Ganes de cultura

Introduction et consolidation d’une langue.  Comme toutes les langues européennes parlées en outremer, le français doit sa présence au Nouveau Monde à la politique colonialiste entamée par la France depuis le XVIe siècle. Ainsi, suivant l’exemple d’autres puissances du Vieux Continent, le roi François I a envoyé le Breton Jacques Cartier à la découverte de nouveaux territoires pour bâtir un empire colonial français en Amérique du Nord. C’était l’année 1534, mais il faudrait attendre 1608 pour qu’un autre explorateur, Samuel de Champlain, fonde la ville de Québec et les premiers colons s’y établissent. Les nouveaux territoires ont été dénommés par le roi Henri IV « Nouvelle France » et ont intégré, au sommet de son expansion, cinq vastes territoires : le Canada, l’Acadie, la baie d’Hudson, Terre-Neuve et la Louisiane. La cruauté du climat et le péril indien n’attiraient pas les français à y émigrer, et pendant le premier siècle de présence coloniale les habitants n’ont pas dépassé l...

Altro che cercare una buona situazione socioeconomica, quello che mi ha sempre mosso è trovare il mio proprio posto al mondo. Non è un'ossessione esistenziale, ma mi sento meglio quando ho l’opportunità di conoscere storie di finzione che parlano di persone che non si sentono adatte nel loro ruolo ovvero che inventano da capo le loro vite. E siccome questo potrebbe essere un soggetto molto grave e trascendentale, mi piace ancora di più quando viene narrato in forma di commedia, perché grazie all’artificio dell’umorismo si possono dire le cose più serie con la maggiore libertà. Appunto, mi è venuta in mente la storia di un film che ho visto un paio di volte e che racconta, sotto il segno della commedia, le contraddizioni esistenti tra uno che, ricercando la sua sistemazione socioeconomica e allo stesso tempo la sua realizzazione personale, finisce per non fare niente, trovando così la soluzione a entrambi i problemi. Si tratta del film Romanzo di un giovane povero , diretto da Etto...

Desplaçat per assistir als actes del Correllengua 2002 a Perpinyà, per reclamar l’oficialitat de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, a la fronterera del Portús, un individu no uniformat va aturar el nostre cotxe i, amb accent rossellonès, em va preguntar on anàvem. Li vaig respondre que a Perpinyà i em va interrogar de nou si al Correllengua. Confiat que es tractava d’un membre de l’organització, vaig assentir. Aleshores em va demanar que aparqués el cotxe i ens va confiar a un gendarme amb qui la conversa ja va prosseguir en llengua oficial jacobina: educadament – noblesse oblige - ens va exigir els carnets, els papers del vehicle i se’n va anar a indagar que no fóssim persones non grates a la República Francesa. Un quart d’hora més tard, després d’un bonjour de rigor, vam poder continuar. Desconec si altres catalans del sud van ser considerats tan sospitosos com nosaltres. Tanmateix, acuso França d’utilitzar el català només per “enxampar” els qui, segons les autoritats, érem ...

Mamma Roma , di Pier Paolo Pasolini, è un film che si svolge negli anni di quello che si è convenuto di chiamare “il miracolo italiano”, un periodo in cui l’Italia incominciava a diventare uno stato sviluppato dopo aver vissuto un durissimo dopoguerra. Uno sviluppo che, tuttavia, non era esente da nuove disuguaglianze e nuove forme d’emarginazione. Questa epoca, datata all’inizio degli anni sessanta, ha dato al cinema grandi capolavori. Per citarne soltanto un altro, si può ricordare Rocco e i suoi fratelli , di Luchino Visconti, ambientato nella Milano della stessa epoca. Non è che la sceneggiatura di questo film somigli a quella di Pasolini, ma entrambi condividono una descrizione simile dello sradicamento dei personaggi principali. Nel caso di Visconti, sono meridionali che si spostano al nord dove, allontanati dal loro paese, sono preda di problemi nuovi ai quali non sanno come reagire. Nel caso di Pasolini, sono emarginati romani che vanno a vivere in una borgata impersonale. ...

Fa uns dies vaig assistir, al festival de Sitges, a una projecció de curtmetratges dels alumnes de les escoles de cinema catalanes que aspiren als premis Nova Autoria, concedits per la SGAE i la Fundació Autor. De la dotzena de treballs exhibits, alguns eren creatius i de qualitat, i fins i tot amb la presència d'actors coneguts. Un fet que cridava l'atenció, però, al marge del valor artístic de les realitzacions, era l'opció lingüística dels seus artífexs: dels curts amb diàleg, només un era íntegrament en català, i dos, bilingües. La retolació, també, era majoritàriament en castellà.  Els motius d'aquesta opció, en tot cas, no són deguts a imposicions del mercat ja que es tracta de treballs de fi d'estudis, en principi, no destinats al circuit comercial. Dubto també que aquests directors i guionistes de demà, de ferma vocació universalista, ignorin recursos com el doblatge o els subtítols. Més aviat penso que molts, massa, nous creadors catalans, que podrien ser a...

En la distribució alimentària, dominada per multinacionals d’origen i esperit jacobí i on la presència del català és mínima, l’existència d’empreses nacionals fortes com Àrea de Guissona, Caprabo, Condis, Kampió o La Sirena era esperançadora. I dic era perquè, darrerament, l’ús de la llengua en l’etiquetatge dels seus productes ha disminuït alarmantment o fins i tot ha desaparegut. Es lamentable que el canvi el provoqui l’absorció per part d’un grup de fora, però resulta ja inadmissible que la discriminació l’exerceixi la pròpia empresa catalana quan s’expandeix més enllà del domini lingüístic o quan, per desídia, es desentén de la defensa de la llengua. Mentrestant, productes etiquetats en espanyol, portuguès i grec omplen els supermercats. Malauradament, cap normativa obliga a etiquetar en català, però és llastimós que empreses d’aquí, capdavanteres per la seva qualitat, no creguin en la normalització lingüística. Vés per on, l’únic grup que respecta escrupolosament el plurilingüisme...

La implantació del DVD està reduint l’escàs repertori de cinema en català. La reedició digital de títols comercialitzats en VHS també en la nostra llengua, excepte els productes d’algunes distribuïdores catalanes, no inclou un doblatge, sovint pagat amb diners públics, i ara condemnat a desaparèixer amb l’agonitzant format de vídeo. Es paradoxal que un sistema capaç d’emmagatzemar diversos subtítols i pistes d’àudio bandegi sistemàticament el català i en canvi inclogui altres idiomes ben llunyans. Tot i que la seva presència es decideixi segons l’abast de les llicències d’explotació comercial, el fet que tots, minoritaris o no, tinguin estat propi delata una visió del món que sempre ens perjudica. Som davant d’un nou cas d’insensibilitat de les multinacionals cinematogràfiques que menystenen la realitat plurilingüe d’un dels estats on operen en desaprofitar un suport ideal per normalitzar el sector. O potser, si som malpensats, conclourem que s’aprofiten de la innovació tecnològica per...

Penché sur la balustrade de la Terrasse de Lévis, les yeux fixés sur le blanc-bleu du traversier qui venait de sortir de cette banlieue charmante et qui naviguait vers le centre historique bondé de Québec, le jeune homme se dit qu'il n'avait pas envie, ce soir-là, d'aller dîner avec ses camarades du cours d'anglais. Ce serait comme tous les autres dîners de fin d'année auxquels il était allé auparavant, pensa-t-il. Mais tandis qu'il s'habillait machinalement, l'image précise de l'une de ses camarades lui vint à l'esprit, assure-t-il. Le jeune homme eut la sensation que ce serait agréable de la revoir une dernière fois. Ce n'est pas parce qu'ils avaient établi une amitié particulière — ils n'échangèrent que quelques mots pendant toute l'année — ni qu'il ait constaté un quelconque intérêt de la part de la jeune fille. Non. Il soutient que c'était simplement l'idée de la revoir qui lui plaisait. Le jeune homme n'y pen...

És un fet que la majoria de multinacionals establertes a Catalunya n'ignoren la llengua però de casos amb tants agreujants com el de Nestlé en trobem pocs. Aquesta firma practica el monolingüisme espanyol en tota la seva comunicació externa a pesar de ser originària de la plurilingüe Suïssa, de tenir una cúpula directiva farcida de noms i cognoms catalaníssims, de posseir quatre fàbriques a Catalunya, d'extreure-hi unes quantes aigües minerals i, el pitjor, d'haver-hi establert la seu espanyola fa... 84 anys! Ningú diria que Nestlé és testimoni des de l'any 1920 del que hem patit i lluitat, vist que ni tan sols respecta el nomenclàtor oficial català en la seva adreça, que apareix al web com a Avenida de los Países Catalanes. La resposta a aquest inexcusable menyspreu no pot ser cap altre que buscar alternatives als seus productes a l'hora d'omplir el cistell. Per a Nestlé, Catalunya no existeix. I un país inexistent, senzillament, no pot comprar. Abril de 2002. ...

Afirma el gran actor espanyol Fernando Fernán-Gómez, en el seu llibre de memòries cinematogràfiques Desde la última fila (1995), que una de les característiques comunes de cinema llatí és, exceptuant potser els casos de França i Itàlia, el seu desconeixement mutu. Aquesta mateixa descripció és vàlida, com no, per al cinema espanyol fora de les seves fronteres. El cinema europeu, malauradament, es coneix només quan obté reconeixement als Estats Units: així, a França i altres països de la Unió Europea, si el gran públic coneix realitzadors com José Luis Garci, Fernando Trueba o Pedro Almodóvar és per què aquests han guanyat l'Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. O, pitjor encara, si els noms d'Antonio Banderas o Penélope Cruz són populars és degut, en parts iguals, als seus films americans ia les seves relacions sentimentals amb estrelles nord-americanes, però mai a la feina que van realitzar al seu país encara que aquest fos de molt superior qualitat. Un cas atípic ...

Dopo un mese lunghissimo di cattività a causa della rottura di una caviglia e dopo una settimana, ancora più lunga e noiosa, di feste natalizie, il mio corpo e la mia mente bisognavano di percorrere chilometri, di allontanarsi da Barcellona. Con il solo dispiacere di lasciare a casa il nostro gatto – benché mia madre fosse andata a rendergli visita ogni giorno, Anna e io partimmo verso il nord, come di solito. Quella Francia che quasi da quando ci siamo conosciuti era stata il nostro punto di riferimento, lo scopo delle nostre fughe, ci offriva ancora, sette anni dopo, territori da scoprire. La Bretagna fu la destinazione scelta per cambiare anno e comprovare se l’Europa diventava più nazione e meno continente con questa moneta unica che ogni lingua pronuncia così diversamente. Così, il 29 dicembre, con alcuni Euro in tasca e una settimana di vacanze in mente, ci disponemmo a stancarsi guidando per 1200 chilometri circa fino ad arrivare a Rennes, capitale oggi della regione amministrat...