Ganes de cultura

Es una projecció cinematogràfica? Es un concert? No, és un superespectacle! Perquè, ¿amb quina altra paraula es pot descriure una proposta que ens permet reveure clàssics incontestables del cinema i alhora escoltar-ne la banda sonora com mai abans havia sonat? Em refereixo al projecte Cinema i música en directe que impulsa  Reel Solutions  des de fa cinc anys i que, fins ara, ens ha portat a Barcelona -la majoria subtitulats en català- títols com  Psicosi (2015),  Casablanca (2017),  Cantant sota la pluja (2018),  Vertigen (2018) i  Un americà a Paris (2020). I tant de bo en vinguin més. En els darrers temps, tant els cinemes com les sales de concerts busquen desesperadament mantenir els seus públics, i si és possible, combinar-los. Bona prova en són els concerts de bandes sonores i, com no, les projeccions de pel·lícules amb música en directe. Aquesta darrera iniciativa no és nova, de fet és tan vella com la mateixa exhibició cinematogràfica, ja...

Quan es parla de centralisme estatal es pensa immediatament en França o Espanya, però malauradament no en tenen l’exclusiva. Al Regne Unit, malgrat que està constituït per diverses entitats nacionals amb dinàmiques pròpies, el pes d’una megalòpoli com Londres exerceix inevitablement un centralisme de facto que en el cas de la cultura, i en particular de les arts escèniques, és ben obvi: només a la zona del West End hi ha prop de 40 teatres en actiu.  Però això no vol dir que un ciutadà britànic que vulgui gaudir dels merescudament cèlebres espectacles que es produeixen al país hagi de desplaçar-se obligatòriament a Londres. A tot el Regne Unit hi ha prop de 1,100 teatres, segons dades del Theatres Trust , la qual cosa permet l’organització de gires de grans i petites produccions que arriben a les principals ciutats i també a algunes menors. L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i to...

Son père était catalan, sa mère suisse de langue italienne et il est né à Barcelone mais a vécu toute sa vie en France.  Il n’a pas continué le métier de son père, qui était artiste peintre, ni celui de son oncle, qui était architecte. Il a fait des études d’Histoire à la Sorbonne et là, il y est entré   en contact avec la politique. Il a adhéré très jeune au parti socialiste où il a fait presque toute sa carrière.  Il a été un homme politique qui a occupé des postes de grande responsabilité, comme celui de maire d’Evry, ministre de l’Intérieur et Premier ministre. Comme le parti socialiste a toujours été trop à gauche pour lui, il s’est rapproché sans succès du candidat de centre droite qui maintenant gouverne la France.  Son dernier projet politique est très rocambolesque : il est revenu à sa ville de naissance, qui ne connaît pas vraiment, pour se présenter en tête de liste d’un parti de droite anti-catalaniste aux élections municipales.  Qui est-il ? Décembr...

Hauria de ser un dret i una obligació que tot amant al teatre, almenys un cop a la vida, passés uns dies als festivals Off d'Avinyó i Fringe d'Edimburg . No penseu que són dos festivals d'estiu més, amb uns quants espectacles al vespre, que poden complementar la vostra visita a aquestes dues ciutats de patrimoni envejable. Tant la ciutat provençal com la capital escocesa estan absolutament bolcades als seus festivals de teatre, amb una quantitat increïble de petites sales que ofereixen programació des del matí fins a la nit. Dit d'una altra forma, si teniu pressupost i aguant, hi podreu veure almenys 5 peces teatrals per dia. La meva assistència a aquestes dues cites imperdibles ha estat incomprensiblement tardana, potser aclaparat per una oferta de dimensions sobrehumanes. No exagero gens si afirmo que els programes impresos de l'Off i del Fringe, amb més de 1.000 espectacles en menys d'un mes, s'assemblen més a una guia telefònica que no pas a la programa...

Federico Fellini era un gran admirador de Pablo Ruiz Picasso i, encara que mai es van arribar a conèixer, el realitzador italià va deixar constància en diversos dibuixos de les trobades somiades amb el pintor espanyol. L'exposició " Quand Fellini rêvait de Picasso " que acabo de visitar a la Cinémathèque Française explora aquest diàleg imaginari entre els dos artistes i serveix per fer un recorregut per temes i estètiques que tots dos compartien, com ara les dones, la sexualitat, el circ, l'Antiguitat o la dansa.  Si bé l'obra de Picasso em provoca un entusiasme tebi, que em permet reconèixer-hi la genialitat però poca cosa més, la filmografia de Fellini em desperta sentiments contraposats. En la meva memòria cinèfila hi ha dos Fellini , separats per la línia que traça la seva obra més coneguda: La dolce vita . Aquesta mítica pel·lícula constitueix un punt d'inflexió a partir del qual el realitzador de Rímini va abandonar el cinema realista per submergir-se e...

Jo que em creia al marge de les cadenes a les xarxes socials no només n'acabo de completar una a Facebook sinó que n'he ampliat la durada per voluntat pròpia. Si un amic cinèfil et desafia a publicar les teves 10 pel·lícules preferides de tots els temps només pots acceptar el repte presumint que en tens milers, però que intentaràs triar-ne una desena. Admeto el meu fracàs: n'he necessitat publicar 30. El repte original incloïa passar el testimoni a algú altre i impedia donar el títol del film i qualsevol explicació per la selecció. En aquest article, però, dedico unes línies a cada pel·lícula, tret d'aquelles sobre les quals ja he escrit en aquest blog, que tindran un enllaç a la crítica que en vaig fer. Els títols són en versió original i en català sempre que, segons  ésAdir , tenen versió en la nostra llengua. El planeta dels simis (1968) La millor pel·lícula de ciència ficció dels 60, com a mínim, amb perdó d'Stanley Kubrick. Només per l'impactant final, el ...