Ganes de cultura

Què seria de la llibertat d'expressió sense el dibuix satíric? Ben poca cosa, si ens fixem en la persecució que històricament ha patit aquest gènere, a casa nostra -pensem en els històrics fets del Cu-Cut!, el 1905- però també arreu, on repressors polítics i religiosos han considerat, i consideren encara, que els ninots i l'humor, en suma la llibertat, són extremament perillosos per a l'ordre establert. El nostre fallit -de moment- procés d'autodeterminació ha deixat algunes coses bones pel camí, com ara un augment de l'enginy i la creativitat. Dos bons exemples en són els còmics Terra cremada i On és l'Estel·la? , que deuen la seva fama tant a la pròpia vàlua com a l'absurda persecució política de què van ser objecte.    Terra cremada és un còmic genuïnament del nostre temps, és a dir, virtual. El seu autor, potser en homenatge a Banksy, s'amaga sota el pseudònim de Pau Pèrrim i inicialment va publicar aquesta distopia sobre una Catalunya dominada pe...

Parafrasejant una cèlebre rèplica del cinema italià, diré que les ciutats es divideixen en dues categories: les que tenen filmoteca i les que no. Bolonya forma part de la primera i amb una institució, la  Cineteca Bologna , que és un referent tant per l'encert de la seva programació com per la gran tasca de restauració de patrimoni fílmic mundial que du a terme mitjançant el laboratori associat  L'Immagine Ritrovata .   La ciutat natal de Pier Paolo Pasolini és reputada pel seu progressisme polític i pel suport a la cultura en totes les seves formes, per la qual cosa la seva filmoteca estava cridada a ser una de les més actives d'Itàlia. Si bé l'origen de la Cineteca Bologna es remunta al 1963, l'equipament actual no es va inaugurar fins a l'any 2000, recuperant per a la ciutat l'edifici que havia ocupat l'escorxador municipal. Amb tres sales de projecció, una quarta per a exposicions temporals i una biblioteca, l'espai més emblemàtic d'aquesta f...

Que una parella cinematogràfica també ho sigui fora de la pantalla aporta a l'apreciació del treball artístic dels seus membres l'al·licient de satisfer una inevitable tafaneria. Quan els veiem actuar plegats, no podem deixar de pensar si rodant tal escena es van enamorar, si aquell petó anava més enllà del guió o si en tal pel·lícula ja s'intuïa que la relació no anava bé. Amb el cicle Signoret i Montand: complicitats , que la Filmoteca dedica al centenari de naixement d'aquests dos grans artistes, xafardeig i cinefília van novament de bracet, atesa la barreja de talent, glamour, passió, camaraderia, infidelitat (d'ell) i alcoholisme (d'ella) que va caracteritzar el tàndem "Yvesimone". Francesos d'adopció, l'alemanya Simone Kaminker i l'italià Ivo Livi van personificar la quinta essència de l'artista intel·lectual i militant progressista, i van acomplir carreres cinematogràfiques tan interessants que els han immortalitzat dins i fora d...

El còmic és un terreny poblat per molts personatges amb superpoders, però ¿quin poder hi ha que sigui superior a impulsar i, si cal, forçar el canvi social? Les dones que protagonitzen els àlbums de què us parlaré, tots tres publicats entre 2020 i 2021, han estat figures cabdals en la lluita per la igualtat entre sexes, són autèntiques heroïnes del segle XX, ben conegudes per tothom que estigui interessat en la justa causa feminista, i que ara, gràcies al novè art, consolidaran encara més el seu paper com a referents històrics. À mains nues (Leïla Slimani i Clément Oubrerie) Aquesta novel·la gràfica aborda en dos volums ( 1900-1921 i 1921-1954 ) la biografia de Suzanne Noël, una pionera de la cirurgia facial i de la lluita per la igualtat de les dones que, tanmateix, no va tenir mai consciència de ser una activista. Gràcies al matrimoni amb un prestigiós dermatòleg «tolerant» per la seva època, la protagonista va accedir als estudis de medicina i es va interessar per retornar la digni...

Ho confesso: he vist Raphael en concert al Festival de Cap Roig i -com diria Katy Perry- and I liked it . ¿Què m'ha portat a pagar per veure un personatge tan allunyat dels meus gustos musicals i que sempre m'ha provocat una certa hilaritat? Miro d'explicar-ho en les següents línies on, a més, també desvetllo altres guilty pleasures de calibre similar. Quan un cantant eternitza la seva carrera durant sis decennis, pots pensar que o bé necessàriament té algun mèrit artístic o bé ha esdevingut una caricatura de si mateix. En el cas de Raphael es compleixen totes dues premisses i això li fa guanyar el meu respecte més sincer.  L'interès que professo pel repertori musical d'aquest intèrpret hi cap sobradament en un recopilatori de grans èxits i mai he ocultat que m'agraden força algunes cançons dels seus primers anys, quan conreava un pop melòdic pseudo ie-ie, equivalent al que feien contemporàniament Salvatore Adamo, Johnny Halliday, Françoise Hardy, Sylvie Vartan ...

M'agradaria que el títol d'aquest article contingués implícit el triomf del bo contra el dolent, però estic segur que encara no serà així. Conscient que la normalitat cultural ara per ara només pot acontentar-se amb una victòria pírrica, m'he escapat a Avinyó amb la urgència del qui assisteix al fenomen efímer d'un eclipsi per carregar-hi les meves bateries teatrals amb cinc espectacles més que recomanables. Tret dels rostres coberts durant les funcions, però no a la cua d'entrada als teatres, res evidencia que des del 2019 Avinyó ha estat òrfena dels seus emblemàtics festivals. Potser perquè sóc forà i vinc d'un territori amb una situació sanitària pitjor, m'ultraprotegeixo, i si anar emmascarat és el preu per gaudir de la cultura en viu, el pago sense exigir-ne cap descompte. Com en altres ocasions, m'inclino pel Festival OFF Avignon i començo amb De profundis , una adaptació en forma de monòleg de la cèlebre carta amb què Oscar Wilde va passar compte...

A l'estiu de 2020 només es parlava de "nova normalitat"; al 2021, l'expressió del moment és "passaport Covid", encara que seria més apropiat batejar el període actual com "nova treva de restriccions". El màrqueting sempre busca la imprecisió i el positivisme, però no per això deixo d'aprofitar la clau en forma de certificat vaccinal que ha obert la porta, per un temps indeterminat, a una certa mobilitat europea. Deixo passar Sant Joan i aterro a París: el seu teatre, les seves exposicions i les seves llibreries m'esperaven, ens trobàvem a faltar mútuament.  Costa d'imaginar, en entrar al petit Théâtre de Belleville, on em disposo a veure Point cardinal (adaptació escènica de la novel·la homònima de Léonor de Récondo), que tots els escenaris de França hagin estat tancats durant sis mesos: la il·lusió del públic, l'amabilitat del personal de l'establiment, la professionalitat de l'equip artístic i tècnic... tot segueix intacte...

Vacunat ja amb la segona dosi i a punt de complir els 14 dies preceptius que m'han de permetre creuar alguna frontera per tornar a gaudir de cultura exterior en viu, faig memòria de les escapades internacionals que he fet en els darrers anys, mogut pel desig d'aplaudir el talent d'artistes que considero únics i, en alguns casos, llegendaris. Kenneth Branagh (Londres, 2003) El meu viatge inaugural com a "fan" d'un artista va ser fruit de l'atzar. Però quan, tot passejant pel South Bank londinenc un matí d'agost, t'adones que Kenneth Branagh interpreta una obra de David Mamet - Edmond - al National Theatre, no pots fer altra cosa que agrair-ho als déus i córrer a demanar si en queden localitats per a la propera funció.  De Branagh no puc afegir cap elogi més que no hagi escrit ja en aquest blog (vegeu la  crítica de Molt soroll per no res  i els articles 5 Hamlets  i Llarga vida a les sèries de la BBC ); de Mamet, tan sols puc declarar que és un dels...