Ganes de cultura

Com es sobreviu emocionalment, com a persona i com a societat, a un atemptat terrorista? Impossible de respondre aquesta qüestió si no és plantejant-se noves i infinites hipòtesis sobre la naturalesa humana. Per això, les conseqüències del terror islamista que s'ha instal·lat a occident en els darrers decennis són tan inspiradores d'històries de ficció, ja sigui en forma de pel·lícula, novel·la o, fins i tot, teatre. Amb París i Barcelona com a escenaris, faig un repàs de ficcions amb rerefons real que es pregunten, com cantava Timmy Thomas -i anys més tard versionaria Sade- " Why can't we live together? ". Començo pel cinema, tot  just després d'haver vist l'honest i poc valorat film  Revoir Paris (Alice Winocour, 2022), on l'espectador no pot evitar preguntar-se si és una sort o una condemna haver sortit físicament il·lès d'un atemptat com els que van colpir la capital francesa el novembre de 2015. Sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut...

No vull girar el full del 2022, un any del que surto més orfe de pare i d'amic, sense fer-hi una mirada positiva. Com que per a mi ser positiu equival a fixar-me en la cultura, i sobretot en el cinema, em ve de gust celebrar que enguany un bon grapat de les meves pel·lícules preferides han complert sis dècades.   D'aquesta gran collita cinematogràfica que va ser l'anyada del 62, trio 25 pel·lícules. Algunes les he revist fa ben poc; d'altres conservo imatges inesborrables a la memòria i al cor. Soc conscient que han envellit, o dit d'una altra manera, són reflex del moment històric en què es van rodar. N'hi ha, doncs, que evoquen un mon que mai més tornarà, mentre que d'altres n'anticipen un que encara havia d'arribar. Però, que potser no és aquesta la grandesa de la creativitat humana? Nous drames, noves sensibilitats ¿Va ser la recerca de noves temàtiques per recuperar públic o bé un relleu generacional de guionistes i realitzadors el que va eixamp...

Fins i tot als estats més centralistes se'ls escapa la diversitat cultural per les costures de la uniformitat. A Itàlia, això passa sobretot a la Campània i altres zones del sud, i a França, especialment a la Provença, dos territoris amb llengua pròpia i una tradició literària, oral i escrita, que ha arribat com ha pogut fins als nostres dies. Malauradament, la llengua és el llençol que primer es perd en aquesta bugada feta a l'ombra de la persecució i la diglòssia, però això no ha impedit l'existència d'una producció singularitzada, excèntrica respecte de la metròpoli i de prou qualitat com per ser apreciada amb condescendència pel seu "color local". I per a colors, els del mar i l'espígol que impregnen l'obra de Marcel Pagnol . Pagnol va ser un creador polièdric i fora de norma: enyorat de la seva Provença natal, aquest mestre de formació i escriptor vocacional va descobrir a París que no hi ha res més universal que ser local i així va esdevenir el d...

Des de fa un grapat d'anys m'agrada pensar que la possessió de productes culturals et fa una mica més culte i, en conseqüència, casa meva és una autèntica mediateca que atresora llibres, música i cinema que són una part irrenunciable del meu bagatge personal. Malauradament, la generalització del consum cultural en línia m'està posant cada vegada més difícil incrementar aquesta col·lecció privada, i si bé em puc alegrar que el paper imprès encara aguanti el tipus i hagi permès que les llibreries es reinventin, assisteixo amb profunda tristor als últims espeternecs de les botigues de formats òptics, especialment d'aquelles dedicades al vídeo, que no han tingut la fortuna de comptar amb un fetitxe nostàlgic com el vinil.  Tanmateix, cada país és un mon, amb hàbits de consum cultural dispars, per la qual cosa la substitució dels suports físics pels seus equivalents virtuals avança amb velocitats i sensibilitats diferents, tot i que en una única i imparable direcció, i perde...

Després d'un parell de lectures de gènere fantàstic que malauradament no m'han acabat de convèncer - La musa fingida , de Max Besora, i Un final , de J.P. Sansaloni- per fi he trobat una proposta distòpica feta a casa nostra que voreja l'excel·lència:  Barcelona 2059: Ciutat de posthumans .  Aquest volum, publicat al 2021 per la imprescindible editorial Mai més , parteix de dues premisses que ja el fan atractiu abans de capbussar-s'hi. En primer lloc, perquè la data d'aquest futur pròxim que ens convida a visitar no és altra que la del bicentenari de l'aprovació del pla d'eixample de la capital catalana, la qual cosa permet fabular sobre què hem fet amb la ciutat i els seus habitants en els darrers dos segles. I en segon lloc, perquè es tracta d'un recull de narracions curtes i d'una novel·la al mateix temps. M'explico: 9 autors i autores van rebre l'encàrrec de fer un relat breu cadascú amb uns condicionants temàtics i de personatges comuns ...

La vida és el que et passa mentre estàs ocupat amb altres plans... Ignoro si aquest aforisme és realment de John Lennon, que va utilitzar-lo a la lletra de la cançó "Beautiful Boy", però en tot cas és una reflexió ocurrent i certa. Tan certa com quan una urgència familiar t'estronca els plans de passar un llarg cap de setmana gaudint del  Festival Lumière 2022 i de veure en carn i ossos un mite com Tim Burton.  Cap fred i imaginació son unes eines que quasi mai fallen. Amb el cap fred aprofito per veure les tres pel·lícules previstes per al primer dia de la meva estada i fer un tastet de l'ambient del festival; amb la imaginació me les empesco per reconstruir-lo a casa, combinant els suports físics i virtuals que tinc a l'abast. M'ofereixo, doncs, un Lumière híbrid com a premi de consolació i antídot davant d'un moment personal difícil. Per què no? Sempre he fet servir la programació del festival com a prescriptora per arrodonir la suma del que hauria v...

2022: Roberto Benigni compleix 70 anys i Andy Warhol en fa 35 que va morir. Quina relació hi ha entre aquests dos fets i els dos artistes? Cap ni una, excepte que dues institucions culturals de la ciutat de Roma els han dedicat sengles exposicions d’homenatge, íntimes i fetes des d’una admiració contagiosa, que he tingut el goig de compartir. " Flesh: Warhol & The Cow. Le opere di Andy Warhol alla Vaccheria " és la interessant mostra amb què la ciutat eterna ha inaugurat un nou equipament cultural i expositiu, La Vaccheria , una antiga explotació lletera ubicada al modern barri de l’EUR i, tot sigui dit, de força difícil accés amb transport públic. Comissariada per Giuliano Gasparotti i Francesco Mazzei, l’exposició aplega 80 obres ben representatives de la producció de l’artista més conegut del pop art, posant a l’abast del visitant serigrafies, litografies, dibuixos i portades de revistes i discos, tots autografiats.  No he pogut evitar una certa emoció quan, entre les...

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats. . Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant ...

Saps que un llibre és bo quan la seva lectura t'interpel·la i et fa percebre realitats, que potser ja coneixies, però des d'una altra perspectiva. Aquesta és exactament la sensació que tens en acabar les darreres línies de Fronteres , de Vicent Partal ,  un assaig que ens parla precisament de línies , però no de les que comuniquen i uneixen, com és el cas d'un text carregat de coneixement com el seu, sinó de les barreres amb què els humans ens hem separat políticament, religiosament, lingüísticament, ètnicament, econòmicament, mentalment... Partal té la curiositat dels savis i les ganes de transmetre coneixement pròpies dels grans mestres. Periodista de raça, rigorós i crític, el fundador i director de Vilaweb ens ofereix aquí tres llibres pel preu d'un, amb tres parts ben diferenciades, però totalment complementàries, per sostenir la tesi que ja s'anuncia a la portada: les fronteres són "Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa". Però, ¿i si co...

Les meves freqüents incursions al cinema del passat són molt més que un simple exercici de nostàlgia. Al contrari, les visc com oportunitats úniques de descobrir produccions que desconeixia i també de reveure amb uns altres ulls obres que ja formaven part de la meva cultura fílmica.  Darrerament la meva atenció està molt centrada en la cultura italiana, i això inclou, per suposat, el seu cinema clàssic . Un cinema que presenta una característica que, de tan evident, sovint passa per alt: que nombroses que són les pel·lícules produïdes entre 1950 i 1990 que tenen intèrprets estrangers fent d'italians en els papers protagonistes. El règim de coproducció en què van realitzar-se tantíssims títols durant aquell període constituïa una mena d'unió europea cinematogràfica, amb Itàlia i França com a pals de paller, i Espanya i Alemanya com a socis recurrents. Aquest sistema garantia, sens dubte, pressupostos molt més folgats que permetien llogar actors i actrius de primera fila, però q...