Ganes de cultura

Els discos que no oblides mai no són necessàriament els millors, però sí aquells que se t'han quedat gravats a la memòria, potser perquè eren la banda sonora que acompanyava algun moment remarcable de la teva vida. O tal vegada els recordes perquè gràcies a ells has accedit a camins musicals que abans ignoraves. Gràcies a un repte de xarxes socials proposat per un amic, he fet un repàs a la meva memòria de melodies i ritmes per seleccionar 10 àlbums que han estat importants en la meva educació musical per algun motiu, i n'he publicat consecutivament les portades a Facebook. Tot i que no era condició per acceptar el desafiament, hi afegeixo ara les raons de la tria o l'anècdota que l'ha motivat. No hi veieu una justificació per l'elecció d'algun dels discos; tan sols és que em venia de gust dedicar-los unes línies explicant quina és la petjada que m'han deixat i quina és la porta que m'han obert. The Supremes A’ Go Go’ (The Supremes, 1966) Vaig descobrir ...

És molt freqüent que obres literàries de renom acabin adaptant-se a la pantalla i el gènere teatral no n'és una excepció ja que la seva pròpia naturalesa performativa fa aparentment fàcil aquesta transició. El procés invers, però, ja no és tan habitual, encara que hi ha moltes i molt honroses excepcions de cinema que ha acabat convertit en un molt bon espectacle escènic.  Aquí us deixo uns quants títols que considero que s'han reconvertit d'un medi a l'altre de manera satisfactòria des del punt de vista artístic. La majoria són musicals, perquè amb l'ajut de cançons i coreografies es poden reinventar seqüències cinematogràfiques difícils d'adaptar en un escenari. D'altres prenen la forma de teatre de text, però hi ha una adaptació que em té robat al cor per la seva singularitat, ja que és cine convertit en dansa contemporània. Però com que no es tracta d'establir cap rànquing, aquí estan en ordre alfabètic, amb indicació d'on i quan he vist aquests e...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Portem una setmana confinats i la vida d'abans ja ens manca. Per fer-nos-ho més digerible, el Teatre Lliure programa aquest cap de setmana pel seu canal de Youtube l'enregistrament de Hamlet, protagonitzat entre d'altres per Pol López. Se'm va escapar en el seu moment i em disposo a veure la funció amb unes ganes que se'm passen als pocs minuts de començar en adonar-me de la mala qualitat del so i de l'absència de realització de la gravació, elements que em son imprescindibles per poder connectar amb la trama i gaudir del treball dels artistes. Res a veure, malauradament, amb les gravacions d'altíssima qualitat que difon per la mateixa xarxa social el  National Theatre . Contrariat i sense poder-me treure el príncep de Dinamarca del cap, recorro al meu "fons d'armari" cinematogràfic, trio Hamlet, l'honor de la venjança , dirigit per Franco Zeffirelli el 1990 i que fa una pila d'anys que no reviso. Presoner de la imatge d'heroi post...

Sóc poc donat a seguir cadenes a les xarxes socials però hi caic de quatre grapes si la juguesca té a veure amb el cinema o la música, i me la proposa un bon amic. Aquesta que acabo de completar a Facebook constituïa un repte que no podia rebutjar: publicar durant 10 dies la imatge d'una pel·lícula que odiés, sense dir-ne el títol però sí un motiu per a la meva aversió. Per garantir la continuïtat de la cadena també havia de designar una víctima que hauria de fer el mateix, si es prestava al joc. Recullo en aquesta publicació els meus 10 films odiosos i, a diferència de la cadena, a més del motiu per odiar-los també en donaré els títols i l'autoria. Com sempre en aquest blog, cito en la seva llengua original aquelles pel·lícules que no tenen versió catalana, ja sigui comercial o pública. Gràcies, ésAdir , pel cop de mà. M'espero tots els desacords possibles per la meva desordenada tria, però no he aconseguit que aquestes pel·lícules m'agradin tot i haver-ho intentat am...