Ganes de cultura

Només hi ha un plaer superior al de reveure bones pel·lícules: descobrir-ne de noves, encara que tinguin dècades d'antiguitat. El tastet que he fet de l'obra de Mikio Naruse , amb tres de les deu pel·lícules de què constava el cicle  que li ha dedicat la Filmoteca de Catalunya aquest febrer, no només m'ha fascinat sinó que m'ha desvetllat les ganes d'aprofundir en una filmografia que, segons els crítics, és d'una qualitat equiparable a la d'altres mestres d'aquella cinematografia, com Yasujirō Ozu, Kenji Mizoguchi o Akira Kurosawa. Conec ben poc el cinema nipó i, en general, no aconsegueixo travessar l'escletxa cultural que m'hi separa, especialment quan es tracta de produccions "d'època" (amb una excepció: Harakiri , de Masaki Kobayashi). Es precisament aquest prejudici temporal el que m'ha portat a interessar-me a priori pels films de Naruse, tots ambientats al Japó del moment en què es van rodar, els anys 50 i 60 en el cas d...

Ara que el 2021 ja queda prou enrere, el més positiu que en puc destacar és el bon regust que m'han deixat els nombrosos còmics que he llegit. En les línies que segueixen miro d'explicar-ho amb un cert ordre. Clàssics amb sorpresa A la vida només he estat fidel a dos personatges de còmic, que m'he endut fins a l'edat adulta: Donald Duck -en versió de Carl Banks- i Astérix . De l'ànec nord-americà ja en parlaré en una altra ocasió, però de l'irreductible gal he de dir que n'he llegit totes les aventures i n'he seguit les vicissituds creatives (naixement i consolidació del fenomen, etapa en solitari d'Uderzo després de la mort de Goscinny, relleu pel tàndem Conrad-Ferri). Però com que no en tenia prou, ja al 2020, vaig començar-me a interessar-me per aventures "fora de carta", més curtes o pensades per altres suports, com els àlbums il·lustrats (sense vinyetes)  Comment Obélix est tombé dans la marmite du druide quand il était petit i Le M...

El timbre de la porta extreu la Marthe Moncorgé de l'estat de concentració profunda en què està sumida per intentar acabar el discurs, que pronunciarà la setmana vinent al congrés del partit en què milita, Orgull Gal, quan accepti, amb només 25 anys, ser la candidata d’aquesta formació d’extrema dreta a les properes eleccions locals. Les interrupcions l’han violentat des de sempre, és un defecte que no ha aconseguit corregir, però quan obre la porta al carter habitual del barri, com a bona política, imposta la seva millor cara i es desfà en agraïments. Ja a porta tancada, el rostre se li transfigura quan llegeix el nom del remitent del paquet, Pastisseria La Canebière. «Tard o d'hora havia d'arribar aquest moment», pensa, mentre obre una capsa curosament embolicada que conté una pistola de xocolata negra acompanyada d'una targeta que, amb un text exigu, la convida a visitar l'establiment a l'endemà mateix a les set de la tarda, tot just després de tancar. Els ho...

El cinema ha donat al llarg de la història una bona llista de títols que radiografien el poder, el seu funcionament i, ben sovint, les seves derives. Conscients que, com afirmava Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», molts cineastes de mirada crítica han portat la política a la pantalla, ja sigui en forma de reconstrucció històrica, investigació periodística, relat distòpic o, fins i tot, sàtira. Ignoro si aquesta "vigilància" converteix de facto el setè art en el cinquè poder, però la denúncia i la reflexió sempre seran necessàries. Només per això, el jove  Festival International du Film Politique de Carcassona mereix fer-se un lloc destacat en el calendari europeu de certàmens cinematogràfics. Amb només quatre edicions -en realitat, tres ja que la del 2021 es va haver de cancel·lar a pocs dies de la inauguració per raons sanitàries- aquesta proposta sembla tenir ja un públic prou nombrós: més de 10.000 localitats per a cinc dies de f...

París és -amb permís de Nova York- la ciutat més cinegènica de les que conec. I no tan sols perquè grans títols de la cinematografia francesa i internacional n'han fet l'escenari o l'han elevat a la categoria de protagonista. Estic convençut que els assidus a la capital francesa tenim la impressió irracional que la ciutat se sent estimada pel cinema i correspon aquest amor amb propostes sempre engrescadores al voltant del setè art. Aquest article el dedico a les dues darreres que hi he tingut l'oportunitat de veure.   No cal ser un fashionista per reconèixer la importància de la moda i del vestuari al llarg de la història del cinema per evocar altres èpoques o per crear tendències. I per deixar-ne constància, ¿què millor que encarregar el comissariat d'una exposició sobre aquest tema a un modista de renom? Doncs això és precisament el que ha fet la Cinémathèque française amb " Cinémode ", on Jean-Paul Gaultier construeix un relat que mostra, d'una ...

Els que no vàrem estudiar grec clàssic a secundària també acabarem coneixent-ne l'alfabet tot i que, malauradament, no serà per interès cultural. Ara que la variant Delta Plus del virus que ens acompanya comença a cedir titulars a la nouvinguda Òmicron, consolem-nos pensant que entre aquestes dues lletres s'han pogut celebrar alguns dels festivals cinematogràfics habituals de la tardor i que, ironies de la vida, la paraula "cine" també té origen hel·lènic.  Festival Lumière Fidel a la seva cita, el meu festival favorit ha pogut celebrar de nou l'art que va néixer a Lió amb un inabastable programa , desplegat entre el 9 i el 17 d'octubre. Com que sempre cal triar, sobretot si es disposen de només tres dies, m'he centrat en dos dels homenatjats d'aquesta tretzena edició: un representant del cinema clàssic francès, el solvent artesà  Gilles Grangier , i una autora contemporània, la sempre personal Jane Campion , a qui enguany s'ha concedit el premi de...