Ganes de cultura

Succeeix que en ciutats amb un patrimoni històric tan ric i arxiconegut com el de Florència, les noves aportacions culturals de vegades passen desapercebudes. Penso que aquest és el cas de la magnífica  Fondazione Franco Zeffirelli , situada a la plaça de San Firenze, a dues passes del Palazzo Vecchio, la qual he visitat per atzar i amb poca concurrència. Franco Zeffirelli no ha estat mai un director que m'interessés especialment, potser per això no m'he endinsat en una filmografia, que la majoria de crítics consideren irregular. Tinc bon record, però, d'un parell d'adaptacions shakespearianes - Romeu i Julieta , amb una gran banda sonora de Nino Rota,  i Hamlet , on Mel Gibson feia dignament de príncep de Dinamarca- i d'una aproximació a la figura de Maria Callas en els seus darrers anys - Callas Forever , interpretada per Fanny Ardant i Jeremy Irons. No és casual que aquests títols siguin dels més reeixits, ja que contenen dos dels universos que més interessen al ...

Cap de setmana a París dedicat a la glòria de dos grans artistes que van crear un nou gènere i van renovar la manera de narrar al cinema: l'un des de la imatge -Sergio Leone- i l'altre des de la música -Ennio Morricone. Amb molt bon criteri, la Cinémathèque Française ha programat l'exposició Il était un fois Segio Leone  -que parafraseja el títol francès de Fins que li va arribar l'hora - coincidint amb el concert a la capital de la gira mundial de comiat d'Ennio Morricone. Com podia perdre'm aquest "programa doble"? Leone i Morricone van ser molt més que la imatge i el so de l'espagueti western però mai se'ls podrà dissociar del gènere. Si bé el realitzador i guionista va tenir una carrera breu (només 7 llargmetratges), el músic i director és enormement prolífic (més de 400 bandes sonores i més de 100 composicions clàssiques), però la seva col·laboració és tan simbiòtica com la de Hitchcock i Herrmann. L'exposició de la Cinémathèque prese...

La grisor del nord d'Anglaterra amaga dos festivals que mereixen ser coneguts més enllà de les fronteres del Regne Unit: el  Widescreen Weekend de Bradford   i el   Leeds International Film Festival .   Celebrats a les dues grans ciutats del comtat de Yorkshire, territori pioner del cinema britànic, són absolutament diferents tant en la forma com en el contingut de les seves propostes, la qual cosa els complementa i els fa alhora atractius per públics molt diversos. El nom del  Widescreen Weekend  ja ho diu tot: té una durada d'un cap de setmana llarg i està dedicat a la pantalla panoràmica. No estem davant d'un festival nostàlgic més, sinó d'un aparador on reveure o descobrir produccions fetes en Cinerama, Cinemascope, VistaVision, Todd-Ao, Panavision... i tota la resta de procediments de formats panoràmics existents fins l'actualitat. El contingut, procedència i qualitat artística dels films no és el més important, ja que els seus assistents són fans de l...

Arribes amb temps a la biblioteca i vols fer-hi un tomb. Entre els usuaris hi ha musulmans. Traïdors a la fe, et dius. Tafaner, trobes la música del teu país que tant t’agradava; encuriosit, els ulls et duen al nom del poeta que t’havia emocionat. No et recreïs en el passat, et repeteixes. Finalment, entres a l’auditori on s’imparteix la conferència Comprendre l’islam però en surts incapaç de prémer el detonador. El teu executor dirà que un exbibliotecari no era el soldat apropiat.  Octubre de 2018.

Agradi més o menys, Stanley Kubrick ha estat un realitzador amb personalitat pròpia dins del cinema nord-americà, capaç de tocar pràcticament tots els gèneres, malgrat ser molt poc prolífic, reinventar-los i deixar-hi la seva petjada. Aprofitant el 50è aniversari de la seva pel·lícula més coneguda, 2001: Una odissea de l'espai , el CCCB ha programat molt encertadament una exposició que repassa la trajectòria del cineasta novaiorquès de forma rigorosa i molt atractiva. Produïda pel Deutsches Filmmusuem , la mostra recorre la carrera artística de Kubrick, des dels seus inicis com a fotògraf per a la revista Look fins a la seva consolidació com a "autor" cinematogràfic lliure, passant pels anys en què la seva creativitat topava amb els criteris i interessos dels productors. La inclusió d'objectes d'alguns dels seus títols més aclamats, de material personal i d'un espai dedicat a projectes que mai va arribar a rodar són detalls que es guanyen el visitant i que c...

L'inquiet cultural té sovint un fidel aliat que és l'atzar. Perquè ¿què és si no atzar trobar en una llibreria de Périgueux una publicació com Nanar Wars , d'Emmanuel Vincenot i Emmanuel Prelle, i descobrir que en el seu interior hi ha un capítol dedicat a un film produït a Catalunya?  El que acabo d'escriure requereix un parell d'aclariments:  1. Què vol dir nanar : en francès col·loquial, aquest terme designa una pel·lícula tan mal feta i amb tan poca vergonya que involuntàriament acaba sent divertida.  2. Quina és aquesta misteriosa pel·lícula catalana que mereix l'atenció dels autors d'aquest assaig: ni més ni menys que El E.T.E. y el Oto , un engendre protagonitzat pels incomparables germans Calatrava i dirigit per Manuel Esteba, aprofitant-se parasitàriament de l'èxit mundial d' E.T., l'extraterrestre .  Ja veieu doncs per on van els trets d'aquest divertidíssim recull de despropòsits cinematogràfics, que inclou plagis impossibles de gr...

(Habitació d'un hotel modest. Un home d'una vintena d'anys està assegut al llit mentre consulta el mòbil amb actitud impacient. Algú truca a la porta i l'home jove s'aixeca a obrir-la. Entra un home madur, amb aire atrafegat) JOVE: Passa, fa estona que t'esperava. MADUR: Disculpa, m'ha costat trobar l'hotel. No conec gaire el barri. T'he fet esperar molt? JOVE: No pateixis, hi ha temps. MADUR: Estic una mica nerviós, no et pensis. JOVE: No em penso res, jo. Vols prendre alguna cosa? MADUR: No. Bé, no ho sé. Encara em resulta difícil, això. (Tots dos s'estan uns instants en silenci) MADUR: Per la cara que fas, no t'ho creus. Bé, tant se val. Tots dos sabem a què venim, no cal que ens fem els tímids virginals. Vinga, despullem-nos. JOVE: No, espera't. Abans t'he d'explicar una cosa. Una cosa important, que ho canviarà tot. MADUR: Li vols donar misteri a la trobada, eh? Per mi, d'acord, però tampoc no ens allarguem gaire que ja m...

(Sala de vetlla d'un tanatori. Damunt d'un taulell, dues urnes funeràries per a cendres. Entre elles, una foto enquadrada per un marc de sobretaula mostra una parella de mitjana edat entaulada en un restaurant i somrient. Una jove entra escena i s'atura davant les urnes) JOVE: Això ben bé podria ser el súmmum de la crueltat, oi? Es clar que no m'hauria d'estranyar res venint d'uns mestres com vosaltres (...) Ja ho diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I què sou vosaltres ara sinó una mena de bufet fred? Ah, no, calla, que us heu fet incinerar. Vaja, no m'heu donat ni l'oportunitat de fer una broma fàcil... Fills de puta! Perdó, jo sóc la filla, i vosaltres les putes. Les grandíssimes putes hedonistes que han orquestrat un suïcidi i han establert com a darreres voluntats una incineració que esborrés les traces de qualsevol mena de decadència física. Però jo us conec una decadència més gran: la moral. La meva vida n'és la prova de fins ...

El desaparegut ninotaire Perich acostumava a dir que preferia els felins als gossos perquè no havia conegut mai cap gat policia. El dibuixant barceloní va morir abans que Blacksad entrés per la porta gran al món del còmic europeu, l'any 2000, perquè si hagués sabut de l'existència d'aquest personatge possiblement hagués afegit a la seva sentència que sí que coneixia almenys un gat detectiu privat. John Blacksad és el protagonista, fins ara, de cinc multipremiades novel·les gràfiques, sorgides de la inspiració i talent del dibuixant andalús Juanjo Guarnido i del guionista madrileny Juan Díaz Canales. Aquest tàndem creatiu ha recreat amb detall els Estats Units de mitjan anys 50 per ambientar-hi històries criminals ben narrades, on tots els protagonistes són animals antropomòrfics.      Que no us despisti aquesta particularitat, perquè tot i una certa semblança a l'estil Disney en el traç (Guarnido va col·laborar amb la companyia), en cap cas estem davant de còmic infant...

Mai he estat un incondicional de la música de David Bowie. Però dir això és com no dir res: perquè, quina ha estat la música de Bowie? En poc més de mig segle, l'artista anglès ha creat i transitat per tants estils musicals com ha necessitat per donar sortida a una creativitat per damunt de la mitjana de la indústria i, de ben segur, tothom hi pot trobar "el seu Bowie". El meu és el de l'àlbum Let's dance (1983), un prodigi d'equilibri entre música comercial i creació personal que mai em cansaré d'escoltar i ballar. La mort del Duc blanc em va agafar per sorpresa, igual que em va passar amb Prince. Aquests dos artistes eren, en el meu imaginari, generadors de modernitat, la personificació de l'evolució constant i, pràcticament, de la immortalitat, però, ai las! també eren humans. I el doble vessant artístic i humà de Bowie queda perfectament reflectit a l'excel·lent exposició " David Bowie is ", programada pel Museu del Disseny de Barcel...

Per celebrar el meu 50è aniversari no se'm va acudir cap altra idea millor que veure o reveure tantes pel·lícules i sèries estrenades al 1966 com pugués en un any. 55 pel·lícules després, he de reconèixer que la "collita del 66" no és de les meves preferides. Tanmateix, aquests són els 15 títols que per diversos motius formen part del meu paisatge emocional, alguns dels quals han envellit millor que jo. El bo, el lleig i el dolent Espagueti western canònic, el millor de la "trilogia del dòlar" ho té tot per ser considerat un clàssic: un trio protagonista mític (Eastwood-Wallach-Van Cleef), rèpliques i duels d'antologia, i un director -Sergio Leone- i un compositor -Ennio Morricone- al cim de la seva creativitat.  El màgic dels somnis Producció catalana quasi artesanal que és tota una raresa en el cine de l'Estat espanyol. Prenent com a protagonistes els personatges de la televisiva i aleshores famosa Família Telerín, el film adapta un conte de Hans Chris...