Ganes de cultura

Vacunat ja amb la segona dosi i a punt de complir els 14 dies preceptius que m'han de permetre creuar alguna frontera per tornar a gaudir de cultura exterior en viu, faig memòria de les escapades internacionals que he fet en els darrers anys, mogut pel desig d'aplaudir el talent d'artistes que considero únics i, en alguns casos, llegendaris. Kenneth Branagh (Londres, 2003) El meu viatge inaugural com a "fan" d'un artista va ser fruit de l'atzar. Però quan, tot passejant pel South Bank londinenc un matí d'agost, t'adones que Kenneth Branagh interpreta una obra de David Mamet - Edmond - al National Theatre, no pots fer altra cosa que agrair-ho als déus i córrer a demanar si en queden localitats per a la propera funció.  De Branagh no puc afegir cap elogi més que no hagi escrit ja en aquest blog (vegeu la  crítica de Molt soroll per no res  i els articles 5 Hamlets  i Llarga vida a les sèries de la BBC ); de Mamet, tan sols puc declarar que és un dels...

He deixat passar uns mesos entre el visionat de la pel·lícula Josep  al cinema i la lectura del còmic homònim, no per temor a què el tema de la Retirada republicana se'm fes repetitiu, sinó per apreciar amb suficient perspectiva una mateixa història, molt ben explicada des de dos llenguatges artístics diferents per un artista únic: el dibuixant i realitzador Aurélien Froment, més conegut com Aurel. Aquest film, premiat a Cannes i altres festivals, confirma el gran moment del cinema francès d'animació per adults, un altre bon exemple del qual és  Les hirondelles de Kaboul , basat en la novel·la del mateix títol de Yasmina Khadra. En totes dues pel·lícules, la cruesa de les trames permet donar sortida a tota la creativitat plàstica d'uns il·lustradors que demostren també un gran domini de la narració cinematogràfica, En el cas de Josep , la història ens és molt més propera, hi empatitzem immediatament, i com a catalans del segle XXI, hem d'agrair que el film normalitzi l...

Podria posar com a excusa per aquest article que enguany es compleixen els 85 anys de l'inici de les emissions regulars de la BBC, però no em cal. La veritat és que he acabat de veure la cinquena temporada de Line of Duty i estic tan entusiasmat que vull fer un homenatge no només a aquesta sèrie sinó a unes quantes més que formen part de la meva memòria televisiva i emocional. N'hi ha que neixen estrellats (1973-78) Hereu de sapastres com els creats per Peter Sellers o Jerry Lewis al cinema, Michael Crawford va incorporar una candidesa al personatge de Frank Spencer que el fa encara més hilarant i entranyable. Les dues primeres temporades són magistrals, mentre que la tercera, tot i mantenir un bon nivell còmic, incorpora una certa mala fe al protagonista que en desdibuixa la bonhomia inicial. La versió original és de rebut, tot i estar prou ben doblada al català. I pels que vulguin seguir les desventures d'aquest inútil integral, sapigueu que el 2018 se'n va fer una ...

¿Com pot ser que André Cayatte sigui pràcticament un desconegut per als amants del cinema clàssic francès tant al seu propi país com a fora? Aquest director i guionista va ser "proscrit" als anys 50 pels crítics de Cahiers du Cinéma, que després havien de fundar la Nouvelle Vague, acusat de fer "cinema de tesi" i de ser més un advocat que no pas un cineasta, ridiculitzant-lo per la seva formació com a jurista, per utilitzar el recurs del judici en diverses pel·lícules i per no tenir -sempre segons la crítica del moment- un estil prou personal. Els anys han passat, la Nouvelle Vague ja no és avantguarda i el cine que es feia abans d'aquest moviment mereix ser revisat o fins i tot descobert.  Va ser pel Festival Lumière 2019 que vaig saber de l'existència d'André Cayatte i, aprofitant les dates de la meva estada a Lió per assistir al lliurament del premi d'aquell any, vaig triar dues de les pel·lícules que n'integraven la retrospectiva:  Avant le d...