Ganes de cultura

Quan els responsables de la Cinémathèque Française van decidir produir una exposició, editar-ne el catàleg i programar una retrospectiva de la filmografia del còmic més popular que ha donat el cinema francès, tot plegat amb el títol de " Louis de Funès: À la folie! ", els cinèfils de tot l'Hexàgon devien pensar que, efectivament, s'havien begut l'enteniment.  És ben cert que l'èxit de públic de les pel·lícules que va protagonitzar aquest actor és inversament proporcional al seu prestigi entre els crítics i els amants del bon cinema. Però hi ha d'haver algun motiu perquè quasi 40 anys després de la seva mort, la popularitat de Louis de Funès es mantingui intacta i, fins i tot, hagi despertat l'interès dels estudiosos del setè art, especialment d'aquells que hi veuen un material de primera per entendre la cultura del nostre temps. "Louis de Funès: À la folie!" és una molt bona exposició que no només repassa la trajectòria de l'actor si...

Arribo tard al món del còmic, però m’hi estic aficionant a bon ritme. Aquesta llacuna en el meu consum cultural té com a part positiva la màgia de la descoberta i la certesa que em queda encara molt i molt bo per conèixer. Perquè molt bons i originals són realment els quatre àlbums que us ressenyo a continuació. Centrats tots ells en la indústria cinematogràfica, s'hi aproximen a partir de la reconstrucció/seguiment de la vida de tres dels seus noms propis: Joselito, François Truffaut i Gérard Depardieu. Las aventuras de Joselito, el pequeño ruiseñor (José Pablo García, 2015) La gent de la meva generació veia en José Jiménez Fernández, conegut artísticament com Joselito, un nen cantor/actor insuportable, de veu estrident i escasses dots dramàtiques, producte de l'star system pseudo-folklòric franquista. Però una anàlisi més detallada evidencia que va ser tot un fenomen no només a l'Espanya dels anys 50-60 sinó a escala internacional: de la mà de Luis Mariano, va esdevenir u...

A l'agost de 2020 només està viatjant qui ho necessita. I jo, mentalment, ho necessitava. No ha estat la meva primera sortida a l'estranger des que desplaçar-s'hi ha esdevingut una excepció i, en conseqüència, me n'han vingut més ganes que mai de fer-ho. He triat Roma, un destí que em parla, que sempre m'ha aportat pau des del seu caos i que, cal admetre-ho, en aquets moments resulta ridículament barat. Quatre gats a l'aeroport del Prat i dos a l'avió, on he tingut el luxe de gaudir de tota la filera de seients per a mi sol. El panorama a l'arribada a Fiumicino també ha estat de film distòpic i he pensat immediatament en la versió del 1964 de The Last Man on Earth , rodada precisament al barri romà de l'EUR. Sempre emmascarat, he agafat el tren cap a Stazione Termini i en sortir a l'exterior m'he alliberat el rostre perquè em toqués el sol d'agost del Laci tot passejant fins a la zona del Coliseu, on m'he allotjat en uns apartaments q...

Aprofito la llibertat condicional decretada pels governs de l'Europa comunitària, després de quatre mesos de confinament i circulació restringida, per reprendre els meus hàbits de turisme cultural. Qualsevol excusa és bona per creuar una frontera recentment oberta, però si el motiu del viatge és assistir a un cicle de pel·lícules de l'era pre-codi, programat per l' Institut Lumière de Lió, no es tracta d'una excusa sinó d'una necessitat cinèfila. El Festival Lumière 2019 va presentar un cicle de 10 pel·lícules produïdes pels estudis de Hollywood durant els primers anys 30, període conegut com "pre-codi" en referència al Codi Hayes, que va instaurar una censura moral i política molt conservadora en el cinema nord-americà, vigent entre 1934 i... 1967! Potser sense ser-ne conscients, molts hem vist films pre-codi, entre els quals hi ha títols tan cèlebres com All Quiet on the Western Front , El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde ,  Scarface: The Shame of the Nation ...

Els discos que no oblides mai no són necessàriament els millors, però sí aquells que se t'han quedat gravats a la memòria, potser perquè eren la banda sonora que acompanyava algun moment remarcable de la teva vida. O tal vegada els recordes perquè gràcies a ells has accedit a camins musicals que abans ignoraves. Gràcies a un repte de xarxes socials proposat per un amic, he fet un repàs a la meva memòria de melodies i ritmes per seleccionar 10 àlbums que han estat importants en la meva educació musical per algun motiu, i n'he publicat consecutivament les portades a Facebook. Tot i que no era condició per acceptar el desafiament, hi afegeixo ara les raons de la tria o l'anècdota que l'ha motivat. No hi veieu una justificació per l'elecció d'algun dels discos; tan sols és que em venia de gust dedicar-los unes línies explicant quina és la petjada que m'han deixat i quina és la porta que m'han obert. The Supremes A’ Go Go’ (The Supremes, 1966) Vaig descobrir ...

És molt freqüent que obres literàries de renom acabin adaptant-se a la pantalla i el gènere teatral no n'és una excepció ja que la seva pròpia naturalesa performativa fa aparentment fàcil aquesta transició. El procés invers, però, ja no és tan habitual, encara que hi ha moltes i molt honroses excepcions de cinema que ha acabat convertit en un molt bon espectacle escènic.  Aquí us deixo uns quants títols que considero que s'han reconvertit d'un medi a l'altre de manera satisfactòria des del punt de vista artístic. La majoria són musicals, perquè amb l'ajut de cançons i coreografies es poden reinventar seqüències cinematogràfiques difícils d'adaptar en un escenari. D'altres prenen la forma de teatre de text, però hi ha una adaptació que em té robat al cor per la seva singularitat, ja que és cine convertit en dansa contemporània. Però com que no es tracta d'establir cap rànquing, aquí estan en ordre alfabètic, amb indicació d'on i quan he vist aquests e...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...