Ganes de cultura

Il sorpasso (1962) ens porta a Roma, en ple Ferragosto (Mare de Déu d'agost), on un desconegut -Bruno- demana a un jove estudiant de dret -Roberto- que el deixi telefonar des de casa seva. En senyal d'agraïment, l'extravertit i invasiu nouvingut li proposa de compartir un aperitiu que només serà el punt de partida d'un absurd periple en esportiu per mitja Itàlia en què les idees del tímid Roberto canviaran radicalment. De la perplexitat inicial i l'enuig per ser incapaç d'imposar la seva voluntat, l'estudiant passarà a rebutjar la pròpia forma de viure i a admirar cada cop més la del seu nou amic, un fatxenda que es juga la pell a la carretera en avançaments perillosos, que sedueix qualsevol dona, i que és, aparentment, qui vol ser. En Bruno, però, és en realitat un fracassat, un irresponsable i un immadur: divorciat i encara enamorat de la seva exdona, és incapaç de fer de pare de la seva filla adolescent que busca en un vell milionari la seguretat que aq...

En vint esquetxos, el film mostra un ventall humà gens edificant, sorgit arran del boom econòmic italià dels anys seixanta. Els monstres (I mostri, 1963) és un altre dels grans títols de la comèdia italiana en què Dino Risi va fonamentar el seu prestigi com a realitzador i guionista. Aquests retrats breus i àcids, tots ells interpretats per un Gassman i un Tognazzi en estat de gràcia, mostren totes les xacres de la societat italiana amb un sentit de l'humor intel·ligentíssim. Destaquen especialment per la seva finesa i mala llet els episodis dedicats a l'educació dels fills, a l'església, a la política, a la televisió i al teatre. Estiu de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Si jo fos un ciutadà de Montreal i volgués anar aquest vespre al cinema, podria triar entre 40 films en versió original anglesa i 42 en francès, ja fossin doblats o originalment rodats en aquesta llengua. Com que sóc barceloní, però, la meva tria ha de limitar-se a 76 pel·lícules parlades o subtitulades en espanyol, contra 12 títols en català. I encara hauré de considerar que estic de sort, perquè en altres dates i fora de la capital les xifres són molt més desproporcionades. És gravíssim que després de 24 anys de cooficialitat lingüística, la presència del català a les sales cinematogràfiques, pagada amb diners públics, sigui tan anecdòtica, mal repartida i efímera. Per no parlar de la posterior comercialització en vídeo i DVD de les pel·lícules, on el menyspreu pel consumidor catalanoparlant és directament insultant. Seria bo que hi reflexionéssim tots, des dels productors fins als espectadors, passant pels distribuïdors, els exhibidors i l’administració. Precisament, a la reflexió i...

La negativa del ministre d'exteriors francès, Michel Barnier, a què el català i altres idiomes oficials a Espanya accedeixin a ser-ho també a la Unió Europea, ha de suscitar-nos escepticisme davant la divisa "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" que el seu país enarbora des de fa dos segles.  L'Hexàgon és un acèrrim defensor de l'Europa dels estats, que ha bastit una realitat nacional i uns mites de civilitat a costa d'un preu altíssim: anorrear en el seu territori tota llengua, cultura, creença i història preexistents i futures.  No ens enganyem més: quan França es mostra antiamericana o reivindica l'excepció cultural no és en virtut de la seva ensenya revolucionària - institucional, sinó perquè no troba altra via per fer prevaler el seu rol de potència mundial, arrabassat des de fa molt pels EUA.  França és un país malalt d'identitat social i política, un estat incapaç de satisfer la descentralització mínima que els seus ciutadans no parisencs necessite...

Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull. Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua. Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Bal...

L’últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l’estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l’interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un “eix del musical” mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L’universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se’n farà ressò. Als artífexs d’aquest magazín especialitzat se’ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s’associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l’humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en l...

La recent commemoració del desè aniversari de la dissolució de la Crida a la Solidaritat ha desvetllat el record de la imprescindible tasca d’impuls del redreçament nacional desenvolupada pel grup durant els anys vuitanta. La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va d...

L’origen de La Crida va ser una crida, una convocatòria que va assolir una resposta unitària sense precedents de la societat civil i política del Principat a un provocador manifest, publicat poc després del 23-F, on 2300 intel·lectuals d’expressió espanyola alertaven dels riscos de la normalització del català. A aquella crida es van afegir totes les entitats i partits –excepte aquell que encara avui considera innecessari reformar l’estatut– i quedarà per a la història la xifra de prop de 100.000 ciutadans aplegats al Nou Camp sota la consigna “Som una nació”. Era un moviment d’àmplia base que, tot i estimular la iniciativa d’unes institucions encara inexpertes, ni se n’allunyava ni en qüestionava les polítiques de redreçament nacional. Desdibuixat el fantasma de la involució, van aflorar les diverses formes d’entendre el país vigents fins ara i La Crida va deixar de ser una plataforma unitària per transformar-se en un “moviment antisistema”, afegint a les reivindicacions lingüístiques ...

Els textos d'aquesta publicació havien de ser la meva aportació a un assaig a quatre mans que pretenia donar a conèixer Occitània als catalans. Les circumstàncies de la vida han fet que aquesta idea, de moment, no hagi passat de ser un projecte. Si mai es completa, preneu-los com una primícia. Si no, com un esborrany. Introducció Donar a conèixer Occitània no és fàcil. D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom. De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània. No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un...

Estupor és la reacció que provoca la lectura de la notícia sobre l'acte de cloenda del Correllengua 2003, publicada en l'edició telemàtica dels dos diaris de Perpinyà, L'Indépendant i Midi Libre, tots dos pertanyents al mateix grup mediàtic. En primer lloc, els dos rotatius nord-catalans cometen l'error de datar la manifestació el 7 de novembre, quan tothom sap que va ser el 8. En segon lloc, la incorrecció més greu és xifrar en unes 500 persones, citant com a font els organitzadors, l'assistència a un acte que qualifiquen paradoxalment d'«impressionant». Val a dir que la premsa sud-catalana que s'ha fet ressò de la marxa parla d'uns 5.000 manifestants. Jo que, modestament conec les dimensions dels carrers d'aquella ciutat i que era un d'aquests 500 o 5.000, segons com es compti, em decanto per la segona xifra. Superat l'astorament inicial, si som benèvols, pensarem que tant els redactors d'aquests mitjans com els seus caps de redacció pa...

Introduction et consolidation d’une langue.  Comme toutes les langues européennes parlées en outremer, le français doit sa présence au Nouveau Monde à la politique colonialiste entamée par la France depuis le XVIe siècle. Ainsi, suivant l’exemple d’autres puissances du Vieux Continent, le roi François I a envoyé le Breton Jacques Cartier à la découverte de nouveaux territoires pour bâtir un empire colonial français en Amérique du Nord. C’était l’année 1534, mais il faudrait attendre 1608 pour qu’un autre explorateur, Samuel de Champlain, fonde la ville de Québec et les premiers colons s’y établissent. Les nouveaux territoires ont été dénommés par le roi Henri IV « Nouvelle France » et ont intégré, au sommet de son expansion, cinq vastes territoires : le Canada, l’Acadie, la baie d’Hudson, Terre-Neuve et la Louisiane. La cruauté du climat et le péril indien n’attiraient pas les français à y émigrer, et pendant le premier siècle de présence coloniale les habitants n’ont pas dépassé l...