Ganes de cultura

Sempre és un luxe visitar les exposicions produïdes per la Cinémathèque Française , i encara més que ens les portin a Barcelona, com ha fet el CaixaForum amb " Vampirs. L'evolució del mite ". Inaugurada molt convenientment per Halloweeen, aquesta panoràmica sobre el més conegut dels no morts, des dels seus orígens llegendaris fins a la seva instal·lació en la cultura popular, i molt especialment en el cinema, us captivarà.  . El 7è art es va fixar aviat en el depredador de sang immortalitzat per l'irlandès Bram Stoker a la seva novel·la més cèlebre, Dràcula (1897), inspirada per un personatge històric i per diverses llegendes d'Europa de l'Est. Per poc cinèfils que sigueu, segur que teniu gravada a la ment la imatge del repulsiu Nosferatu creada pel director F. W. Murnau el 1922, que anys més tard replicaria un altre realitzador alemany, Werner Herzog, amb Klaus Kinski de protagonista. Tanmateix, si aquest vampir ha esdevingut immortal ha estat gràcies a Bela...

França és el país més cinèfil dels que conec. Deixant de banda el mundialment conegut Festival de Cannes, a tot l'Hexàgon i al llarg de l'any es pot gaudir de desenes i desenes de festivals amb temàtiques, dimensions i públics ben diferents. Aquí us en parlaré de tres que he tingut la sort de gaudir en els darrers anys. Festival Confrontation (Perpinyà) Començo pel que geogràficament ens és més proper, si bé culturalment ens resulta tan llunyà com si tingués lloc a Dunkerque. Organitzat per l' Institut Jean Vigo -cineclub fundat el 1962 pel crític i acadèmic perpinyanès Marcel Oms, i institucionalitzat com a cinemateca regional el 2006- en res es nota que el Festival Confrontation es celebri des dels seus orígens (1965) a Perpinyà, ja que, malauradament, està fet des d'una òptica estatalista francesa, i encara que cada edició hagi estat dedicada a una temàtica diferent, mai ha posat el focus en Catalunya ni en el seu cinema. Cert és que, en aquests 55 anys de vida, l...

Sempre he admirat la capacitat de transformar una obra artística d'un gènere a un altre i que el resultat sigui un producte amb entitat pròpia, genuí. S'acostuma a pensar en el cinema com un art "vampir" que recorre sovint a aquesta pràctica, però l'altre art performatiu per excel·lència, el teatre, també troba de vegades la inspiració en les formes literàries narratives. Dedicaré unes línies a fer un repàs, per ordre alfabètic, a unes quantes peces teatrals que tenen el seu origen en relats o novel·les que he llegit i que m'han deixat una impressió immillorable quan les he vist representades dalt d'un escenari. Com a bon cinèfil, tampoc no m'oblidaré de fer referència a les adaptacions a la pantalla, en cas que s'hagin realitzat.  >Cosmètica de l'enemic (Sala Muntaner, 2013)   La belga Amélie Nothomb és una de les autores més apreciades de les lletres francòfones i una de les meves escriptores de referència. El seu gènere habitual és la nov...

Quan els responsables de la Cinémathèque Française van decidir produir una exposició, editar-ne el catàleg i programar una retrospectiva de la filmografia del còmic més popular que ha donat el cinema francès, tot plegat amb el títol de " Louis de Funès: À la folie! ", els cinèfils de tot l'Hexàgon devien pensar que, efectivament, s'havien begut l'enteniment.  És ben cert que l'èxit de públic de les pel·lícules que va protagonitzar aquest actor és inversament proporcional al seu prestigi entre els crítics i els amants del bon cinema. Però hi ha d'haver algun motiu perquè quasi 40 anys després de la seva mort, la popularitat de Louis de Funès es mantingui intacta i, fins i tot, hagi despertat l'interès dels estudiosos del setè art, especialment d'aquells que hi veuen un material de primera per entendre la cultura del nostre temps. "Louis de Funès: À la folie!" és una molt bona exposició que no només repassa la trajectòria de l'actor si...

Arribo tard al món del còmic, però m’hi estic aficionant a bon ritme. Aquesta llacuna en el meu consum cultural té com a part positiva la màgia de la descoberta i la certesa que em queda encara molt i molt bo per conèixer. Perquè molt bons i originals són realment els quatre àlbums que us ressenyo a continuació. Centrats tots ells en la indústria cinematogràfica, s'hi aproximen a partir de la reconstrucció/seguiment de la vida de tres dels seus noms propis: Joselito, François Truffaut i Gérard Depardieu. Las aventuras de Joselito, el pequeño ruiseñor (José Pablo García, 2015) La gent de la meva generació veia en José Jiménez Fernández, conegut artísticament com Joselito, un nen cantor/actor insuportable, de veu estrident i escasses dots dramàtiques, producte de l'star system pseudo-folklòric franquista. Però una anàlisi més detallada evidencia que va ser tot un fenomen no només a l'Espanya dels anys 50-60 sinó a escala internacional: de la mà de Luis Mariano, va esdevenir u...