Passa al contingut principal

Entrades

El teatre contra el virus

M'agradaria que el títol d'aquest article contingués implícit el triomf del bo contra el dolent, però estic segur que encara no serà així. Conscient que la normalitat cultural ara per ara només pot acontentar-se amb una victòria pírrica, m'he escapat a Avinyó amb la urgència del qui assisteix al fenomen efímer d'un eclipsi per carregar-hi les meves bateries teatrals amb cinc espectacles més que recomanables. Tret dels rostres coberts durant les funcions, però no a la cua d'entrada als teatres, res evidencia que des del 2019 Avinyó ha estat òrfena dels seus emblemàtics festivals. Potser perquè sóc forà i vinc d'un territori amb una situació sanitària pitjor, m'ultraprotegeixo, i si anar emmascarat és el preu per gaudir de la cultura en viu, el pago sense exigir-ne cap descompte. Com en altres ocasions, m'inclino pel Festival OFF Avignon i començo amb De profundis , una adaptació en forma de monòleg de la cèlebre carta amb què Oscar Wilde va passar compte...

Els nous vells costums

A l'estiu de 2020 només es parlava de "nova normalitat"; al 2021, l'expressió del moment és "passaport Covid", encara que seria més apropiat batejar el període actual com "nova treva de restriccions". El màrqueting sempre busca la imprecisió i el positivisme, però no per això deixo d'aprofitar la clau en forma de certificat vaccinal que ha obert la porta, per un temps indeterminat, a una certa mobilitat europea. Deixo passar Sant Joan i aterro a París: el seu teatre, les seves exposicions i les seves llibreries m'esperaven, ens trobàvem a faltar mútuament.  Costa d'imaginar, en entrar al petit Théâtre de Belleville, on em disposo a veure Point cardinal (adaptació escènica de la novel·la homònima de Léonor de Récondo), que tots els escenaris de França hagin estat tancats durant sis mesos: la il·lusió del públic, l'amabilitat del personal de l'establiment, la professionalitat de l'equip artístic i tècnic... tot segueix intacte...

Viatjant rere les llegendes

Vacunat ja amb la segona dosi i a punt de complir els 14 dies preceptius que m'han de permetre creuar alguna frontera per tornar a gaudir de cultura exterior en viu, faig memòria de les escapades internacionals que he fet en els darrers anys, mogut pel desig d'aplaudir el talent d'artistes que considero únics i, en alguns casos, llegendaris. Kenneth Branagh (Londres, 2003) El meu viatge inaugural com a "fan" d'un artista va ser fruit de l'atzar. Però quan, tot passejant pel South Bank londinenc un matí d'agost, t'adones que Kenneth Branagh interpreta una obra de David Mamet - Edmond - al National Theatre, no pots fer altra cosa que agrair-ho als déus i córrer a demanar si en queden localitats per a la propera funció.  De Branagh no puc afegir cap elogi més que no hagi escrit ja en aquest blog (vegeu la  crítica de Molt soroll per no res  i els articles 5 Hamlets  i Llarga vida a les sèries de la BBC ); de Mamet, tan sols puc declarar que és un dels...

Necessitem més Joseps

He deixat passar uns mesos entre el visionat de la pel·lícula Josep  al cinema i la lectura del còmic homònim, no per temor a què el tema de la Retirada republicana se'm fes repetitiu, sinó per apreciar amb suficient perspectiva una mateixa història, molt ben explicada des de dos llenguatges artístics diferents per un artista únic: el dibuixant i realitzador Aurélien Froment, més conegut com Aurel. Aquest film, premiat a Cannes i altres festivals, confirma el gran moment del cinema francès d'animació per adults, un altre bon exemple del qual és  Les hirondelles de Kaboul , basat en la novel·la del mateix títol de Yasmina Khadra. En totes dues pel·lícules, la cruesa de les trames permet donar sortida a tota la creativitat plàstica d'uns il·lustradors que demostren també un gran domini de la narració cinematogràfica, En el cas de Josep , la història ens és molt més propera, hi empatitzem immediatament, i com a catalans del segle XXI, hem d'agrair que el film normalitzi l...

Llarga vida a les sèries de la BBC

Podria posar com a excusa per aquest article que enguany es compleixen els 85 anys de l'inici de les emissions regulars de la BBC, però no em cal. La veritat és que he acabat de veure la cinquena temporada de Line of Duty i estic tan entusiasmat que vull fer un homenatge no només a aquesta sèrie sinó a unes quantes més que formen part de la meva memòria televisiva i emocional. N'hi ha que neixen estrellats (1973-78) Hereu de sapastres com els creats per Peter Sellers o Jerry Lewis al cinema, Michael Crawford va incorporar una candidesa al personatge de Frank Spencer que el fa encara més hilarant i entranyable. Les dues primeres temporades són magistrals, mentre que la tercera, tot i mantenir un bon nivell còmic, incorpora una certa mala fe al protagonista que en desdibuixa la bonhomia inicial. La versió original és de rebut, tot i estar prou ben doblada al català. I pels que vulguin seguir les desventures d'aquest inútil integral, sapigueu que el 2018 se'n va fer una ...