Ganes de cultura

És molt freqüent que obres literàries de renom acabin adaptant-se a la pantalla i el gènere teatral no n'és una excepció ja que la seva pròpia naturalesa performativa fa aparentment fàcil aquesta transició. El procés invers, però, ja no és tan habitual, encara que hi ha moltes i molt honroses excepcions de cinema que ha acabat convertit en un molt bon espectacle escènic.  Aquí us deixo uns quants títols que considero que s'han reconvertit d'un medi a l'altre de manera satisfactòria des del punt de vista artístic. La majoria són musicals, perquè amb l'ajut de cançons i coreografies es poden reinventar seqüències cinematogràfiques difícils d'adaptar en un escenari. D'altres prenen la forma de teatre de text, però hi ha una adaptació que em té robat al cor per la seva singularitat, ja que és cine convertit en dansa contemporània. Però com que no es tracta d'establir cap rànquing, aquí estan en ordre alfabètic, amb indicació d'on i quan he vist aquests e...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Portem una setmana confinats i la vida d'abans ja ens manca. Per fer-nos-ho més digerible, el Teatre Lliure programa aquest cap de setmana pel seu canal de Youtube l'enregistrament de Hamlet, protagonitzat entre d'altres per Pol López. Se'm va escapar en el seu moment i em disposo a veure la funció amb unes ganes que se'm passen als pocs minuts de començar en adonar-me de la mala qualitat del so i de l'absència de realització de la gravació, elements que em son imprescindibles per poder connectar amb la trama i gaudir del treball dels artistes. Res a veure, malauradament, amb les gravacions d'altíssima qualitat que difon per la mateixa xarxa social el  National Theatre . Contrariat i sense poder-me treure el príncep de Dinamarca del cap, recorro al meu "fons d'armari" cinematogràfic, trio Hamlet, l'honor de la venjança , dirigit per Franco Zeffirelli el 1990 i que fa una pila d'anys que no reviso. Presoner de la imatge d'heroi post...

Sóc poc donat a seguir cadenes a les xarxes socials però hi caic de quatre grapes si la juguesca té a veure amb el cinema o la música, i me la proposa un bon amic. Aquesta que acabo de completar a Facebook constituïa un repte que no podia rebutjar: publicar durant 10 dies la imatge d'una pel·lícula que odiés, sense dir-ne el títol però sí un motiu per a la meva aversió. Per garantir la continuïtat de la cadena també havia de designar una víctima que hauria de fer el mateix, si es prestava al joc. Recullo en aquesta publicació els meus 10 films odiosos i, a diferència de la cadena, a més del motiu per odiar-los també en donaré els títols i l'autoria. Com sempre en aquest blog, cito en la seva llengua original aquelles pel·lícules que no tenen versió catalana, ja sigui comercial o pública. Gràcies, ésAdir , pel cop de mà. M'espero tots els desacords possibles per la meva desordenada tria, però no he aconseguit que aquestes pel·lícules m'agradin tot i haver-ho intentat am...

Hi ha llibres que hivernen anys i anys a la biblioteca personal fins que arriba el dia en què tens tantes ganes de llegir-los com vas tenir de comprar-los. Adquirides a la mítica llibreria Bertrand durant un viatge a Lisboa, les memòries del gran Kirk Douglas -en versió francesa- han hagut d'esperar el torn durant 29 anys i la mort del seu autor per fer-se un lloc entre les meves lectures del 2020. Tinc una relació d'amor-odi amb les autobiografies de celebritats perquè no me'n refio que siguin ni "auto" ni "biografies". Kirk Douglas, però, m'ha semblat sempre un tipus autèntic, un home amb un caràcter que devia ser temible però que traspuava una força vital que impregnava els personatges que interpretava i que no podia ser impostada. En admirar-lo com a actor visceral, vaig voler conèixer també quin tipus de persona era o, si més no, quines vivències havia retingut als seus 72 anys, quan va publicar aquestes memòries per explicar-se als altres. Le f...

Es una projecció cinematogràfica? Es un concert? No, és un superespectacle! Perquè, ¿amb quina altra paraula es pot descriure una proposta que ens permet reveure clàssics incontestables del cinema i alhora escoltar-ne la banda sonora com mai abans havia sonat? Em refereixo al projecte Cinema i música en directe que impulsa  Reel Solutions  des de fa cinc anys i que, fins ara, ens ha portat a Barcelona -la majoria subtitulats en català- títols com  Psicosi (2015),  Casablanca (2017),  Cantant sota la pluja (2018),  Vertigen (2018) i  Un americà a Paris (2020). I tant de bo en vinguin més. En els darrers temps, tant els cinemes com les sales de concerts busquen desesperadament mantenir els seus públics, i si és possible, combinar-los. Bona prova en són els concerts de bandes sonores i, com no, les projeccions de pel·lícules amb música en directe. Aquesta darrera iniciativa no és nova, de fet és tan vella com la mateixa exhibició cinematogràfica, ja...

Quan es parla de centralisme estatal es pensa immediatament en França o Espanya, però malauradament no en tenen l’exclusiva. Al Regne Unit, malgrat que està constituït per diverses entitats nacionals amb dinàmiques pròpies, el pes d’una megalòpoli com Londres exerceix inevitablement un centralisme de facto que en el cas de la cultura, i en particular de les arts escèniques, és ben obvi: només a la zona del West End hi ha prop de 40 teatres en actiu.  Però això no vol dir que un ciutadà britànic que vulgui gaudir dels merescudament cèlebres espectacles que es produeixen al país hagi de desplaçar-se obligatòriament a Londres. A tot el Regne Unit hi ha prop de 1,100 teatres, segons dades del Theatres Trust , la qual cosa permet l’organització de gires de grans i petites produccions que arriben a les principals ciutats i també a algunes menors. L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i to...

Son père était catalan, sa mère suisse de langue italienne et il est né à Barcelone mais a vécu toute sa vie en France.  Il n’a pas continué le métier de son père, qui était artiste peintre, ni celui de son oncle, qui était architecte. Il a fait des études d’Histoire à la Sorbonne et là, il y est entré   en contact avec la politique. Il a adhéré très jeune au parti socialiste où il a fait presque toute sa carrière.  Il a été un homme politique qui a occupé des postes de grande responsabilité, comme celui de maire d’Evry, ministre de l’Intérieur et Premier ministre. Comme le parti socialiste a toujours été trop à gauche pour lui, il s’est rapproché sans succès du candidat de centre droite qui maintenant gouverne la France.  Son dernier projet politique est très rocambolesque : il est revenu à sa ville de naissance, qui ne connaît pas vraiment, pour se présenter en tête de liste d’un parti de droite anti-catalaniste aux élections municipales.  Qui est-il ? Décembr...