses pel duo protagonista, Michel Serrault i Emmanuelle Béart.
Her (2013)
Aquesta projecció a curt termini de l'univers virtual que ens espera és del millor que he vist en ciència ficció de la dècada dels anys 10. Genial guió i direcció de Spike Jonze i interpretació superba de Joaquin Phoenix. La solitud narrada com mai.
El padrí (1972)
Si Shakespeare hagués conegut La cosa nostra hauria escrit la història dels Corleone. Marlon Brando i Al Pacino, excel·lents, en un film que va consagrar Francis Ford Coppola i que ha esdevingut una icona de la cultura cinematogràfica.
Amélie (2001)
Tot encaixa a la perfecció en aquesta faula que traspua una joie de vivre contagiosa: guió, protagonistes, música, fotografia, París... Un clàssic del segle XXI.
La vida és bella (1997)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 07.08.06.
Perseguit per la mort (1959)
Un altre Hitchcock per endur-se a una illa deserta. Centenars de films s'hi han inspirat però cap l'ha igualat. Protagonistes en estat de gràcia, especialment Cary Grant i James Mason, per a una altra icona de l'art cinematogràfic.
Il sorpasso (1962)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 12.06.06.
L'apartament (1960)
Ningú ha sabut triar com Billy Wilder les escenes finals de les seves pel·lícules. La consolació és un final feliç? La comèdia més trista que he vist mai no podia tenir millor protagonista que el gran Jack Lemmon. I si no us agrada el Nadal, aquest és el film perfecte per acabar d'odiar-lo.
Che ora è? (1989)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 28.12.06.
La filla de Ryan (1970)
Admiro el cine de David Lean, tant el més espectacular com el més auster perquè, malgrat tot, sempre és íntim. Maleït al seu moment, considero aquest títol com la suma harmònica de la seva obra.
Umberto D (1952)
Aplaudeixo la valentia del neorealisme, l'únic cinema possible i creïble a la Itàlia de la postguerra. Si n'he de triar un títol, em quedo amb aquest que, a més, penso que és del millor que ha dirigit Vittorio De Sica.
El que queda del dia (1993)
Una altra adaptació al cinema brillant i intel·ligent d'un gran text, però sobretot interpretada amb una mestria corprenedora per part d'Anthony Hopkins i Emma Thompson. El més reeixit del sempre correcte James Ivory.
La peau douce (1964)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 12.08.06.
Kill Bill: Vol. 1 (2003)
Quentin Tarantino cuina com ningú la fusió d'influències: manga, western, arts marcials, comèdia... tot lliga a la perfecció en aquest alliberador d'adrenalina que mai em canso de veure. El segon volum també m'entusiasma, però una miqueta menys.
Atrapat pel passat (1993)
D'adolescent em fascinava el cine de Brian De Palma però quan l'he revist m'ha caigut majoritàriament del pedestal. No és el cas, però, d'aquesta història de redempció impossible que, si bé no és original, està molt ben narrada i interpretada per Al Pacino i Sean Penn.
The Incredible Shrinking Man (1957)
Vegeu-ne la crítica que vaig publicar el 22.12.06.
El samurai (1967)
Polar modèlic que fa del minimalisme la seva gran virtut. Influït i influenciador alhora, és el meu Melville predilecte i un dels millors Delon.
Cantant sota la pluja (1952)
El millor musical de la història? De la meva, sí.
La dolce vita (1960)
Federico Fellini va trobar l'equilibri perfecte entre el cinema narratiu i el seu món personalíssim en aquesta pel·lícula icònica que va descobrir-me el gran Marcello Mastroianni.
Abril de 2019.